En 62 anys de vida, Rodrigo Del Villar n’ha viscut 15 exiliat a Suècia escapant de la dictadura xilena. Quan es va produir el cop d’estat, era un jove estudiant i militant del Moviment d’Esquerra Revolucionària (MIR), una activitat política que el va fer viure anys difícils durant la dictadura. El 1975 va ser detingut i va estar 56 dies desaparegut passant per diversos camps de presoners on va ser torturat.

Dia gris i fred a Santiago. Cauen algunes poques gotes sobre Villa Grimaldi, un dels principals centres de tortura durant la dictadura militar xilena ara convertit en un parc pel record i l’homenatge a totes les víctimes. El lloc ja no és el mateix. Els militars van enderrocar-ho tot en arribar la democràcia i el pas del temps i les reformes han fet que hagi perdut la seva atmosfera. Ara ja no és aquell lloc fosc on es respirava la por i el terror. Ja no sembla un centre de tortura i de mort però manté la memòria i el record d’una època plena d’ombres.

Allà em cita Rodrigo Del Villar. Camina pels racons del lloc on ell va ser empresonat i torturat abans de marxar a l’exili. Es queda aturat davant d’una font i somriu mentre explica com una matinada d’estiu un guàrdia el va deixar banyar, l’únic cop que ho va poder fer en tots els mesos que hi va ser. “És l’únic bon record que tinc d’aquest lloc, el recordo com el millor bany de la meva vida”, diu deixant anar una rialla.

Aleshores era un jove de 21 anys, militant del Moviment d’Esquerra Revolucionària (MIR), l’organització més castigada per la repressió de la dictadura. Parla d’aquella època amb l’enyorança del romanticisme i l’idealisme de la seva joventut. “Veies les diferències que hi havia en aquest país, l’analfabetisme, la pobresa, les desigualtats enormes, i un es vinculava molt amb la gent més humil”, i per aquest motiu va entrar al MIR. A més, li va tocar viure el govern d’Allende i la Unidad Popular, una època que defineix com “una barreja d’optimisme i de desitjos complerts, encara que al final no es van complir”. Recorda amb emoció com “els joves ens vam quedar a la meitat d’aquest camí i ho vam pagar molt dur. La meva generació és una generació molt colpejada”.

Aquests desitjos van trencar-se de sobte l’11 de setembre de 1973. Aleshores Del Villar era estudiant i el dia del cop estava a la universitat, on, en paraules seves, “ens estàvem preparant per enfrontar-nos als militars, d’una innocència impressionant. Parlo de nunchakus, pals i un parell de pistoles contra tot l’armament dels militars, però finalment es va imposar el seny”. Van acabar sortint de la universitat i, com explica, “cadascú es va buscar la vida per trobar llocs segurs de supervivència”.

 

La detenció

Parla de la duresa i la crueltat de la lluita a l’oposició dels primers anys de dictadura. Recordant que “les condicions eren absolutament adverses ja que tens el problema  de sobreviure, de comunicar-te, no tens diners, no tens feina… Es viuen moments molt difícils, més que res se sobreviu”. I tot veient com, mentre ell subsistia, anaven caient companys i amics. Explica que la política del MIR “després del cop una de les coses fonamentals era el no-asil. I quèiem i quèiem i cada cop queia més gent”. Fins que li va tocar a ell.

Ironies de la vida, el seu pare era membre de la Junta Militar, era el subsecretari d’Educació. “Ell estava allà i jo aquí”, assenyalant que estaven en pols oposats. Això el va salvar fins que l’any 1975 el seu pare va morir. L’endemà de la mort -de càncer-, a Del Villar el van venir a buscar a casa. “Estaven esperant que morís el meu pare per venir-me a detenir”. El mateix dia que havien d’incinerar-lo se’l van endur per interrogar-lo.

“Les condicions eren completament adverses ja que tens el problema  de sobreviure, de comunicar-te, no tens diners, no tens feina… més que res se sobreviu”

Atura el seu relat per fixar la mirada al terra i diu: “jo em vaig poder escapar, vaig tenir un dia per escapar-me. Però em van dir: si marxes o ho intentes, capturarem el teu germà. I en aquella situació va prevaler el costat humà. Vaig pensar en el meu germà, que tenia tres nens petits, i em vaig quedar a casa aquella nit”. I el dia següent el van venir a buscar de nou, el van portar a Villa Grimaldi i “allà va començar tot el procés de cops, tortures, interrogatoris…”.

 

Les tortures

Amb una sorprenent naturalitat parla de moments, sensacions i pensaments que tenia mentre rebia les tortures. Relata com el col·locaven en un llit metàl·lic i li anaven “aplicant electricitat a diverses parts del cos: al paladar, l’orella, el nas, l’anus, els testicles, el penis… I et mullaven i els cops elèctrics eren molt forts, provoca molt dolor. Era una cosa molt repetitiva i acabes perdent la consciència”.

Continua parlant amb tranquil·litat, com si ell no ho hagués viscut mai. Explica l’anomenat submarí, en el qual “t’anaven ficant i traient el cap d’algun líquid d’estranya procedència i en algun moment acabaves perdent la sincronia perquè estaves fora i no respiraves i a dins sí. I quan estaves quasi asfixiat et començaven a preguntar”. O la versió seca en la qual li col·locaven al cap una bossa amb serradures de manera que al respirar les inhalava i això “et provocava vòmits i et començaves a asfixiar”.

I això que en ser home va estalviar-se les violacions. Segons diu Del Villar, “el 99% de les dones van ser violades”. Violacions davant dels fills, estant la parella, de gossos ensinistrats per violar o, fins i tot, introduïen ratolins, que no havien menjat, a la vagina.

“La nit era el millor perquè dormies i somiaves. El dolent és que el dia següent et despertaves, el somni havia marxat i tu seguies allà”

L’aparent calma amb què parla es desmunta al preguntar-li sobre què pensava mentre rebia aquestes tortures. Esbufega i intenta trobar les paraules per descriure la situació: “és estrany, és tal el dolor que et quedes en blanc. Però jo sempre em vaig ficar al cap que jo no sabia res per no delatar a ningú”. Arribat aquest punt del relat els seus ulls mostren la satisfacció d’haver-ho superat i de no haver cedit a les tortures. “No tinc pes a la meva esquena, no hi ha ningú darrere meu” diu referint-se que cap company va caure per culpa seva.

Però tot això no és en va. “A tots ens deixa seqüeles d’alguna o altra manera. A vegades tinc reaccions molt violentes quan estic dormint, moviments molt forts com si estigués passant alguna cosa”, explica Del Villar. Diu que a ell el va ajudar fer visites guiades com a president de Villa Grimaldi tot i que assegura que “mai he parlat del tema de la tortura amb la meva família”.

 

56 dies de desaparició i soledat

A Villa Grimaldi Rodrigo Del Villar va anar sobrevivint entre interrogatoris i tortures fins que “vaig deixar de ser útil per ells”. Per la manera de funcionar del MIR, “quan et detenien tenien un lapse de temps per treure’t la informació, perquè entreguessis a gent i seguir amb la cadena de detenir a més gent. Quan deixaves de ser útil o no et podien treure la informació, t’aïllaven”, explica. Ell va estar sis dies aïllat fins que el van treure del camp de presoners.

Amb molta nitidesa recorda totes les sensacions de la matinada quan va sortir: “em van treure d’allà amb uns quants companys, ens van lligar i ens van ficar dins d’una camioneta. I, ningú ho va dir, però tots pensàvem que ens matarien”. Però els van deixar a Cuatro Álamos, un camp de recuperació on va estar fins que el van traslladar a un altre camp on ja podia rebre visites i, com defineix, “passaves a ser una persona”.

En total va estar 56 dies desaparegut, un període que ha marcat molt a Del Villar. Canvia el seu gest i amb la mirada a l’horitzó explica que “és molt difícil de descriure perquè tu estàs completament sol i a la mercè d’ells, perquè saps que són capaços de tot. Aquí per qualsevol cosa et podien matar i ningú preguntaria el perquè”. I en tot aquest temps, amb cinc persones en una cel·la de dos metres d’alt i poc més d’un metre d’ample, “intentaves distreure’t de qualsevol manera, passar el dia, arribar a la nit. La nit era el millor perquè dormies i somiaves. El dolent és que el dia següent et despertaves, el somni havia marxat i tu seguies allà”.

 

L’exili

Després de passar per diversos camps de presoners el van deixar lliure encara que Del Villar afirma que “jo no sé per què vaig sortir, perquè es va signar el decret però no en tinc ni idea”. Però el mateix dia que va posar els peus al carrer li van donar un termini de 15 dies per abandonar el país. “Jo mai vaig voler marxar però no vaig tenir alternativa, si no sortia em mataven”, assegura convençut. És per això que va començar a buscar un visat per abandonar Xile abans que se li esgotés el termini. Però no n’aconseguia cap fins que “Roberto Kozak, una gran persona que va salvar prop de 30 mil xilens, em va aconseguir un visat per marxar a Suècia”, relata.

Abandonant la seva terra per evitar la mort va arribar a un país completament diferent per iniciar una nova vida. Entre riures afirma que “la vida a l’exili és rara, arribar a un país com Suècia és molt estrany”. Però tot i les dificultats inicials guarda un bon record i un gran agraïment a Suècia ja que, segons ell, li va donar “l’oportunitat d’acabar estudiant, de treballar, de formar una família i tenir una casa”.

“Em va tocar veure coses terribles, em va tocar veure companys morir aquí i són coses que és impossible que ho oblidi i menys que ho perdoni”

Quinze anys després, quan va tenir l’oportunitat ja amb dos fills petits, va tornar a Xile. Va tornar a casa, en un país ja en democràcia després d’haver perdut gran part de la seva joventut per culpa de la dictadura. Però és conscient de la sort que va tenir de sobreviure. “Això funcionava amb el dit. Uns cap aquí i els altres cap allà. Els d’aquí desapareixen i els altres sobreviuen. No hi havia cap lògica”, diu sabent que li podria haver tocat a ell.

Però això no tapa el sofriment. No oblida ni tampoc perdona. L’emotivitat del seu interior i el seu record s’expressa amb duresa en les seves paraules per afirmar que “quan em pregunten si estic disponible per perdonar, jo no perdono. Mai no perdonaré aquesta gent. Em va tocar veure coses terribles, em va tocar veure companys morir aquí i són coses que és impossible que ho oblidi i menys que ho perdoni”. Probablement és per això que després de retornar de l’exili va iniciar una forta defensa per reivindicar la memòria dels desapareguts, el dolor dels torturats i la impunitat dels assassins, tot allò que la justícia xilena no ha pogut o no ha volgut fer.