GUAYAQUIL (Equador). Els desallotjaments de vivendes informals, on és més fàcil argumentar el desplaçament de les famílies cap a residències més “segures”, no són els únics a Guayaquil. Al centre de la ciutat hi ha les Cases Col·lectives, quatre blocs de més de 60 anys on hi viuen unes 350 famílies que fa molt temps van accedir-hi sota un programa d’habitatge social. Fa anys que han deixat de cobrar-los lloguer i no tenen comptadors d’aigua, llum o gas. Ara els volen fer pagar els “deutes acumulats”, impossibles de comptabilitzar, com a condició per atorgar-los un altre espai on anar.

Casas Colectivas

Els veïns i veïnes de las Casas Colectivas es reuneixen en assemblea per frenar els desallotjaments. ALBA CRESPO

 

A principis d’octubre del 2016, va arribar un avís verbal que notificava que a finals d’any les 460 vivendes d’aquests quatre blocs de pisos havien de desaparèixer. Ja al març, les veïnes i veïns havien sentit la notícia als mitjans, quan el governador de la província anunciava la demolició de l’edifici. No els donaven una alternativa on viure, ni un motiu de pes; simplement havien de marxar. Les justificacions van arribar després.

Es va fer una roda de premsa on es va dir que l’estructura no era prou sòlida. “Ha resistit al pas dels anys, i al terratrèmol que va haver-hi al juny, no poden donar-nos aquesta excusa”, es queixa l’Eugenia, una de les veïnes que està intentant organitzar la resta d’habitants per resistir al desallotjament imminent. “No sabem en què es basen, perquè aquí no ha vingut cap enginyer o pèrit a fer estudis dels edificis”.

Dos nens de la comunitat juguen entre les parets de casa seva. ALBA CRESPO

 

“També ens han dit que és perquè són polítiques antidelictives, que cal fer fora el microtràfic de drogues; però això se soluciona amb batudes policials, i no pas fent-nos fora a nosaltres, a qui també ens afecta”, diu l’Eugenia. Per últim es va dir que calia construir un hospital especialitzat en diàlisi, però tal com explica l’informe de drets humans realitzat al respecte, l’autoritat provincial no ha mostrat públicament l’evidència tècnica d’aquesta necessitat”.

“Les cases col·lectives són un edifici històric, copiades d’un model londinenc dissenyat per viure en comunitat, el primer amb aquestes característiques a l’Equador. Són un bé patrimonial, no s’haurien de derrocar”, explica l’Eugenia. El secretari del Comitè Permanent en Defensa dels Drets Humans (CDH) Billy Navarrete, afegeix que s’està violant no només el dret a la vivenda, sinó a la ciutat de conservar el patrimoni històric. Però com que “no existeix una declaratòria que ho demostri, no es pot fer efectiu el procediment per declarar-les com a tal”, es lamenta. És conscient que el govern municipal alenteix el procés expressament, i des de la província s’aprofiten del buit legal.

Las Casas Colectivas

La quotidianitat omple d’activitat el pati interior de les Cases Col·lectives. ALBA CRESPO

 

Les Cases Col·lectives i el seu valor cultural i històric són el marc on la comunitat es desenvolupa en xarxa. ALBA CRESPO

 

L’aspecte sòlid dels blocs es complementa amb un cert aire de deixadesa: els marcs de les portes rosegats, bassals d’aigua als patis interiors, finestres tapiades per tal que no es vegi l’estat de les cases. Tot i això, s’hi palpa vida i comunitat: les criatures juguen pels passadissos, els avis juguen a cartes a la porta, i la roba estesa fa ombres acolorides al terra.

El Víctor és un dels habitants més antics. Mentre ensenya casa seva, plena d’objectes lluents i plens de colors que ha anat recollint al llarg dels anys per penjar de les parets, es mostra mig indignat per com actuen algunes de les persones que viuen a les Cases. “Jo procuro tenir-ho sempre tot ben arreglat, intento que tothom posi un esforç en mantenir els blocs en bon estat: si cal posar 3 dòlars cadascú per pintar les façanes, no em sembla demanar tant”. Li sembla que el fet de no estar pagant cap lloguer fa que la gent es despreocupi.

Casa de l’Eugenia i el Víctor, els dos veïns més mobilitzats de la comunitat. ALBA CRESPO

 

Per això l’Eugenia i ell estan impulsant assemblees de veïns i veïnes on trobar la manera de resistir als avisos de desallotjament. Hi assisteixen poques persones, i això els decep: no entenen la manca d’implicació d’una part dels habitants. El que es palpa és que hi ha certes reticències a participar, potser per por, potser perquè hi ha qui se sent increpada per la seva poca aportació econòmica.

Els veïns i veïnes de les cases s’organitzen per fer front als desnonaments. ALBA CRESPO

Les assemblees cada cop tenen més assistents, que se sumen a aquelles que quan les veïnes i veïns es reuneixen, apaguen la ràdio i treuen el cap per la finestra. Ara han de trobar la manera de poder quedar-se, i sembla que això es nota, perquè les trobades s’allarguen cada cop més, i cada cop més veus s’animen a “fer comunitat”, a “ajudar-nos mútuament per tal que no ens facin fora”, tal com conclou l’Eugenia, abans que es comencin a repartir els sandvitxos i begudes que donen per acabat el debat de la darrera assemblea.

 

 

revista hemisferia banner