HONG KONG. La ciutat que l’economista Milton Friedman definia com el paradigma del “capitalisme en acció” es qüestiona el seu encaix dins de la República Popular de la Xina. L’antiga colònia britànica vivia el passat diumenge una jornada electoral històrica; la primera gran crida a les urnes des de la Revolució dels Paraigües, el massiu exercici de desobediència civil que durant 79 dies del 2014 va convertir els carrers de l’urbs dels gratacels en un campament de reivindicacions pro-democràcia.

El 15 de desembre d’aquell any, mentre el desmantellament policial de les instal·lacions pro-democràcia posava punt i final a les demandes ciutadanes de major autonomia i de sufragi universal en l’elecció del cap del poder executiu, una idea s’estenia entre part dels activistes: de seguir sota domini xinès, aquestes reivindicacions mai arribarien a materialitzar-se. És en aquest punt quan es comença a gestar i agafa embranzida una tercera via, la de la independència.

Cues per accedir al recinte electoral durant les eleccions al Consell legislatiu de Hong Kong

Cues per accedir als col·legis electorals de Tai Koo Shing (Illa de Hong Kong), Ngau Tau Kok i Laguna City (Kowloon) i Sheung Tak (Nous Territoris). FONT: StandNews

 

Coneguts com localistes o radicals, els activistes nouvinguts a la política institucional afrontaven les presents eleccions amb expectatives de canviar un parlament dividit en dues faccions enfrontades entre si i amb visions diferents de l’encaix de la ciutat a la Xina: el bàndol pro-Beijing i el pro-democràcia -essent aquests darrers partidaris d’una major autonomia, però no simpatitzants de la secessió-. I és en el context d’unes eleccions amb rècord de participació -2,2 milions de votants, els quals suposen un 58% del cens registrat-, quan han fet història en introduir el clam rupturista dels seus sis escons aconseguits a l’arena institucional. Tot sota l’atenta mirada de 40 legisladors afins al govern xinès i altres 24 del camp pro-democràcia.

 

DARRERE DEL TERME LOCALISME

Un de cada sis hongkonguesos opten per la independència com l’opció a seguir després de 2047 -any en què finalitzarà el model de Un país, dos sistemes i la ciutat perdrà l’estatus administratiu especial del que disposa-, segons un estudi de la Chinese University of Hong Kong. Publicat el juliol d’aquest any, l’anàlisi anava més enllà, i apuntava com aproximadament un 40% dels que donaven suport a aquesta via eren joves d’entre 15 i 24 anys. I és la joventut una característica que comparteixen amb gran part dels seus recentment escollits representants polítics.

Un d’aquests polítics és Nathan Law, un jove de vint-i-tres anys que celebrava els 50.000 vots que han permès la seva elecció al crit de “és un miracle”. Law va ser un dels rostres coneguts de la Revolució dels Paraigües, en un període on exercia de secretari general de la Federació d’Estudiants. Tot i confessar en una entrevista al diari South China Morning Post que mai s’hauria imaginat participant del “joc brut” de la política, el cert és que ja va començar a adquirir experiència a l’esfera institucional durant els 79 dies de protestes pro-democràcia, quan ell va ser un dels cinc líders estudiantils que es van asseure a la taula de negociacions amb l’Executiu de la ciutat.

Un 40% dels que donen suport a la via independentista són joves d’entre 15 i 24 anys

A l’abril d’aquest any, Law fundava Demosisto juntament amb Joshua Wong -líder de Scholarism i a qui la revista Time definia com “la veu d’una generació”-, partit que representarà al Consell legislatiu. En el seu manifest fundacional, advocaven per l’autodeterminació de l’excolònia, alhora que apostaven per realitzar dintre de 10 anys un referèndum en el qual la ciutadania escollís el destí de la urbs més enllà del 2047. Un designi que comparteixen amb Youngspiration -altre partit nouvingut a la vida parlamentària de la mà dels electes Yau Wai-ching i Sixtus Baggio Leung Chung-hang, partidaris d’una consulta el 2020.

 

Ara bé, tot i coincidir en l’independentisme com a pilar del seu programa polític, el localisme abraça un ampli ventall d’ideologies. Mentre Demosisto es mou en l’espectre del progressisme, partits com Youngspiration o Civic Passion ho fan en el nativisme: amb l’objectiu de salvaguardar els interessos, llibertats i cultura de la ciutat semi-autònoma, no dubten en donar suport a restringir l’entrada de migrants de la Xina continental.

Representat al legislatiu per Cheng Chung-tai, Civic Passion sovint aclapara titulars on el partit és titllat de xenòfob. Juntament amb Hong Kong Indigenous, han arribat a organitzar piquets agressius contra compradors i turistes continentals. El punt àlgid de la seva aposta per la desobediència no-pacífica va arribar la nit del 8 de febrer de 2016 quan, coincidint amb l’any nou xinès, van protagonitzar la popularment coneguda com Revolució de les boles de peix, el pitjor esclat de violència a Hong Kong des de la dècada dels 60.

 

LA SINGULARITAT DE LA DEMOCRÀCIA

Fundat el 1843 com un òrgan d’assessorament al governador de la llavors colònia britànica, el Consell legislatiu de Hong Kong exerceix ara de parlament de la ciutat. Debat els pressupostos municipals, valida els nomenaments de càrrecs públics i aprova les lleis. Dels 70 membres que composen el seu plenari, només 40 són escollits per sufragi popular: mentre l’elecció de 35 d’aquests es lliura en circumscripcions electorals diferents, els altres cinc -denominats “super seients”- són escollits pels mateixos votants d’entre un grup de consellers de districte. Tot sota el paraigües d'”una persona, dos vots”.

Dels 70 legisladors de Hong Kong, només 40 són escollits pels electors registrats. Els 30 restants són triats pels poders econòmics de la ciutat

La peculiaritat arriba quan s’observen la trentena de representants restants, triats per 28 grups d’interès que, abastant des del gremi del transport al del turisme o sindicats, representen els principals sectors professionals de la ciutat. Unes cadires escollides per només un 6% de l’electorat i que tradicionalment són acaparades pels partits pro-Beijing.  Prova d’això són els resultats dels recents comicis, que retraten un hemicicle amb dues bancades molt oposades entre si. A una banda s’hi troben els 19 legisladors que sumen els pandemòcrates i localistes a les circumscripcions electorals i els 3 “super seients” que també han aconseguit, els quals il·lustren el seu predomini quan el sufragi és popular. En canvi, a l’altra s’hi troben només vuit representants sorgits del vot corporatiu, d’un total de 30.

El Consell Legislatiu de Hong Kong és un ens caracteritzat pel seu sistema de vot tridimensional. FONT: Evan Pickett.

 

Tot i un nombre de legisladors inferior al del camp pro-Beijing, el bàndol pro-democràcia i els localistes han aconseguit superar amb èxit l’obstacle que més els atemoria en aquestes eleccions: la por de perdre el poder de veto. Necessitaven sumar 18 escons a les circumscripcions electorals i 24 en el conjunt de tot l’hemicicle per poder bloquejar lleis controvertides com la reforma del sistema polític de la ciutat. Setmanes abans dels comicis, es palpava la preocupació sobre si la irrupció dels localistes al poder legislatiu faria disminuir el poder de veto de l’oposició i personalitats com l’acadèmic Benny Tai -un dels pares de les protestes de 2014-, van encoratjar fins l’últim minut el vot tàctic. La incògnita ara és si ambdues vies de l’oposició treballaran juntes per mantenir efectiu aquest poder.

 

ELECCIONS NO EXEMPTES DE POLÈMICA

L’auge dels partits localistes va ser des de l’inici vist pels partits pro-establishment com una amenaça a l’estabilitat i prosperitat econòmica de la ciutat dels gratacels. A l’arena pública, “radicals” era i segueix sent un terme utilitzat per deslegitimar les polítiques dels nouvinguts activistes. A la institucional, Beijing va anar un pas més enllà i va prendre mesures excepcionals. Entre elles, la de desqualificar sis dels candidats que apostaven obertament per la independència. La raó de tal decisió, estar actuant contra la Llei Bàsica que governa la ciutat. Tanmateix, a principis d’aquesta setmana, Keith Bradsher del diari estatunidenc The New York Times llençava una idea a l’aire: el localisme podria haver estat el principal beneficiat de la desqualificació, en repercutir aquesta en una major concentració de vots entre els candidats restants.

Tot i la importància de les citades eleccions per la República Popular de la Xina -per la possibilitat que el camp pro-democràcia mantingués el poder de veto al legislatiu i bloquegés així projectes clau, com és el cas d’infraestructures per unir la ciutat semiautònoma i el continent-, la informació sobre l’esdevenir de la jornada hi era parcial i pràcticament inexistent. Fins i tot a Hangzhou, on els líders mundials es reunien per la cimera del G20, la cobertura de les eleccions va ser censorada. “One country, two systems”. Un país, dos sistemes; resa el principi constitucional xinès que n’organitza el territori. Pinzellada de com, aparcant el debat localista sobre si Hong Kong i la República Popular haurien de ser estats diferents, són sistemes diferents.