Michel Foucault deia que si es demostrés que Shakespeare no va viure a la casa de fusta restaurada d’Stratford-upon-Avon que visiten cada any cinc milions i mig de persones, la nostra concepció de la seva figura no canviaria. Però per contra, si un estudi revelés que realment ell no va ser l’autor dels seus sonets, la imatge que tenim d’ell com a autor mai més no seria la mateixa en l’imaginari col·lectiu.

Un autor no només agrupa un corpus literari sota el seu nom, sinó que els confereix un estatus i una autoritat dins el món cultural.  És a qui es castiga si un discurs és excessivament transgressor o va contra certs valors, com el cas de Flaubert, que va acabar davant dels tribunals per escriure Madame Bovary, i de la mateixa manera, es premia si va a favor del context social, polític o legislatiu.

Dins la cultura britànica, potser cap autor s’ha elevat tant en el pedestal de l’autoritat literària com ho ha fet el dramaturg William Shakespeare. La seva figura segueix tenint una vigència que dins el món literari, poques persones han aconseguit: segons una enquesta, el dramaturg era un dels símbols dels quals els britànics se sentien més orgullosos. Tot i que, com apunta el Director del London Shakespeare Center, Gordon McMullan, no hi ha gaire gent que n’hagi llegit les obres. “Probablement, tothom reconeixerà la frase ‘ser o no ser’, però pocs et podrien definir a grans trets l’argument de Hamlet”, explica. “Són textos molt complicats, i només una minoria hi té accés. Quan es diu que Shakespeare és un dels principals components d’aquest país, t’has de preguntar per a qui”.

O’Toole: “Si situem l’autoritat de Shakespeare en la seva universalitat, estem assumint que la nostra cultura és superior”

Potser per això Shakespeare és un dels millors paradigmes de la concepció de l’autor per Foucault. Ha sigut representat al llarg de la història i arreu del món, en milers d’idiomes i contexts socials, culturals i polítics diferents, i el significat que s’hi troba o s’hi dóna ha anat canviant i evolucionant segons ho feien els espectadors que contemplen les seves obres. Només una cosa s’ha mantingut igual: l’autoritat que confereix veure, sota una obra, ‘escrita per William Shakespeare’.

 

REIS I LÍDERS: DE LA CORONA D’ATREZZO A LA REAL 

Quan Shakespeare va arribar a Londres a finals del segle XVI, al tron anglès s’hi asseia Elisabeth I. Era l’última en la línia de successió dels Tudor, i el seu regne havia suposat un període d’estabilitat després d’un conjunt de monarques més o menys desafortunats: els sis casaments (i el trencament amb l’Església catòlica) d’Enric VIII; la mort prematura del seu únic fill i successor, Eduard VI i la coronació de la seva germanastra, la reina catòlica Maria, coneguda com a Bloody Mary per les execucions massives d’anglicans amb l’objectiu recuperar el favor del Papa.

Quan aquesta va morir i Elisabeth va pujar al poder, es va trobar que la seva cosina, Maria Stuart d’Escòcia, era una amenaça per la seva legitimitat al tron. La població anglesa estava dividida entre catòlics i protestants, i Elisabeth només tenia el suport d’aquest últim grup. Per això, després de fer executar a Maria Stuart, la Good Queen Bess va començar un pla propagandístic per assegurar-se que la seva legitimitat com a reina no seria disputada per ningú, i que el bon nom dels seus avantpassats –i sobretot la seva dinastia, els Tudor—quedés unit amb la corona d’Anglaterra dins l’imaginari popular.

Per aconseguir-ho, va utilitzar una de les formes de comunicació que més embat i popularitat va guanyar durant el seu regne: el teatre. Shakespeare es va donar a conèixer molt ràpid a la capital, i al cap de poc temps ja formava part d’una de les dues companyies principals de Londres, The Lord’s Chamberlain Men, que actuava sota la protecció de la reina. D’aquesta època, i fins la mort d’Elisabeth el 1603, daten la majoria les seves obres històriques, que són una quarta part del total de la seva producció. Més endavant, sota el regne del rei Jaume I, que venia d’Escòcia, Shakespeare es preocuparia més per il·lustrar la unitat entre els estats que conformaven el Regne Unit, com en Macbeth o El rei Lear.

 

 

“Sens dubte, Shakespeare està completament involucrat amb el concepte de nació, però és un nacionalisme que s’aborda de manera dialèctica, i mai acaba essent una sola cosa”, diu McMullan. Shakespeare va dedicar dues tetralogies als reis anglesos, en què no només va transformar els reis històrics en figures que han quedat dins l’imaginari britànic fins enguany, sinó que va il·lustrar amb versos l’auge del nacionalisme que vivia el regne d’Anglaterra aleshores. Henry V és una producció popular en temps de guerra perquè presenta els britànics sortint victoriosos de la batalla d’Agincourt, on eren sobrepassats per l’exèrcit francès. Concretament, el parlament de Saint Crispin’s Day, que fa el rei Enric abans de la batalla, s’ha arrelat a l’imaginari nacionalista anglès, i ha estat sovint reciclat com a propaganda militar. El We few, we happy few… ha sobreviscut fins al punt que el primer ministre britànic Winston Churchill es referia amb aquest nom, ‘The few’, als aviadors aliats de la RAF durant la Segona Guerra mundial, i també fou ell qui va impulsar l’adaptació cinematogràfica de Henry V de Laurence Oliver, just abans del desembarcament de Normandia.

 

RAÇA I COLONIALISME: ‘CIVILITZACIÓ’ VS. ‘L’ALTRE’

Segons la professora d’Estudis Irlandesos d’Art Dramàtic Emer O’Toole, la concepció d’un Shakespeare ‘universal’ rau en el colonialisme: les seves obres van ser una poderosa arma imperialista, transportada a territoris estrangers juntament amb la doctrina de la superioritat cultural europea. Ensenyat a les escoles i representat als escenaris construïts allà on els britànics van fer conquestes, Shakespeare era tant una mostra d’aquesta superioritat com una porta d’accés a ella. El bard va esdevenir una llengua comú per a tothom que hagués estat escolaritzat ‘a la britànica’. De fet, “si et fixes en les escoles secundàries de l’Índia avui dia, veuràs que Shakespeare és una part essencial del pla d’estudis”, assegura McMullan, indicant que aquesta tendència continua viva en els residus del sistema educatiu colonial.

Els professor d’arts dramàtiques a la Universitat de Calcuta Sudipto Chaterjee i la professora de literatura anglesa de la Universitat de Michigan Jyotsna G. Singh escriuen com, si se segueix el recorregut de Shakespeare en la història de prop, les obres del bard d’Avon han sigut utilitzades repetidament per establir límits entre una elit i la classe popular, entre colonitzat i colonitzador, entre civilitzador i bàrbar. Això es pot veure especialment en Otel·lo, que és potser l’exemple més clar del comportament occidental davant d’altres races. Shakespeare va escriure aquesta obra a inicis del segle XVII, però s’ha utilitzat moltes vegades per debatre els discursos racials que tenien lloc al segle XVIII i XIX durant el colonialisme i el postcolonialisme. El poeta Samuel Taylor Coleridge, un dels fundadors del romanticisme a Anglaterra, va arribar a qüestionar l’estatus tràgic de l’obra dient que “seria monstruós concebre una bella noia veneciana enamorant-se d’un negre”.

Shakespeare és un dels símbols dels qui els britànics se senten més orgullosos, però pocs coneixen les seves obres

Otel·lo representa “l’altre”, l’estranger que no encaixa amb els paràmetres de la societat occidental. El títol en anglès d’Otel·lo és The tragedy of Othello, the moor of Venice: la paraula “moor” es traduiria com a terme, actualment pejoratiu, de “moro”, per referir-se a la població àrab. A mitjans del segle XIX va sorgir el debat sobre si era possible que aquest personatge fos interpretat per un actor no blanc, però era una qüestió que tenia més a veure amb la veracitat que amb la igualtat. El 1848, l’amo del Sans Souci Theatre a Calcuta va decidir donar el paper d’Otel·lo a un actor bengalí, Baboo Bustomchurn Addy. Addy era asiàtic, i no àrab, però això no va importar ni al públic que hi va assistir a la representació, ni als crítics que, condescendents, al dia següent deien que la seva actuació no “havia estat malament per ser d’un nadiu”.

La identitat àrab i asiàtica es fonia en una mateixa cosa, al·leguen Chaterjee i Singh; era igual que l’Otel·lo d’Addy no fos de la raça adequada, perquè encarnava aquest “altre” que, en l’ideari occidental maniqueu de les races, era format per un conjunt d’estereotips que el feien diferent i per tant, incapaç de representar de manera perfecta els versos de Shakespeare, símbol de civilització.

 

L’OMBRA DEL BARD ÉS ALLARGADA

Shakespeare no sempre ha sigut una joia de la corona britànica. Durant el segle XX es van celebrar homenatges pel tricentenari de la seva mort i el quatricentenari del seu naixement, però si mirem més enrere veurem que l’autor no gaudia d’aquest reconeixement el 1716 o el 1816. De fet, mentre el 1864 els britànics van oblidar celebrar el 300è aniversari del seu naixement, els alemanys van crear la Shakespeare German Society. I és que va ser el Romanticisme alemany, que va col·locar l’autor en el pedestal de ‘geni’ situant-lo entre els grans de la literatura, l’inventor de la idea que tenim avui dia d’ell.

“De per si, Shakespeare no està lligat a una versió particular britànica”, sosté McMullan, que posa com a prova el World Shakespeare Festival, la celebració més gran de la història que va tenir lloc a Londres el 2012, amb companyies teatrals d’arreu del món que van reversionar les obres. Explica que la gent transforma Shakespeare el que vol que sigui: durant la dècada de 1930, Coriolanus era igualment popular entre els marxistes i els nazis —ambdós el van reescriure perquè s’ajustés als seus arguments—, i al Regne Unit, polítics tant a favor o en contra del Brexit han citat Shakespeare en els seus discursos.

 

La reconstrucció del The Globe acull diverses representacions de Shakespeare cada temporada. Albert Añaños

 

La reinterpretació constant de les seves obres no hauria contrariat el propi bard, al·lega McMullan perquè, a fi de comptes, “va convertir les històries d’altres en el que ell volia, i no crec que s’hagués oposat al fet que altres persones li fessin el mateix”. Amb l’excepció de La Tempesta, coneixem les fonts en què Shakespeare va basar les seves obres, i precisament una de les coses que fan que es puguin adaptar a tot tipus de circumstàncies és que “ell mateix era un adaptador consumat”, que va donar vida a aquestes històries al teatre de finals del segle XVI i principis del XVII.

Per això McMullan rebutja el terme “universal” per referir-se a l’autor, considerant que, a més de “barat i fàcil, és erroni”. Fa que assimilem que el significat de la seva obra és sempre el mateix, quan en realitat cada generació el rellegeix segons el seu propi context i obres com La Tempesta han estat dràsticament reinterpretades al llarg del temps.

Mentre la doctrina de la superioritat cultural europea és progressivament desautoritzada, el mite de la ‘universalitat’ de Shakespeare perviu avui dia. Una idea perillosa segons O’Toole, qui adverteix que “si situem l’arrel del l’autoritat de Shakespeare en la seva universalitat, i no en la seva història, estem assumint que, al cap i a la fi, la nostra cultura és lleugerament superior”.