En Khalili Habashi és àrab, no musulmà i té passaport israelià. Estudia per ser dissenyador gràfic i somia marxar a Estats Units, com ha fet el seu germà gran. “El meu nom em defineix com a àrab i musulmà, i això en aquest país em perjudica.” La seva família és originaria de l’històric barri de Jaffa, al sud de Tel Aviv.

 

La ciutat àrab de Jaffa va quedar dins les fronteres de l’Estat d’Israel amb l’aprovació del Pla de Partició de l’ONU (1947) i la posterior ocupació israeliana. Aquest és l’únic indret de la ciutat on conviuen porta amb porta àrabs i jueus, encara que en els últims anys l’encariment del preu de l’habitatge ha forçat a moltes famílies a marxar. “Una estratègia més del govern per fer-nos fora” assegura en Khalil, que forma part del 20% de la població araboisraeliana del país i explica com després de 1948 tot va canviar.

 

L’ocupació israeliana de 1948

“Els noms dels carrers, la gent del poble i els negocis que eren propietat d’àrabs van passar a mans jueves. Després de la guerra araboisraeliana de 1948 tot va canviar.” Khalil relata la història que ha sentit explicar tantes vegades als seus avis i als seus pares. “A la finca del carrer Yefet, on sempre hi havia viscut l’adinerada família Beit Al Shekh Ali, hi ha una base militar israeliana i han construït un gran parc als afores del poble per passejar gossos, i els àrabs no acostumem a tenir gossos. El govern està reformant els barris, els orienta a l’estil de vida israelià i els preus s’estan disparant. És fàcil distingir en quins carrers viuen els jueus i en quins els àrabs a dia d’avui.”

Carrer de Jaffa

Un dels carrers on viu la comunitat àrab de Jaffa, Tel Aviv. Natàlia Queralt

 

Després de l’aprovació del Pla de Partició de l’ONU, que definia la creació d’un estat jueu i un estat àrab al territori del Mandat Britànic de Palestina, Ben Gurion, primer ministre d’Israel, va declarar la independència de l’Estat d’Israel (1948). Aquest fet va desencadenar l’inici de la primera guerra araboisraeliana, davant del rebuig de la majoria de la població palestina i els estats àrabs veïns d’acceptar la resolució dels dos estats.

El conflicte armat, que va durar 15 mesos, va tenir com a conseqüència la nakba −catàstrofe− palestina, el desplaçament de 750.000 àrabs que vivien a Palestina segons xifres de l’ONU, i l’ocupació d’un 26% més del territori que li havia estat assignat a Israel. Durant la nakba un terç dels palestins van fugir als països àrabs veïns i la resta van ser confinats a Cisjordània i la Franja de Gaza com a desplaçats, refugiats interns dins del propi país.

“L’ocupació israeliana va obligar la majoria de famílies àrabs a fugir de Jaffa. A dia d’avui, gran part d’aquelles persones que van perdre la casa i els mitjans de subsistència sobreviuen al camp de refugiats palestins d’Askar, a prop de la ciutat de Nablus a Cisjordània.” En Khalil denuncia que a Askar els refugiats viuen en condicions pèssimes, que les cases s’amunteguen unes sobre les altres i que hi ha brossa per tot arreu. “Encara que ja han passat 70 anys, la situació no ha canviat.”

 

La comunitat araboisraeliana

Acabada la primera guerra araboisraeliana, les ciutats de majoria àrab van ser ocupades per Israel i 150.000 habitants del Mandat Britànic de Palestina -segons l’ONU- van quedar atrapats dins les fronteres del nou Estat. L’any 1952 una llei va concedir la ciutadania als àrabs que residien a Israel, i va proclamar la igualtat de drets i obligacions entre tots els ciutadans.

“L’altre dia tornant cap a casa em va aturar un policia i em va preguntar si tot estava en ordre. Es va dirigir a mi en àrab i em va demanar la meva identificació. Em va preguntar on anava, què hi feia a Jaffa i, un cop més, si tot estava en ordre. El policia va parlar amb els seus companys i després em van deixar continuar cap a casa. Aquesta no és manera de viure!”

“El meu nom em defineix com a àrab i musulmà i això em perjudica. A Israel hi ha persones racistes i la comunitat àrab no tenim les mateixes oportunitats que la resta”

“Som àrabs amb passaport israelià.” En Khalil però parla de la desconfiança envers la comunitat àrab, la desigualtat d’oportunitats laborals i assegura que el seu futur no està en aquest país. “El meu nom em defineix com a àrab i musulmà, i això em perjudica. A Israel hi ha persones racistes i la comunitat àrab no tenim les mateixes oportunitats que la resta. Jo no sóc jueu i no he fet el servei militar, perquè no lluitaria ni donaria la vida per un país del qual no em sento part.”

Els àrabs no estan obligats a complir el servei militar, però poden allistar-se a les Forces de Defensa d’Israel (FDI) com a voluntaris El servei militar és obligatori per als nois i les noies majors de 18 anys que són ciutadans jueus, drusos o beduïns d’Israel. Els homes han de servir durant 32 mesos i les dones durant 24 mesos, encara que estan exemptes les casades, embarassades, mares o bé religioses, que han de provar la seva religiositat davant una comissió d’exempció.

 

Els Territoris Ocupats

En Khalil explica que és difícil viure les dues perspectives, però no identificar-se plenament amb cap. “Visc a Israel i la majoria dels meus companys de la universitat són jueus, però a Palestina, que de fet no existeix, m’hi sento com a casa. Compartim una llengua, uns costums i una història comuna. Palestina podria ser un país però és una presó. Quin altre país del món té ciutadans sense passaport? No sempre fan falta míssils, que també hi són, perquè hi hagi una guerra. Les accions del govern d’Israel i l’ocupació són actes de guerra”.

“Palestina podria ser un país però és una presó. Quin altre país del món té ciutadans sense passaport? No sempre fan falta míssils, que també hi són, perquè hi hagi una guerra”

Un soldat de les Forces de Defensa Israelianes patrullant per la Ciutat Vella de Jerusalem. Natàlia Queralt

Un soldat de les Forces de Defensa Israelianes patrullant per la Ciutat Vella de Jerusalem. Natàlia Queralt

 

Israel no reconeix Palestina com a territori i parla de Cisjordània, la Franja de Gaza i Jerusalem Est quan es refereix a les àrees controlades o semicontrolades per l’Autoritat Palestina. Els palestins no tenen passaport, tan sols disposen d’un carnet d’identificació que els permet la mobilitat pels Territoris Ocupats i els nega l’entrada a Israel.

“Quin tipus de vida és aquesta i per què la comunitat internacional ho permet? Jo no veig possible una solució a curt termini. Cap de les dues bandes cedirà en els seus interessos i els ciutadans ens hem acostumat a conviure amb el conflicte.”