les cares de l'amèrica llatina

BARCELONA. “Es vota entre un cregut de Barrio Parque i un treballador del poble que va néixer a Villa Crespo”. Sense miraments, Daniel Scioli li etzibà aquestes paraules al seu adversari, Mauricio Macri, en el darrer acte de campanya del ‘ballottage’. I és que no era una campanya electoral qualsevol. Es tractava d’un cara a cara sense precedents, marcat per l’elecció d’un candidat del Frente para la Victoria mancat d’eines per convèncer, i que posava fi a l’era comandada pels Kirchner, i un nou aspirant, acompanyat per una confluència emergent, Cambiemos, que airejava una gran desconfiança, no només pel seu salt a la política sinó per arrossegar diverses marques empresarials a l’esquena.

Scioli potser exagerava sobre el narcisisme de Macri, però encertava de ple en què la seva condició de classe marcaria un abans i un després a la història democràtica del país: Macri és el primer líder de la dreta liberal que arriba al poder a partir del vot popular. Mai abans un representant de l’establishment, sorgit de l’alta societat i graduat en una universitat privada, havia estat a les portes de ser president de l’Argentina i, encara més, aconseguir-ho. Però no només això. També és el primer dirigent del país que es deslliga del corrent peronista, tota una icona mobilitzadora del poble argentí.

L’IMPERI EMPRESARIAL 

Macri neix destinat a heretar una gran fortuna. El seu pare, Franco, emigra d’Itàlia el 1949, amb tan sols 19 anys, acompanyat de la seva família. Però no és un desplaçat com tants altres que en aquella època van creuar l’Oceà Atlàntic. És el fill del fundador d’un partit polític populista de dretes a Roma, Il Fronte dell’Uomo Qualunque, incipient al final de la Segona Guerra Mundial.

Poc temps després d’aterrar a l’Argentina, treballa en una banca on aprèn els tips bàsics per arrasar en l’àmbit empresarial. A partir de diversificar les seves inversions, Franco configura un conglomerat econòmic que aglutina corporacions dels sectors de l’automòbil, la construcció, el servei de correus o la recollida d’escombraries.

La creació d’aquest imperi, i la seva facilitat per als negocis i per a teixir influències polítiques, fa que durant la darrera dictadura militar argentina actuï com a contractista de l’Estat. El 1976 gaudeix de la propietat de set empreses i en finalitzar-se el règim, el 1983, en té fins a quaranta més.

La família Macri actua de contractista de l’Estat durant la dictadura militar argentina (1976-1983)

El poder de la família Macri es fa evident quan la matinada del 24 d’agost del 1991 un grup de comissaris segresta a Mauricio. Els segrestadors el tanquen en un taüt i el transporten fins a una petita habitació soterrada on hi passa dotze dies de captiveri. Després que la seva família pagui sis milions de dòlars, Mauricio és alliberat.

Anys més tard, el jove se n’adona que no pot decidir sobre la seva vida professional. Ha de ser hereu de l’obra del seu pare i formar-se per a desenvolupar les millors capacitats en el món empresarial. Però ell prefereix obtenir un altre tipus de poder, incidir d’alguna manera en la societat argentina, fer-se visible, en definitiva: deslligar-se de les cordes del seu pare.

Mauricio Macri biografia

EL BOCA JUNIORS, UN TRAMPOLÍ A LA POLÍTICA

Adquirir la presidència d’un dels dos clubs de futbol més populars a l’Argentina és un èxit a ulls de tothom. El futbol mou el poble argentí, el cohesiona i l’exalta. Macri veu en les eleccions del Club Atlético Boca Juniors una bona finestra d’oportunitat per demostrar-se a si mateix -i també al seu pare- que pot guanyar la popularitat necessària si ho desitja.

Del 1995 fins al 2007 Macri se situa al capdavant de la graderia. Remodela l’estadi de La Bombonera i crea un fons d’inversió seguint la seva visió empresarial, deixant pel camí acomiadaments i retallades als treballadors. Però el balanç futbolístic li és favorable: sota la seva gestió, l’equip guanya 17 títols, uns triomfs sense precedents al club.

Des del 2001 intenta fer el salt a la política, però procediments penals oberts li ho impedeixen

Les victòries a la gespa li desperten l’ambició de canviar el terreny de joc o, més ben dit, d’ampliar-lo. Des del 2001 intenta fer el salt a la política. Una oferta del Partido Justicialista, de caràcter peronista, li obre les portes al Senat però la proposta queda copsada en ser processat penalment per casos de contraban mentre era directiu de l’empresa Sevel. Segons l’acusació, havia exportat peces de vehicles desmuntats a Uruguay i en retornar-los a l’Argentina havia cobrat reemborsaments fruit de la importació com a vehicles acabats. La Casa Rosada, en el seu web, prefereix ometre aquest judici i exposa que durant aquest any Macri es va dedicar a “crear […] la Fundación Creer y Crecer, amb la missió de treballar en el desenvolupament, disseny i execució de polítiques públiques en la cerca de solucions per als problemes de la Ciutat de Buenos Aires i de la República Argentina”.

De totes maneres, aquest no ha estat el primer ni l’últim cas fraudulent en què Macri s’ha vist involucrat. Ha estat relacionat amb casos d’espionatge a la capital argentina, demandat per discriminació contra les persones amb sobrepès i per haver rebut finançament d’una xarxa de prostitució. Però cada vegada que l’ara president s’ha assegut al banc dels acusats n’ha sortit amb una sentència absolutòria i la carrera dels jutges denunciants a les seves mans. Alguns d’ells han estat sotmesos a judicis polítics, d’altres directament destituïts del seu càrrec. El jutge Guillermo Tiscornia va processar a Franco i va dictar falta de mèrit a Mauricio pel cas Sevel. En menys d’un any Tiscornia va ser suspès per presumpte mal acompliment -encara que temps després el Senat kirchnerista el va absoldre-.

El 2003 Macri agafa forces per a refer-se i iniciar, ara sí, la seva carrera política. Funda Compromiso para el Cambio un partit que el vol fer cap de Govern de la Ciutat de Buenos Aires però Macri topa amb la seva primera derrota i no supera la segona volta, sentenciada per Aníbal Ibarra qui obté una popularitat del 53,48%.

Macri debuta a l’arena política com a diputat nacional per a la ciutat de Buenos Aires

Acceptar una derrota tan ajustada és complicat encara que Macri és conscient que una nova marca li donarà l’impuls necessari per a girar el marcador. L’empenta definitiva serà comptar amb una aliança que elimini els principals competidors. Sorgeix així, el 2005, Propuesta Republicana (PRO), fruit de la seva confluència amb Recrear Argentina, i aconsegueix debutar a l’arena política i entrar com a diputat nacional per a la ciutat de Buenos Aires. Només dos anys després s’erigeix com a cap de govern de la capital argentina, càrrec que ratifica a les eleccions del 2011. El camí és idoni per arribar a la Casa Rosada.

PRESIDENT DEL ‘CANVI’ A PARTIR DE DECRETS D’URGÈNCIA

22 de novembre de 2015. Macri és escollit president de la República Argentina amb el 51,34% dels vots. Una diferència de 680.607 paperetes l’ha fet sortir exitós d’una campanya electoral molt tensa, disputada en tot moment sota l’ombra dels Kirchner. Ho ha fet gràcies a la força d’una nova coalició política, Cambiemos, fundada per arrasar en aquests comicis, a partir de l’acord entre Elisa Carrió (de la Coalición Cívica ARI), Ernesto Sanz (de la Unión Cívica Radical) i Mauricio Macri (del PRO).

La seva victòria finalitza amb 12 anys de mandat kirchnerista i evidencia ganes de canvi per part de la societat argentina. El fre al creixement del país i la inflació han passat factura als antecessors i el candidat de Cambiemos arriba amb un aire modernitzador, al mateix temps que defensa les postures més severes del neoliberalisme.

“Un canvi d’època que ens ha de portar cap al futur, cap a les oportunitats que necessitem per créixer, per progressar, i això no es pot detenir en revenges o ajustaments de comptes”, recita Macri en reconèixer-se president. És conscient que aquestes eleccions deixen un panorama totalment polaritzat i que una part de la societat batallarà als carrers per a no posar-li les coses fàcils. El silenci inunda les avingudes de l’Argentina durant la nit electoral. Però l’ànima del peronisme es desperta poc a poc als carrers per respondre a cada una de les modificacions que pretén llançar el nou president.

Macri, coneixedor de la força del moviment popular argentí i de la seva minoria al Senat, recorre, en només 72 hores de mandat, als decrets de necessitat i urgència (DNU). Aquest tipus de norma, que figura a la Constitució Argentina, té validesa de llei sense haver de ser discutida a priori, pel que el Congrés analitza més endavant la seva vigència i en determina la continuïtat. Per assegurar-se la maniobra, Macri suspèn les sessions extraordinàries del parlament nacional fins al març. En tan sols quatre dies, ja ha signat més decrets llei que Cristina Fernández de Kirchner. L’antecessora en va teixir 76 en 8 anys de mandat (un promig de 9,5 anuals) mentre que el dirigent del PRO ja n’ha lligat 18.

Els decrets de necessitat i urgència, tan utilitzats per Macri, tenen validesa de llei sense ser discutits al Congrés

La mesura més escandalosa aprovada per mitjà d’aquest procediment ha estat l’oficialització de prohibir l’entrada d’estrangers que hagin comès delictes així com la seva conseqüent deportació, un afegitó agregat a la Llei de Migracions vigent. El decret estableix que no pot ingressar ni romandre al país qui hagi “estat condemnat, estigui complint condemna, o tingui antecedents”. Tampoc aquells vinculats amb “delictes de tràfic d’armes, de persones, d’estupefaents, d’òrgans o teixits, o per rentat de diners o inversions en activitats il·lícites”.

“DESARROLLISTA”, NO LIBERAL

L’èxit de Macri no ha deixat de ser objecte de polèmica. La tesi més estesa és que ha convençut a la desencantada classe mitjana que els Kirchner van deixar de cuidar i que va aprofitar el vici de la corrupció com a recurs per a posar fi als seus més de deu anys de mandat. Però d’ençà que Macri és al poder cert és que aquestes famílies han vist canvis contraris al bon sentit de la paraula: la factura de l’aigua, la llum, el gas i el transport s’ha encarit, en suprimir les subvencions estatals que abans els protegien. La devaluació del país no ha estat progressiva i ha caigut fins a un 60%, fet que ha encarit els aliments. Els aranzels han estat suprimits però les inversions al país no han incrementat com a contrapartida.

La visió de Macri de l’Estat com un ens corromput i sobredimensionat ha fet que tirés endavant amb la seva voluntat d’aprimar-lo: almenys 22.000 funcionaris -50.000 treballadors si s’hi sumen els externalitzats- han estat acomiadats. Els treballadors privats no han tingut massa més sort a causa de la pujada de preus i la manca de demanda.

Acomiadaments massius, encariment dels serveis bàsics i devaluació és el balanç d’un any al capdavant de l’Argentina

Al mateix temps, després de diversos anys evitant el pagament del deute, l’Argentina ha donat bones notícies -i copiosos xecs- als fons voltors, carronyaires que l’envolten des que va anunciar la seva nova aventura com a president.

El contrapoder mediàtic també ha estat un fenomen primordial a liquidar. Una de les primeres mesures del nou govern ha sigut la derogació de la Llei de mitjans aprovada el 2009. A banda d’acabar amb una llei antimonopoli que limitava el poder de l’omnipresent Grupo Clarín, Macri ha redistribuït la publicitat estatal per beneficiar una corporació que l’havia afavorit durant la campanya electoral.

I és que Macri, qui prefereix anomenar-se “desarrollista” abans que liberal, no ha tingut massa sort amb els grups d’investigació. El 2011 el portal Wikileaks desvela que havia sol·licitat a l’ambaixada estatunidenca que critiqués amb duresa al govern de Cristina Fernández de Kirchner per poder guanyar votants amb la intenció dels comicis presidencials. I un cop president, els Papers de Panamà revelen que ha format part, juntament amb el seu pare Franco i el seu germà Mariano, de la societat offshore Fleg Trading Ltd, registrada a les Illes Bahames entre 1998 i 2009. Aquesta relació mai ha estat reconeguda a les seves declaracions jurades des que va assumir la prefectura de Govern de la ciutat de Buenos Aires, el 2007.

El president també ha volgut sanejar moviments del seu pare. El seu govern ha cancel·lat un milionari deute que Franco contrau amb l’Estat des de fa 14 anys, quan manejava el Correo Argentino. Segons la fiscal Gabriela Boquín, qui ja ha apel·lat la decisió, l’Estat ha canviat la seva estratègia judicial amb l’arribada de Macri al poder i calcula que el perjudici en 15 anys, el temps en què el imperi empresarial acabaria de pagar el deute, superaria els 4.000 milions d’euros.

Però per a mantenir-se en el poder, no en té prou amb monedes de canvi. El president necessita cedir davant la classe mitjana que ha confiat en ell a les urnes. La mateixa que l’ha vist com una oportunitat per a millorar les seves condicions materials però que ara es troba sota els efectes del “tarifazo”. Tard o d’hora, haurà de fer front a la resposta del peronisme que, encara que no gaudeix de majoria al Congrés, segueix dominant la principal eina democràtica del país: els carrers.

revista hemisferia banner