les cares de l'amèrica llatina

“Soy mujer, socialista, divorciada y agnóstica”, així es presentava Michelle Bachelet abans de ser presidenta de Xile. Quatre pecats capitals per una societat dominada pel conservadorisme, el masclisme i la doctrina catòlica. Era el 2006 i la democràcia xilena s’acostava a la majoria d’edat encara arrossegant el fantasma de la dictadura. Una dècada després, Bachelet afronta el seu últim curs a La Moneda més desgastada que mai. Després de dos mandats ha pogut complir pocs dels grans canvis que prometia i la seva imatge de renovació política s’ha esvaït al mateix ritme que la seva popularitat.

I és que la seva història és també la de l’esquerra xilena. L’ombra de l’exili i la clandestinitat a la dictadura, la institucionalització de la transició i el fracàs de les reformes a la crisi del règim. Parlar de Michelle Bachelet és parlar de la trajectòria del centreesquerra de Xile en les últimes dècades.

LA CICATRIU DE LA DICTADURA

Nascuda en una família allunyada del model familiar tradicional, la personalitat de Bachelet es comença a forjar des de ben aviat. Filla d’un general de l’exèrcit amb fortes conviccions progressistes i d’una antropòloga que reivindica com una dona autònoma i independent poc habitual en la societat xilena de mitjans de segle, a casa aprèn valors com el deure, la responsabilitat i la igualtat d’oportunitats que han determinat la seva vida personal i política.

Passa la seva infància i adolescència entre bases militars i les diferents destinacions del seu pare, que porten la família a canviar contínuament de residència per diversos punts de Xile i una estada a Washington. Aquesta vida envoltada de militars engendra un interès per les forces armades que apareixerà anys després però la seva politització més profunda no arribarà fins a la universitat. El 1970 una Bachelet propera al moviment hippy comença a estudiar medicina el mateix any que Allende arriba al govern. Allà comença a acostar-se a grups d’esquerres com les joventuts del Partit Socialista i s’implica en la defensa de la Unidad Popular.

El pare de Bachelet és torturat i assassinat pels seus companys de l’exèrcit després del cop d’estat

Però tot canvia l’11 de setembre de 1973 amb el cop d’estat. Atrinxerada a la Facultat de Medicina com un bastió més de la defensa de la democràcia, observa des del terrat de la universitat com bombardegen el palau presidencial de La Moneda. El cop d’estat es convertirà en un fet traumàtic a la seva vida. El seu pare, general de les forces aèries, es manté lleial a la democràcia i és un dels pocs militars que s’oposa a Pinochet. Com a conseqüència, és detingut, torturat i assassinat pels seus propis companys de l’exèrcit.

El seu exemple de compromís amb uns ideals es converteix en el motor de Michelle Bachelet. A més, com explica en una entrevista, utilitza el dolor de la pèrdua amb “una actitud propositiva i constructiva”, una resiliència que serà un eix central en la seva trajectòria. Com a presidenta, també utilitzarà aquesta experiència personal per avançar en la justícia i la reparació de la dictadura amb l’obsessió de situar el diàleg per davant la venjança perquè Xile no sigui més un país d’enemics.

Però aquest dolor no s’acaba amb la mort del seu pare. Un any després, Bachelet i la seva mare són detingudes i torturades per la Direcció d’Intel·ligència Nacional (DINA) però gràcies als contactes que mantenien a l’exèrcit aconsegueixen marxar a l’exili a Austràlia i, posteriorment, a l’Alemanya oriental.

Michelle Bachelet biografia

Mentre continua estudiant medicina, segueix propera a l’oposició a la dictadura, i viurà un episodi que la perseguirà durant molts anys. Com expliquen Andrea Insunza y Javier Ortega a Bachelet: la historia no oficial, a Berlín es retroba amb la seva parella i un dels dirigents del Partit Socialista a la clandestinitat, Jaime López. Ell li explica que té la possibilitat de quedar-se a l’exili i no tornar a Xile pel risc de ser detingut però Bachelet li contesta: “el meu pare va morir per ser conseqüent, de tu no espero menys”. López torna a Xile i és detingut però comença a col·laborar amb la dictadura i a donar informació sobre companys del partit, que el consideren un traïdor. Aquest fet generarà en Bachelet una por a la traïció que mantindrà també en política. De fet, d’ella es diu que sempre és desconfiada i distant amb els seus companys de partit o de govern i se li atribueix l’afirmació que “el foc amic és el que fa més mal”.

L’exili alemany acaba el 1979. A la mínima obertura del règim de Pinochet aconsegueix el permís per tornar a Xile. Durant els propers anys s’especialitza en pediatria i la política passa a un segon pla. Més endavant entendrà que la seva passió per solucionar els problemes de la gent serà la conjunció perfecta entre el seu ofici de metgessa i la seva vocació de servei públic. Tot i això, aquella Michelle Bachelet que voreja els 30 anys encara és lluny de pensar en l’alta política i més enmig d’una dictadura que no sembla a prop d’acabar.

 

ENTRE LA MEDICINA I LES FORCES ARMADES

Ja és 1989, ha passat una dècada i Xile està en plena transició a la democràcia. És una transició continuista on l’únic que canvia és que ara la gent pot votar. Els partits s’adapten a aquest nou escenari i Bachelet també. Entra al Partit Socialista i comença a endinsar-se a la salut pública treballant al Ministeri com a assessora. Res fa pensar que en els propers anys es convertirà en una política important de l’esquerra xilena. És una figura tècnica del món de la sanitat i dins del Partit Socialista es limita a ser una militant de base.

Però el 1996 entra a formar part del Comitè Central del partit i accepta ser candidata a les eleccions municipals a l’adinerat municipi de Las Condes, un feu de la dreta on sap que no té cap possibilitat de guanyar. Les expectatives es compleixen i aconsegueix poc més del 2% dels vots però aquesta fidelitat i compromís amb el partit li valdrà una bona reputació per continuar ascendint.

Bachelet està en la intersecció de tres mons: el militar, el de l’esquerra socialista i el feminista

Entremig, ressorgeix el record del llegat del seu pare i l’interès per les forces armades i decideix especialitzar-se en defensa nacional. Primer fa un curs d’estratègia militar a Xile i després marxa a Washington a continuar el seu aprenentatge. Aquesta decisió crida l’atenció a Ricardo Lagos, que en aquell moment ja és un dels polítics més importants del país.

Així, Bachelet comença a perfilar la unió de dues de les seves grans passions: la política d’esquerres i les forces armades. Per a ella, és molt important conjugar el món civil amb el món militar. Més tard també començarà a reivindicar la lluita de les dones per la igualtat com la tercera pota del cercle en el que Javier Ortega defineix com “la intersecció de tres mons: el militar, el de l’esquerra socialista i el feminista”.

 

EL FENOMEN BACHELET

Arriba el canvi de segle. Bachelet continua sent una desconeguda per la població però Ricardo Lagos guanya les eleccions i és nomenada ministra de Salut. La seva lleialtat al partit i el seu coneixement sobre la salut pública la converteixen en el perfil idoni i assumeix el càrrec amb el compromís de reduir les llistes d’espera.

Sense pena ni glòria passa dos anys al capdavant del Ministeri fins que Ricardo Lagos decideix reconfigurar el seu executiu. Bachelet ja s’ha fet coneguda i gaudeix d’una bona reputació, però, de nou, un fet inesperat provocarà un gir a la seva vida. En el canvi de govern, Bachelet deixa el Ministeri de Salut per assumir la cartera de Defensa, convertint-se en la primera dona de la història d’Amèrica Llatina en ocupar aquest càrrec.

És la primera dona de la història d’Amèrica Llatina en ocupar el càrrec de ministra de Defensa

La decisió és un “cop mediàtic” de grans proporcions, defineix Manuel Gárate. Que una dona amb la seva història personal es posés al capdavant de les forces armades era completament impensable. Però per Ricardo Lagos va ser una “senyal de maduresa” de Xile i la culminació de la transició. En aquests anys de democràcia, l’exèrcit ha canviat però la nostàlgia dels seus anys de poder i l’ombra de Pinochet encara el sobrevola. Bachelet es dedicarà a intentar modernitzar les forces armades i desvincular-les completament del llegat de la dictadura.

Poc després d’entrar al Ministeri, una imatge es converteix en l’impuls definitiu a la seva carrera política. Xile està patint una de les inundacions més importants dels últims anys i l’exèrcit comença a desplegar-se per ajudar els perjudicats. Michelle Bachelet apareix pujada en un tanc de l’exèrcit per coordinar en primera persona les tasques de rescat. Aquesta imatge corre per totes les televisions del país i inicia el que és conegut com a fenomen Bachelet. A partir d’aquest moment, comença a guanyar popularitat entre la població per la seva manera d’adreçar-se als mitjans i els xilens la perceben com una política propera i de confiança.

Durant els propers mesos el seu nom ja apareix en les enquestes i les llistes de futures presidenciables, i el 2004 ja és la més ben posicionada per convertir-se en la candidata per la Concertación. La gent la veu diferent de la classe política tradicional, el seu somriure permanent davant dels mitjans i el seu to sempre conciliador reforçat per la seva història, transmet una imatge d’empatia molt ben valorada.

La gent la veu diferent de la classe política tradicional i la percep com una política propera i de confiança

Ella sempre defensa que no va buscar mai ser presidenta i no s’ho va plantejar fins que no va començar a sortir a les enquestes. “Les coses passen, jo no les busco”, afirma en una entrevista on també defensa que va ser candidata gràcies al suport de la gent que la va col·locar al marge de la voluntat dels partits.

Amb la força de les inundacions amb les que va començar tot, el fenomen Bachelet arrasa amb la resta de presidenciables de la Concertación i té força per superar Sebastián Piñera a les eleccions. “Qui ho hauria pensat, fa vint, deu o cinc anys enrere, que Xile escolliria com a presidenta a una dona?”, exclama la mateixa nit electoral. La dona que no ho ha buscat i que acumula tots els pecats possibles assumeix com a presidenta de Xile l’11 de març del 2006. I ho fa acompanyada d’un fort escepticisme de la seva capacitat de lideratge i de decisió per part dels sectors més conservadors i masclistes, que arrossegarà durant tots els seus anys a La Moneda.

 

BACHELET, LA CONTINUISTA

Una dona, socialista, represaliada per la dictadura i amb un fort discurs de justícia social. Bachelet té tots els ingredients per il·lusionar una societat que comença a veure que res ha canviat amb la democràcia i que les desigualtats només fan que créixer. Les primeres intencions també són esperançadores. Estableix un govern paritari i el seu pla dels 100 dies, en els quals vol impulsar 36 mesures sobre millores democràtiques, socials i de gènere. Però amb el temps es veurà que el seu ascens no és només fruit de l’impuls de la ciutadania, sinó que és una peça més de l’engranatge partidista, com explica Manuel Antonio Garretón.

En els primers mesos de govern s’enfronta a unes protestes estudiantils massives. És la revolución pingüina, una gran mobilització d’estudiants de secundària que és el preludi del moviment estudiantil del 2011 que farà trontollar el règim de la transició. Bachelet té problemes per gestionar la situació i la repressió policial a les manifestacions és el seu primer tic de la vella política.

També queda esquitxada per la implementació del Transantiago, un nou sistema de transport públic de la capital xilena considerada com una de les pitjors polítiques públiques mai fetes. Tot això acaba desencadenant una crisi política que provoca canvis profunds en el govern al cap de dos anys de mandat. Curiosament aquests fantasmes afectaran més la popularitat de Bachelet en el seu segon mandat que no pas en aquest.

L’executiu es torna més conservador i deixa de ser paritari. Es mantenen les polítiques neoliberals i d’austeritat dels anteriors governs, només amb un reforç de la protecció social que tampoc reverteix les profundes desigualtats que pateix el país. Això, mentre el preu del coure està pels núvols i va engreixant l’estat xilè. “Ens hem de protegir per quan arribin les vaques magres”, diuen. I amb aquest pretext tot continua igual que en les últimes dècades.

I esclata la crisi financera global. A Xile no hi ha una gran afectació i això la ciutadania ho valora com una gran obra del govern de Bachelet. Torna a repuntar la seva figura, que acaba la resta de mandat plàcidament. Abans, però, torna a beneficiar-se d’una catàstrofe natural. És el 2010 i Xile pateix un terratrèmol de 8,8 a l’escala de Richter, un dels pitjors de la seva història. Bachelet torna a fer ús dels seus dots comunicatius en les tasques d’emergència i acaba deixant el mandat amb les enquestes situant-la com la presidenta més ben valorada de la història de Xile.

Sense possibilitat de repetir mandat perquè la Constitució no permet la reelecció consecutiva, les eleccions demostren que la popularitat de Bachelet no s’estén a la resta de la Concertación i, per primer cop des de la restauració de la democràcia, guanya un candidat de la dreta. Sebastián Piñera, la tercera fortuna del país, es converteix en president i Bachelet s’allunya de la política xilena per convertir-se en la directora de la secció de dones de l’ONU.

 

DE LA IL·LUSIÓ A LA DECEPCIÓ

És el març del 2013, Bachelet fa tres anys que és a l’ONU. Mentre recorre el món difonent la lluita de les dones per la igualtat de gènere- la tercera pota del seu espectre ideològic- contempla com a Xile el sistema sorgit de la transició s’ensorra mentre ella manté el seu capital polític intacte. La seva intuïció, de la que sempre fa gala, ho llegeix a la perfecció. Torna a Xile i anuncia la seva candidatura per les eleccions presidencials. Davant d’un país que reclama grans reformes, Bachelet recupera el compromís pel país que li va ensenyar el seu pare i es compromet a dur-les a terme.

Guanya les eleccions gràcies a la seva popularitat del primer govern i les promeses de reformes

Gratuïtat de l’educació, legalització de l’avortament i nova constitució. Amb aquests grans pilars es presenta a les eleccions amb Evelyn Matthei com a gran rival a la dreta. La popularitat que arrossega del primer govern i les promeses de reformes li donen una clara victòria amb un 62% dels vots. Però ben ràpid es veu que no serà una legislatura fàcil. Les reformes comencen a tenir més problemes dels previstos, esclaten casos de corrupció i en un d’ells es veu implicat el seu fill Sebastián Dávalos per presumpte tràfic d’influències. “Un altre cop el foc amic em traeix”, deu pensar Bachelet.

Els mitjans conservadors, que dominen l’espectre mediàtic xilè, atien la crisi amb un reguitzell de crítiques masclistes que l’acusen de manca de capacitat de lideratge, de ser dèbil o, fins i tot, d’estar deprimida. Tot plegat, ensorra la popularitat de Bachelet a mínims històrics. Ha perdut la credibilitat que tenia, la gent ja no la veu com una política propera com abans, i la fredor i la distància amb la que diuen que tracta els seus companys ha traspassat la pantalla de la televisió.

Mentrestant les reformes no acaben d’arribar. La dreta la critica per voler dur-les a terme i els moviments socials, que han situat aquells temes a l’agenda, se senten defraudats perquè no han complert les seves expectatives. La legalització de l’avortament encara està pendent d’aprovació i, en tot cas, queda limitada a tres causals- violació, inviabilitat del fetus i risc per la vida de la mare-. La nova constitució sembla que va per llarg i encara no se sap ni com es farà. I la gratuïtat de l’educació no cobreix a tots els estudiants, que critiquen que no suposa cap canvi estructural en el sistema educatiu de Pinochet. I a la vegada, l’economia de la qual presumia Xile comença a estancar-se.

Amb tot, Bachelet apura el seu últim mandat. No sap què farà quan acabi. “Conrear tomàquets”, diu somrient en una entrevista. Als seus 65 anys ja està farta de la pressió mediàtica de la política. Segurament no ha aconseguit modernitzar del tot la societat xilena perquè el ser “dona, socialista, divorciada i agnòstica” ja no sigui un motiu de crítica. El fracàs de les seves reformes ha evidenciat que el caràcter reformista del centreesquerra xilè ha topat amb el seu límit i que no hi ha marge de canvi sense capgirar el sistema de la dictadura. Michelle Bachelet ha donat una estocada al règim sorgit de la transició. Sembla que encara queden uns anys d’agonia, però a les elecccions del novembre veurem si ha estat la definitiva.

revista hemisferia banner