PUNE (L’Índia). Sant Tomàs apòstol va anar a evangelitzar l’Àsia Menor després de l’ascensió de Jesús. Es considera com un dels seus èxits la conversió de milers de cristians a Síria i a l’Índia, i és precisament en aquest mateix país en què va ser torturat i martiritzat. O això és el que diu el mite cristià. Avui dia es conserva a la ciutat on va morir, Chennai (Mylapore en l’antiguitat), una catedral amb la suposada tomba del sant. La tradició cristiana a l’Índia és, per tant, gairebé tan antiga com el propi cristianisme.

Des de la mort del sant ja han passat gairebé 2000 anys, però segons el cens oficial del país, les idees que va exportar a l’Índia encara les combreguen uns 28 milions de persones, la qual cosa només suposa un 2,3% de la població majoritàriament concentrada en els estats del sud i l’est del país. De totes maneres, el cristianisme és la tercera religió més practicada al subcontinent asiàtic, després de l’hinduisme -predominant, amb un 80% de la població- i de l’Islam -seguit per un 13% dels indis-.

 

Percentatge de cristians per Estat

FONT: Cens oficial de l’Índia (2011). Eduard Ribas

 

DEL SEGLE I AL XXI

Després del pas de Tomàs l’apòstol pel país van sorgir els primers cristians, que barrejaven cultes tradicionals i rituals autòctons amb la nova fe arribada d’occident. Per això, en un intent de mantentir la puresa ritual del cristianisme llatí, amb l’arribada de colons europeus a finals del segle XV, el cristianisme indi es va convertir en “estricte, tot se segueix molt més rigorosament”, tal com diu Cassandra Anderson, una jove cristiana que viu a l’Índia. I és que ella va viure uns anys a Austràlia i coneix les dues cares de la moneda: el cristianisme més “occidental” i “modern” i el cristianisme indi. “Mentre que a Austràlia a missa poques vegades hi havia més que cinc avis per molt important que fos la cerimònia, aquí a l’Índia si vas el divendres sant a un ofici difícilment trobaràs lloc, fins al punt que no es pot ni estar de peu”, assegura.

Un altre dels trets que caracteritzen el cristianisme post-colonialisme europeu és la inflexibilitat i la impermeabilitat cap la resta de cultes. Per por a distorsionar el cànon ritual cristià romà, es va instaurar la creença que aproximar-se a altres religions és pecat. “De petita vaig anar a un temple hindú amb els meus amics. Jo només sentia atracció visual cap allò que veia ja que la religió hindú és acolorida i cridanera i jo sabia perfectament quina era la fe vertadera. Tot i així, vaig entrar i em van posar el punt al front, el bindi, i en arribar a casa el meu germà i la meva mare em van donar una bufetada cadascú”, recorda la Cassandra. Encara que no els justifica, els entén: “al cap i a la fi, ells consideraven que això era pecat”.

Llençaven pa als pous i l’aigua quedava beneïda. Aquells que bevien passaven a ser automàticament cristians

No obstant això, la història del cristianisme indi és més complexa del que pot semblar. Les diferents aportacions dels posteriors colons, que provenien de països amb diferents disciplines cristianes, van crear situacions tan estrambòtiques com la que es viu a certes regions de Goa, antiga colònia portuguesa, on “hi ha molta gent que no sap quin tipus de cristià és, si protestant o catòlic, perquè la tradició popular diu que els cristians trencaven el pa amb el procés de l’eucaristia i el llençaven als pous d’abastiment dels pobles. L’aigua quedava automàticament beneïda i aquells que bevien del pou eren considerats cristians”, explica Mahesh Patil, parella de la Cassandra i, a diferència d’ella, hindú. Els actuals descendents d’aquests cristians no saben quina és la litúrgia que han de seguir i “es mouen entre el protestantisme i el catolicisme segons la seva comunitat dicta”.

 

UNA RELIGIÓ SENSE CASTES

Una de les principals queixes contra la religió hindú al llarg de la història ha sigut la divisió de la societat per castes, que decreta i condemna a inferioritat social, política i econòmica la majoria sota una minoria afortunada. Les castes, que estan determinades per motius religiosos, van ser usades pels missioners cristians per convertir i atraure persones a la seva religió. Els més pobres i els de castes més baixes se sentien atrets per la idea de poder viure com a iguals amb els seus companys, sense ser discriminats tan sols per haver nascut en una casta intocable (dalits).

 DONA DE CASTA BAIXA TREBALLANT A UNA FÀBRICA DE TABAC.Dona de casta baixa treballant en una fàbrica de tabac. Abel Cobos

 

La realitat, però era diferent. “Els feligresos indis no podien asseure’s amb els europeus. La cristiandat no dissimulava la consciència de superioritat racial sobre la que descansava el domini britànic de l’Índia”, relatava l’escriptor Nirad Chaudhuri.  Encara que la promesa de la conversió molts cops residia en la millora de les condicions de vida i en la fi de la desigualtat, la dominància britànica basada en la superioritat ètnica va mostrar que aquest era un somni impossible.

El bisbe M. Azariah va determinar que l’actitud britànica a la colònia i la forta implementació de la cultura de les castes a la societat Índia va impedir una autèntica igualtat social. “Els cristians que venen de les castes intocables són objecte de discriminació i opressió per part dels seus germans cristians de les diverses esglésies, sense altra culpa que la d’haver nascut en una casta inferior, fins i tot quan són cristians de segona, tercera o quarta generació. Els cristians de casta superior, que constitueixen una minoria en l’església, mantenen els seus prejudicis de casta per generacions, passant per alt les creences i pràctiques cristianes”, denunciava.

Les diferències socials i racials eren massa marcades com perquè el cristianisme fos una millora de les condicions de vida dels més discriminats.

Per tant, la promesa d’alliberar-se de l’opressió de les castes mai es va fer efectiva: ja fos entre els indis i els colons, o entre els conversos de casta alta i baixa, les diferències socials estaven massa marcades com perquè el cristianisme pogués aportar una millora de les condicions de vida dels més discriminats. “La cristiandat està dividida en grups ètnics, segons la casta d’origen. Fins i tot després de la conversió, els que procedeixen de castes inferiors segueixen rebent un tracte marginal. Els membres siris i els pulaya (intocables) d’una mateixa església celebraven els seus ritus religiosos per separat en edificis diferents”, assegura Azariah.

A l’actualitat, els cristians de les castes més baixes segueixen identificant-se com a membres de tals. El govern, que reconeix la marginació religiosa, social i econòmica que pateixen, dóna ajudes a les castes més baixes. Encara que les castes són conceptes immaterials, la pobresa és fàctica i els dalits conversos han de sobreviure. Al demanar ajudes al govern per sobreviure la pobresa i exclusió, els és recordada constantment la seva casta, malgrat que la seva nova religió no contempli aquest concepte.

 

UN XOC D’INTERESSOS

El cristianisme moltes vegades s’ha trobat en el punt de mira de l’hinduisme. Dayananda Saraswati, guru espiritual hinduista de l’actual primer ministre Narenda Modi i mort aquest passat setembre, va afirmar que la “conversió és violència espiritual”, perquè ataca directament a un element cabdal de les diferents cultures: la seva religió. El guru considerava que el cristianisme evangelitzava de forma agressiva, i que moltes eren les cultures que al llarg de la història s’havien perdut per la seva culpa. A més, acusa de “fer molt de mal a la família dels conversos, i a tota la seva comunitat”, ja que crea discòrdia entre els membres i aïlla els nous cristians de la resta.

 

 

“No tendeixo a anar sempre a la mateixa església perquè quan em pregunten per la meva parella em jutgen”, explica la Cassandra. “Viure junts sense estar casats no està ben vist, per tant, molts cops ens insten a que ho fem. Tot i així, quan un sacerdot descobreix que la meva parella és hindú, em diu que ell s’ha de convertir al cristianisme per poder-se casar a través del ritu eclesiàstic”. Com diria el guru Saraswati, l’evangelització “obliga a renunciar a la pròpia cultura i a allunyar-se de la família”, i aquesta victòria “en canvi d’aportar sentiment de culpa desperta sensacions d’èxit i orgull”.

 

DUES FORMES DE VIURE LA MATEIXA FE

Encara que el cristianisme lluiti per ser hermètic i distant amb la resta de religions del país, la permeabilització d’idees és inevitable. “A les ofrenes florals a les figures de verges i sants, en canvi de donar rams de flors, oferim garlandes de flors, com fan els hindús” afirma la Cassandra quan se li pregunta sobre possibles influències de l’hinduisme al cristianisme. Les llums també són molt importants: “a més de les esglésies, als altars que tenim a casa nostra sempre ha d’haver una llum que brilla, que representa l’Esperit Sant”.

El bon cristià no ha de lluitar per mantenir la puresa teòrica i ritual del cristianisme, sinó per garantir la igualtat entre tots els fidels

La Cassandra reconeix que hi ha altres elements hinduistes que l’han influenciat en la seva forma de viure el Cristianisme com, per exemple, el karma, concepte en el qual creu. Encara que molts colons cristians han lluitat per assegurar la puresa de creences i rituals, probablement la feina del bon cristià no és lluitar per evitar que aquest s’allunyi de les influències autòctones, sinó garantir la igualtat entre tots els germans cristians. Tal i com predica la Bíblia, “tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus i lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit.” Un Esperit que també és present a l’Índia.