CÓRDOBA (Argentina). Centenars de fotografies onegen al vent penjades de banda a banda del Passatge Santa Catalina, un carreró de vianants al cor de la ciutat de Córdoba, a l’Argentina. Són les cares dels presos polítics -alguns torturats i cinquanta assassinats- entre els anys 1971 i 1982 al centre clandestí de detenció D2, avui convertit en un espai per a la memòria històrica. L’edifici esdevé un lloc de dignificació i record de les víctimes del terrorisme d’Estat, en la setmana que es commemoren els quaranta anys del cop d’estat que va esdevenir una dictadura que s’allargaria gairebé una dècada. Sens dubte un dels episodis més negres de la història argentina.

A la façana una placa en forma d’empremta digital, envoltada de flors, recorda els noms dels vint mil presos que van passar per les dependències policials clandestines que avui conformen el Museu de la Memòria. És el que llavors s’anomenava oficialment Departament d’Informacions de la Policia de Córdoba, més conegut com a D2, i que va funcionar com a centre de detenció, tortura i extermini en els anys de la dictadura. Va ser creat per a perseguir i reprimir el que es considerava un delicte denominat, de manera imprecisa i genèrica, “la subversió”. La persecució per qüestions ideològiques i polítiques estava dirigida a estudiants, activistes, sindicalistes, militants de partits d’esquerra, membres de grups armats i totes aquelles persones sospitoses de participar en activitats “subversives”. Els detinguts eren segrestats, torturats, privats de llibertat i posteriorment desapareguts o assassinats.

memòria històrica 1Els supervivents relaten la seva experiència a les parets del centre. JULIA TERCERO

 

La directora de l’Arxiu Provincial de la Memòria, Ludmila Catela Da Silva, destaca que el centre també servia com a lloc de derivació a altres espais de tortura. “Hi va haver persones que s’hi van passar un mes, però que després eren ràpidament distribuïdes a altres centres clandestins o a unitats penitenciàries”, explica.

Va ser creat per a perseguir i reprimir el que es considerava un delicte denominat “subversió”

Al març del 2007, supervivents i familiars van decidir enderrocar el mur que dissimulava les dependències policials del que havia estat el D2. El que va quedar al descobert resulta ser un aparell repressiu de la província. Les parets i les portes del centre es mantenen intactes i relaten les memòries dels que hi van passar forçosament. Els cartells explicatius es basen en testimonis dels supervivents, dels seus familiars i amics, i en els documents històrics i judicials que s’han pogut recuperar. Relaten com la distribució de l’edifici, amb habitacions petites i patis interns, els feia perdre la noció de l’espai i el temps.

Una sèrie de passadissos estrets connecten els laberíntics patis als que donaven les cel·les. Aquests habitacles, d’un metre d’ample i tres de llarg, només deixaven passar la llum per la porta, en el que podia ser la única guia del pas de les hores. Les parets d’aquestes habitacions mantenen encara ara les marques fetes pels presos, que escrivien el seu nom i tractaven de comptar les hores per mantenir la lucidesa. “Les persones, en un extrem de violència com el que vivien aquí, necessitaven expressar el que els passava. Era un acte de llibertat i expressió”, comenta Ludmila Catela Da Silva davant les cel·les.

Una de les sales està directament gestionada pel col·lectiu de les Abuelas de la Plaza de Mayo i ret especial homenatge a les dones embarassades que van ser empresonades i van tenir els seus fills durant la detenció. Uns nadons que van ser arravatats dels braços de les seves mares en néixer i que van ser entregats a famílies de militars. Encara avui, una bústia a la porta de la sala demana ajuda per a la identificació d’aquests néts perduts.

memòria històrica 3Un arbre recorda els desapareguts argentins. JULIA TERCERO

 

Al bell mig d’un dels patis, a l’angle on cau la llum del sol, hi floreix un arbre sota un cel de bombetes que pengen. Es tracta d’un espai col·lectiu de record i de dol amb un cartell que diu: ‘Davant l’absència del cos, els familiars no van tenir la possibilitat de realitzar els rituals que permeten donar sentit a les experiències davant la mort. Se’ls va negar la possibilitat del dol, d’un lloc on dur una flor, un lloc on orar o conversar amb els seus éssers estimats. Els desapareguts ens manquen a tots.’

En aquesta s’estableix la conformació de la Comissió Provincial de la Memòria, la creació de l’arxiu històric i la localització d’aquestes dues institucions a l’antic edifici del D2. Aquest fet va significar una victòria en l’àmbit dels drets socials que feia especial justícia a tots aquells que ho van patir, gestionat entre les famílies de les víctimes, el govern i diverses associacions en defensa dels drets humans.

Per tot això, el 24 de març és un dia de record i commemoració, també de dol, pel poble argentí, que sortirà al carrer per dignificar les víctimes de la repressió política. Paradoxalment, Macri rep aquests dies a Obama a la Casa Rosada, un fet que no ha passat desapercebut i que ha encès el malestar de part de la població a causa de la vinculació entre els Estats Units d’Amèrica i el cop d’estat d’ara fa 40 anys.