“Diàriament ens qüestionem si val la pena tenir esperança. No sabem si aquest procés que hem començat té final, o si aquests camps són el final”, explica la Rawan, una refugiada siriana de 30 anys que viu provisionalment des de fa cinc mesos al camp de refugiats de Lavrio, a Grècia. I és que la lentitud dels processos de sol·licitud d’asil és esgotadora pels refugiats . “El procés és lent, però el pitjor no és això, sinó que no saps per què és lent”. Es queixen de la desinformació i del dolor que pateixen. No entenen com, després de veure la mort de tan a prop, la vida s’atura a un camp provisional.

 

LA MORT RÀPIDA

Després de l’acord del març de 2016 es va estipular des de la Unió Europea que, a banda de tancar les seves fronteres, tots els migrants que arribessin a través del mar serien deportats a Turquia. Des de la seva implantació, aquesta política ha afectat a milers de refugiats; la Noor, una siriana de 24 anys, n’és una d’elles. “Quan estava a Síria mai vaig arribar a veure el mar”, explica, “però després de l’èxode el vaig haver de creuar onze vegades”.

Aquests viatges, que van de la costa turca a les illes gregues, duren poc més de tres hores, però la situació en què es realitzen és excepcionalment perillosa. Al ser una activitat il·legal, està gestionada per màfies, que els fan pagar entre 600 i 1.000 dòlars per persona, i que omplen i carreguen de migrants barques inflables que no estan preparades per creuar el mediterrani. Tot i així, pels refugiats, el major risc és que les autoritats els descobreixin abans d’arribar a les illes, ja que són automàticament deportats a Turquia i són sotmesos a un dur interrogatori d’un o dos dies.

“Les condicions a les presons on es duen a terme els interrogatoris són inhumanes”, explica la Lina, una refugiada que va haver de creuar el mar tres vegades. “Hi ha casos excepcionals, encara que no entenc com funciona el criteri de selecció, en què les persones que són interceptades al mar són enviades a Turquia, i són empresonades més d’un mes pels interrogatoris: aquest va ser el meu cas”. La Lina, de 20 anys, va creuar el mar amb la seva mare i els seus germans petits. Ens explica que van passar tot un mes tancats en una espècie de pati amb tres mil persones més, on el menjar era escàs i dolent, i no disposaven d’habitacions amb llits o serveis privats.

“Tan bon punt em diguin que Síria té pau, encara que estigui tot en ruïnes, tornaré a casa”

Tots els refugiats, quan se’ls pregunta, coincideixen en una cosa: a Turquia no se senten acceptats. Per a molts d’ells, el racisme al país és alhora institucional i social, i és tan inaguantable que prefereixen creuar el mar en barques inflables. Encara que per a ells la situació a Europa és millor, segueixen sentint-se rebutjats. “Tan bon punt em diguin que Síria té pau, encara que estigui tot en ruïnes, tornaré a casa”, explica la Sofi Noor, una altra refugiada.

 

LA MORT LENTA

“Vinc d’una guerra, de veure mort i destrucció, de creuar el mar de tres vegades, de veure el meu vaixell tombar-se i de no poder evitar que amics i coneguts s’ofeguessin al meu costat”, diu la Lina amb més fermesa de la que un es podria imaginar. “El meu fill no pot pronunciar bé el so de la ela per culpa de l’estrès post-traumàtic de les bombes a Síria”, afegeix en Samir, un refugiat kurd de 39 anys, “i tant nens com adults, molts d’ells, quan van a la platja no s’apropen gaire al mar. A pocs els agrada recordar l’experiència”. Pels refugiats, després de les autèntiques penúries que van haver de viure des de Síria fins a Europa, en constant perill de mort, l’estaticisme que es viu als camps europeus és un xoc.

Refugiades sirianes al Camp de Refugiats de Lavrio

La majoria de persones que viuen al camp de refugiats de Lavrio són infants i dones. Abel Cobos

 

Per l’Abeer, aquest estaticisme s’ha prolongat més de sis mesos: els que porta a l’espera de notícies. Té dues filles que viuen amb ella al camp, però el seu marit és a Alemanya, ja que va marxar de Síria abans que elles. Ha demanat la reunió familiar, però la burocràcia no avança i no té cap tipus de notícies. “No sé per què tot va tan lent, i mentrestant, vivim confinats esperant mentre les autoritats del camp ens van alimentant. Em tracten com un animal a l’espera de l’escorxador”.

Les refugiades i refugiats al camp de Lavrio asseguren que les condicions de vida no ajuden combatre aquesta sensació. Dormen en habitacions compartides per dues o tres famílies i detesten el menjar. “Els àrabs no mengem el menjar europeu. A nosaltres ens agrada menjar amb moltes espècies i molt cuinat, però els grecs no mengen així. Això per a nosaltres no és cap problema, és la seva cultura, però no ens deixen participar a les tasques d’alimentació i ni tan sols hi ha varietat, cada setmana mengem el mateix”, assegura l’Abeer. També les malalties són un problema, ja que al haver de compartir habitació, es propaguen amb facilitat.

“Els camps accepten qualsevol ajuda que els ofereixin, i per això mateix vénen organitzacions que s’aprofiten d’aquesta situació per cometre proselitisme i evangelitzar”

“Molts dels refugiats eren rics, tenien les mateixes facilitats que nosaltres, i ara no tenen res: imagina’t que demà una guerra arrasés la teva ciutat i haguessis de fugir a un altre país sense res, i vivint en unes condicions precàries sense conèixer la llengua ni els teus drets. La gent d’Europa no s’adona que els refugiats són persones normals ”, ens explica la Sara, una voluntària italiana al camp de Lavrio. És una de les moltes voluntàries que venen  a treballar a l’estiu a aquest camp gratuïtament, ja que la falta de pressupost impedeix que molts dels treballadors socials puguin cobrar i que les condicions de vida siguin més dignes. “Degut a la falta de pressupost accepten qualsevol ajuda, i per això mateix vénen organitzacions que s’aprofiten d’aquesta situació, i de la vulnerabilitat dels refugiats per cometre proselitisme, com és el cas de l’organització Operation Mobilisation (OM), una organització que busca obertament evangelitzar”.

 

Haver de viure confinats, a l’espera, és una càrrega psicològica molt forta. “Hi ha molts joves d’uns vint anys que viuen aquí. Estan a la flor de la vida, al seu millor moment, quan el món comença a expandir-se i la vida et dóna més oportunitats. I, tot i així, viuen atrapats per la burocràcia europea a aquests camps. Per a molts d’ells, especialment pels joves solters que van venir sols sense família, la vida, aquesta lluita, no té cap sentit”, explica la Sara. Moltes famílies del camp estan composades per fills majors d’edat. La Noor va arribar amb la seva mare i un germà petit. Com ella té 24 anys, tots els papers que està omplint i les reunions a les que està assistint són per ajudar a la seva família a reunir-se amb el seu pare a Alemanya, ja que ella, al ser major d’edat, no compta com família i no podrà anar a viure amb ells. La seva família, segons ella, està per sempre trencada.

 

LES DONES, LES MÉS VULNERABLES

Un gran nombre de famílies estan dividides. Al camp de Lavrio la majoria de persones que es podien veure passejant pel camp són nens i dones, que tenen el pare a un altre país, treballant i lluitant per poder tirar endavant el procés de reunió amb la família. Alguns d’ells ja tenen permís de residència al país de destinació, gaudeixen d’un lloc on viure i d’una feina. Tan sols els falta la seva família. “El meu marit ens ve a veure de tant en tant, però és pitjor, perquè els nens s’acostumen a veure’l i quan ha de marxar és molt dur”, es sincera l’Estere, una refugiada kurda.

Una gran part de les refugiades viu amb un gran estrès. No només per les seqüeles psicològiques que els ha deixat la guerra, les quals són múltiples, sinó perquè són més vulnerables socialment que els homes. Senten que és més difícil continuar els tràmits d’asil pel fet d’estar separades dels seus marits, que estan més marginades pel sistema i que els costarà més trobar un lloc de feina a Grècia. A més, el fet de ser àrabs a Europa provoca que, en ocasions, se sentin rebutjades i jutjades per els elements més característics de la seva cultura que es reflecteixen en la seva forma de vestir. L’estrès, que s’ha convertit en un mal congènit a les seves vides, es materialitza en una certa violència a l’hora d’actuar amb els seus fills i familiars. La situació les sobrepassa i exploten amb els seus éssers estimats.

“El meu fill té necessitats especials que no està rebent. Té autisme i m’és molt laboriós haver-lo de cuidar. Al camp no hi ha cap tipus d’atenció especial per a ell, tampoc a l’escola pública. No puc fer-me càrrec de tot, és superior a mi”, es sincera l’Amna visiblement estressada. Com ella, altres mares amb fills discapacitats no estan rebent cap tipus d’ajuda a l’hora de cuidar els seus fills, ni econòmica ni social. “Els voluntaris fem el que podem, però no tenim cap tipus de formació per ajudar-la de forma efectiva”, explica la Martha, una voluntària irlandesa, quan se li pregunta sobre el cas de l’Amna.

Infant refugiat

Al camp de refugiats de Lavrio hi ha infants amb necessitats especials: però per culpa de la falta de pressupost, l’ajuda no arriba. Abel Cobos

 

“A Síria vam veure una mort ràpida, a Europa en vivim una de lenta”, expliquen les refugiades. Les condicions de vida als camps de refugiats són dures. La falta de recursos del govern grec, la immobilitat europea i la lentitud de la burocràcia se sumen a una administració europea que no posa les coses fàcils a les persones refugiades, que solen desconèixer quins són els seus drets. “Tan sols demano tenir pau per la meva família i poder treballar per alimentar-me”, ens explica en Tom, un afgà de 34 anys, “tan sols vull un lloc on poder viure amb dignitat”. Una dignitat que, avui dia, no troben a Europa, ‘la terra dels valors’.

 

Agraïments a N. Al-Qabandi i A. Al-Mutawa pels serveis de traducció.
Agraïments també a Servei Civil Internacional de Catalunya per proporcionar l’accés al camp a través dels programes de voluntariat.

 revista hemisferia banner