L’illa italiana de Lampedusa, molt a prop de Líbia i Tunísia, és un dels punts calents de la crisi migratòria que viu Europa. I també el món. Ens trobem en el moment de la història amb més persones desplaçades per culpa de la guerra. Segons ACNUR, l’Agència de la ONU per als Refugiats, més de 65’5 milions de persones –l’1% de la població mundial, i 300.000 persones més que l’any anterior– han fugit de la violència. També la fam, la persecució –ètnica, política o religiosa–, l’extrema pobresa o els efectes del canvi climàtic obliguen a milions de persones més a abandonar, dia a dia, casa seva. Europa, com a destí final d’alguns d’aquests refugiats, n’és protagonista. Les perillosíssimes rutes clandestines que busquen el vell continent, des de països com Sudan, Sudan del Sud, Nigèria, Costa d’Ivori, Síria o Afganistan, han fet qüestionar les polítiques d’acollida de la Unió Europea, que, fins al moment, han fracassat.

Després de sobreviure a autèntics inferns –com la travessia pel desert del nord de Níger, o els dies a Líbia–, l’últim i definitiu pas per trepitjar terra europeu sol ser creuar i jugar-se la vida en el Mediterrani, una frontera mortífera. En el que portem d’any, i segons xifres oficials, més de 125.000 persones han arribat a través del mar a Europa. També durant aquest període, més de 2.500 persones haurien perdut la vida intentant-ho. De fet, segons la Organització Internacional de les Migracions (OIM), des de 2014, gairebé han mort 15.000 en les mateixes circumstàncies. No obstant, tot plegat no deixen de ser xifres oficials. Molts s’ofeguen i moren oblidats, sense ser enregistrats enlloc.

Després de l’acord de la Unió Europea i Turquia el març del 2016, que frenava la ruta pels Balcans, Itàlia s’ha convertit en la principal porta d’Europa. Aquí hi arriben la immensa majoria de migrants i refugiats: gairebé 100.000 durant aquest 2017. A partir de les següents imatges i comentaris, ens aproximem a l’estiu de Lampedusa, una societat que fa anys que és testimoni del fenomen. L’illa, de 20 quilòmetres quadrats, viu en gran part del turisme, i més a l’estiu, quan milers de visitants hi venen de vacances. Al mateix temps, però, la seva situació geogràfica –la primera illa europea venint des de Líbia o Tunísia– fa que les dues realitats del nostre món hi convisquin –i també xoquin– més a prop que mai.

LA NIT DE LES 127 PERSONES

El 5 d’agost, després de dies de mala mar, el Mediterrani es va despertar calmat. Reconciliador. A l’illa de Lampedusa, les onades picaven tendrament contra la sorra. L’aigua, blavíssima, semblava un llac immens. Una escena idíl·lica per als milers de turistes que s’hi trobaven de vacances.

lampedusaLíbia i Tunísia, a menys de 200km de Lampedusa, s’han convertit en els principals punts de sortida des d’on els migrants paguen quantitats elevadíssimes a les màfies per iniciar la travessia pel mar. Francesc Millán

A terra, però, els habitants de l’illa sabien perfectament què podia significar aquest canvi de temps. En ple estiu, i després de dies de marejada, la primera jornada de bona mar era sinònim d’embarcacions atapeïdes de migrants que, des de la costa de Líbia, es jugaven la vida per arribar al vell continent. Davant la impossibilitat de partir durant dies, quan arriba el primer matí de tranquil·litat, les màfies solen agilitzar tant com poden les sortides clandestines de pateres.

Durant el dia no hi havia hagut cap desembarcament –potser sí a localitats de Sícilia o a Malta, també punts calents de l’arribada de reufigats a terra europeu–. Però a la nit, mentre al carrer principal de l’illa se celebrava un festival de música, els focus del port es van encendre. Il·luminaven el mar, ara negre i fred. Al fons, dues embarcacions de la Guàrdia Costera Italiana s’apropaven a terra. Diversos agents de la Guàrdia Costera i de la policia, treballadors del Centre d’Immigrants de l’illa, serveis mèdics i membres d’ong’s esperaven expectants. “N’han rescatat més de cent”, comentava un policia a un altre. Sota un silenci inquietant, les dues naus maniobraven per desembarcar a port. Només s’escoltaven les indicacions dels tripulants i, sempre de fons, el brunzit del mar.

A bord, 127 persones, tots provinents de l’Àfrica subsahariana, romanien gairebé immòbils. La majoria eren originaris de Costa de Marfil, Guinea-Bissau, Nigèria o Gàmbia. Segons explicarien més tard, havien sortit de Líbia, i després de tres dies perduts, havien estat rescatats per una ONG enmig de la immensitat del Mediterrani. Com en tantes altres ocasions, la precarietat de les naus i l’excés de passatgers havia provocat el naufragi.

lampedusaA terra, les ONG’s reparteixen aigua, sucs de fruita o brou per a joves com els de la imatge. La majoria encara porten la roba mullada del trajecte. Francesc Millán

L’escena era desconcertant. Molts eren adolescents o joves, que feia temps que havien fugit del seu país. Però també hi havia infants, nadons, i fins i tot una mare embarassada. A poc a poc, baixaven ordenadament dels vaixells de la Guàrdia Costera. També en silenci. A terra, s’agrupaven impassiblement esperant les instruccions de les autoritats. Alguns es deixaven caure a terra; exhaustos. Dos joves preguntaven si això que trepitgaven era Europa. D’altres  ploraven i donaven gràcies al cel per haver sobreviscut. Un noi de Nigeria parlava del captiveri a Líbia, dels dies d’extorsió. Un altre, de Guinea Bissau, recordava que companys seus havien mort durant el camí. Cap d’ells sabia què seria del seu futur a partir de llavors.

lampedusaFrancesc Millán

Tot i que les condicions de la travessia són duríssimes, en gairebé cada embarcació hi viatgen infants. A la imatge superior, dos nens s’entretenen amb el mòbil d’una sanitària, mentre una mare, amb el seu nadó en braços, els mira. A sota, una dona embarassada també acaba de ser rescatada del Mediterrani.

lampedusaFrancesc Millán
lampedusaUn cop finalitzat el desembarcament, agents de la policia i la Guàrdia Costera els guien fins a l’autobús que els portarà al Centre de Recepció d’Immigrants de Lampedusa, a l’interior de l’illa. Francesc Millán

ELS DOS MONS A LAMPEDRUSA

Tot i que Lampedusa és una societat compromesa amb el fenòmen migratori a Europa, els interessos econòmics, basats majoritàriament en el turisme estival, han generat certa polèmica. Des de la ONG local Mediterranean Hope denuncien aquesta situació. “Durant els mesos amb més turisme, el govern de Lampedusa intenta amagar aquesta realitat: els migrants són retinguts al centre o, si més no, els intenten tenir com més lluny possible dels turistes”. Potser per aquest motiu, les autoritats de l’illa es mostren reticents a parlar del tema. Els desembarcaments es fan sense avís previ i, gairebé sempre, de nit i a llocs on difícilment es pot accedir.

lampedusaUna família passeja per Lampedusa. El turisme que hi arriba acostuma a ser familiar i, la gran majoria, venen de l’Itàlia continental. Les platges paradisíaques, el passejos amb vaixell per avistar dofins o tortgues i els restaurants luxosos situen l’illa com un destí ideal. Francesc Millán

Per contra, és fàcil passejar pels carrers de l’illa i trobar-te amb habitants que han estat tesimonis de l’arribada de migrants i refugiats. Sense anar més lluny, durant els dies que aquest periodista va ser a Lampedusa, hi va haver sis desembarcaments. A més, el fet que gran part de la població treballi en la pesca o en el turisme –dos negocis amb el mar com a denominador comú– n’augmenta el contacte. Rosario és treballador d’una empresa de lloguer d’embarcacions. Ell mateix, ha estat testimoni de molts naufragis. “Jo he vist morir gent al costat de l’illa. Altres vegades he pogut rescatar-los jo directament, o trucar a la Guàrdia Costera perquè ho fes”, explica.

No obstant això, en la retina dels veïns de Lampedusa hi ha una data. El 13 d’octubre de 2013, quan una embarcació es va enfonsar a pocs quilòmetres de l’illa. El naufragi va deixar 366 morts, 155 supervivents i un nombre indeterminat de desapareguts. Al cementiri de la població, encara avui, hi una espai on s’hi van enterrar part d’aquells cadàvers. Bona part no van poder ser identificats. En una placa, que precedeix l’espai on descansen els cossos, hi diu: “En aquest lloc descansen musulmans i catòlics, vells i joves, negres i blancs, tots els migrants morts al mar en busca de la llibertat”.

lampedusaEn un descampat cèntric de l’illa s’hi troben diverses embarcacions –com la de la imatge– que van ser utilitzades per travessar el Mediterrani, des de l’Àfrica fins a Lampedusa. Francesc Millán

CAMINS I TRÀMITS ETERNS

El trajecte pel Mediterrani, segurament l’episodi més visible de la seva odissea, no és, ni molt menys, l’únic repte que han de superar. Abans del mar, han de sobreviure a dos escenaris clau: el desert del nord de Níger, on les màfies s’aprofiten de la desesperació de migrants i refugiats i els fan viatjar en unes condicions inhumanes; i el pas per Líbia, on també les màfies i altres grups criminals els extorsionen.

Només calen dos apunts d’ambdós llocs per fer-se una idea de la gravetat de la situació. Quan les màfies del desert de Níger veuen perillar el trajecte –és a dir, que poden ser enxampats per les autoritats que controlen el desert per evitar aquestes vies clandestines– abandonen els migrants, que van amuntegats a la part exterior d’una pick-up, enmig del desert. Sense aigua ni menjar. S’hi solen passar dies, i molts moren de deshidratació. Tant és així que la OIM, en els últims mesos, ha rescatat gairebé 2.000 persones abandonades, i al juny, es va trobar un grup de 50 persones mortes. És molt difícil parlar de xifres totals, però es calcula que el nombre de persones que moren en aquest desert del Sahel és similar als que ho fan al Mediterrani. Per evitar-ho, i en plena desesperació, molts d’ells acaben bevent la seva pròpia orina o sang.

En el cas de Líbia, la inestabilitat política que regna al país des de la mort al 2011 del dictador Muamar el Gadafi, ha afavorit el sorgiment de bandes armades, grups de contrabandistes o de criminals que maltracten i s’aprofiten sistemàticament de la vulnerabilitat dels migrants. Els hi roben tot el que tenen i després els segresten, pressionant les famílies perquè paguin un rescat estratosfèric. Si no ho fan, els assassinen o els venen com a esclaus. I durant el captiveri, els apallissen i torturen gairebé cada dia. De fet, segons un informe de la OIM, el 77% dels menors que han realitzar la ruta migratòria a través del Mediterrani han estat víctimes d’abusos sexuals o laborals.

lampedusaFrancesc Millán

A la imatge de dalt, Al-Maher, de 19 anys, va ser segrestat a Líbia. Li van robar tot el que tenia –mòbil i diners– i, quan ja no li quedava res, el maltractaven. Gairebé cada dia havia de suportar pallisses i tortures. “Lybia no good, repeteix. A sota, Hassen i Ismael. Els dos van fugir de Costa de Marfil. El viatge, asseguren, els ha convertit en germans. Ells també van ser abandonats enmig del desert. “Imagina caminar pel desert, sense beure ni menjar, i anar trobant cadàvers de persones com tu”, diu l’Ismael.

lampedusaFrancesc Millán

Tots ells, però, saben que la seva estada a Lampedusa és efímera. Passen els dies al Centre de Recepció de l’illa, a uns tres quilòmetres del municipi. Allí mengen dos cops al dia i dormen en habitacions comunitàries. Com que a l’estiu no els deixen sortir, molts –principalment els joves– salten la tanca per apropar-se al poble i connectar-se al wifi per parlar amb les seves famílies. Al centre hi passen uns dies –a vegades setmanes, tot i que la llei diu que hi haurien de ser, com a màxim, 96 hores–, fins que són redireccionats cap a Síclia, per ser identificats i sol·licitar protecció internacional com a refugiats. Si l’aconsegueixen, posteriorment podran viatjar cap a ciutats –principalment italianes– com Roma, Turí o Milà. Aquest últim pas és el més lent.

lampedusaNino, el propietari de l’arxiu històric de Lampedusa, obre el seu centre a tots aquells que necessiten connectar-se al wifi per contactar amb la família o els amics. Francesc Millán

Tots els migrants amb qui aquest periodista ha pogut parlar tenen pressa per refer la seva vida. Molts fan el viatge per escapar, però també per ajudar a aquells que s’hi queden –normalment, les famílies només poden pagar el viatge d’un o dos membres de la casa–. També arriben, per tant, per buscar una vida millor i enviar diners als qui encara ho passen malament. Per aquest motiu, les esperes als centres, primer al de Lampedusa i després als de Sicília, se’ls hi fan eternes. Volen aprendre l’idioma i viatjar on tinguin possibilitats de treballar. Tantmateix, tots ells són conscients que, un cop arriben al vell continent, deixen de tenir influència en el seu futur. La burocràcia s’imposa.

I això, segons Pietro Bartolo, l’únic metge de l’illa que ha conviscut amb aquest fenomen des de sempre, té conseqüències anímiques. Bartolo recalca que, a banda de les seqüeles físiques que té el viatge, és molt important tenir en compte les psicològiques. “Són persones que acostumen a fugir d’un infern, ho deixen tot per a jugar-se la vida durant el camí i, quan arriben, veuen que Europa no és com els hi havien pintat”.

lampedusaImatge del Centre de Rececpió de Migrants de Lampedusa. A l’interior és gairebé impossible accedir-hi: l’entrada és vigiliada per patrulles militars. El que més lamenten els interns són les hores sense fer res, l’avorriment, i la sensació d’estar deixant passar la vida. Francesc Millán

Molts dels seus rostres plasmen aquesta frustració. Un jove, que havia creuat mitja Àfrica per arribar fins aquí, la plasmava especialment. Deia que ja no podia esperar més. En secret, em va confessar que, un cop traslladat a Itàlia, volia arribar il·legalment a França. Es plantejava agafar un tren i intentar creuar la frontera. “Quant deu valdre el bitllet?”, preguntava. Escollia França perquè, a banda de parlar l’idioma perfectament, assegurava que allí hi vivia un tiet seu. “Serà més fàcil trobar feina”, deduïa. “Necessito guanyar dines, no puc esperar a aprendre italià perquè em donin feina. A més, aquí tothom sabrà que soc refugiat, i així, és molt difícil trobar-ne”.

Minuts més tard, es recordava que al seu país, a casa seva, els seu pare –impossibilitat després de patir un atac de cor–, i els seus tres germans petits esperaven la seva ajuda. “Som una família molt pobra, necessiten els meus diners per menjar”.