TEL AVIV. L’Abdul fa dos anys i mig que viu en una tenda de campanya al parc de l’estació Savidor Merkaz de Tel Aviv. Però no és l’únic. Al mateix parc hi conviuen una vintena de persones sense sostre, arruïnades o refugiades de guerra. “Sóc un de tants que no pot pagar-se un lloguer i no espero res del govern, la burocràcia va massa lenta”, explica. Ni ell ni ningú del campament no sap fins quan podran quedar-se vivint al parc. Però sí saben que és qüestió de temps que els desallotgin. L’Ajuntament ja va intentar sabotejar el campament l’any passat desconnectant la línia de tensió des de la qual els acampats obtenien l’energia per escalfar l’aigua. A més, és un secret a veus que el govern de la ciutat vol aprofitar les obres d’ampliació de l’estació per fer-los fora. I és que l’habitatge a Israel és un problema que cap administració sap com treure’s de sobre.

 

UN AUGMENT IMPARABLE

Popularment, Tel Aviv és coneguda com la Bombolla. La capital econòmica i cultural d’Israel és una ciutat dinàmica que sembla viure d’esquenes al conflicte araboisraelià. Però la veritable bombolla present en el dia a dia dels israelians és una altra: la temuda bombolla immobiliària. En només cinc anys, el preu dels pisos a Israel ha augmentat un 50% i actualment un pis mitjà a Tel Aviv costa uns 600.000 euros. A més, des del ministeri de Justícia admeten que aquest augment s’està accelerant a altres ciutats com Jerusalem, Eilat o Beersheva.

FONT: Ministeri de l’Habitatge i la Construcció d’Israel. Eduard Ribas

 

A causa d’aquests preus tan privatius, el concepte bombolla immobiliària s’ha instal·lat al carrer però, molts economistes són reticents a utilitzar-lo. El professor de Macroeconomia de l’IDC Herzliya, Oren Levintal, per exemple, argumenta que les bombolles són fenòmens inexplicables mentre que, segons ell, el que passa amb l’habitatge a Israel té una raó de ser. “Els preus augmenten perquè hi ha molta demanda d’inversors que compren pisos aprofitant que els interessos estan molt baixos i així poden fer negoci” explica. A més, segons Levintal, cal tenir en compte que “encara que en l’última dècada el cost de l’habitatge s’ha doblat, els interessos que es paguen per les hipoteques han baixat i, per tant, la diferència entre el que es paga ara i abans no és tan gran”. Això, però, no treu que el cost de la vida a Israel, que és elevat de per si, vagi en augment.

 

QUAN LLOGAR ESDEVÉ UN CALVARI

Davant les dificultats per poder comprar un pis, cada vegada més gent opta pel lloguer. “Però aquest mercat està molt poc desenvolupat a Israel”, explica el professor Levintal. De fet, no hi ha cap tipus de legislació israeliana al respecte i hi ha qui parla del  far west del lloguer. A més, la immensa majoria dels pisos de lloguer es concentren a l’àrea metropolitana de Tel Aviv, solen ser habitatges antiquats i no n’hi ha suficients per cobrir l’enorme demanda existent per viure a la ciutat més cosmopolita del país. Això provoca un inevitable augment dels preus malgrat que l’estat dels pisos no sigui el més desitjable.

La gran demanda que hi ha per viure a Tel Aviv permet els propietaris llogar habitacions a preus desorbitats

Així ho ha viscut la Victoria Bonaert, una jove belga que estudia a Tel Aviv. “A Bèlgica pagava 400 euros mensuals per un pis amb dues habitacions grans amb lavabo propi, mentre a Tel Aviv pago 650 euros per una petita habitació sense luxes” explica. I és que, segons la Victoria, el fet que hi hagi molta gent buscant pis a Tel Aviv permet als propietaris llogar habitacions a uns preus molt superiors al seu valor real. “Tinc tres companys de la universitat que dormen a la mateixa habitació i paguen 500 euros cadascun!”, exclama la Victoria. I aquesta no és una situació que afecti només als joves. De fet, des de Hayarkon 48, un dels hostals amb més renom de la ciutat, confirmen a HEMISFÈRIA que hi ha gent que viu a la pensió perquè els resulta més assequible que llogar un pis.

 

ELS INDIGNATS ISRAELIANS

Davant d’això, la ciutadania no s’ha quedat de braços plegats. L’any 2011, mentre els moviments en favor de la justícia social colpejaven algunes democràcies liberals com ara el 15M a Espanya, Israel va viure la seva pròpia versió dels indignats. Des del juliol fins l’octubre, es van desencadenar les majors manifestacions de la història del país. Durant aquests quatre mesos de 2011, van sortit als carrers de les principals ciutats israelianes entre 300.000 i 400.000 persones.

 

 

Tot i que les reivindicacions d’aquell moviment eren diverses, l’accés a l’habitatge i la denúncia de l’elevat cost de la vida a Israel eren el tema central. Per això, el principal mètode de protesta van ser els campaments improvisats al carrer. “La idea era molt pràctica: viure al carrer i així estalviar-se pagar el lloguer ”, explica la Daphne Leef, que a la vegada lamenta que “a Israel destinem un 50% dels ingressos a l’habitatge”. Aquesta estudiant de cinema tan sols tenia 24 anys quan, incapaç de pagar un pis, es va instal·lar en una tenda de campanya al Bulevard Rotchild de Tel Aviv, un dels carrers més exclusius del país. Ella no s’ho esperava, però el seu gest va ser emulat per milers de persones i en poques setmanes hi havia fins a 90 campaments per tot Israel.

“Aquell moviment va canviar la manera de pensar d’aquest país, vam aprendre a parlar dels problemes que tenim com a societat”, recorda la Daphne. Tot i això, quatre anys després no es pot afirmar que la situació de l’habitatge hagi millorat. Com a reacció a les protestes, el govern va crear una comitè d’experts liderat pel professor i economista Manuel Trajtenberg que havia d’aportar solucions a aquesta problemàtica. Però, segons la Daphne Leef, d’aquell comitè no en va sortir res, excepte que el professor Trajtenberg “es va guanyar un escó al parlament”. Des de llavors, tots els intents de repetir les protestes han estat desallotjats per la policia i l’únic vestigi que en queda és el campament de sense sostres de l’estació.

 

REPENSAR LA SOCIETAT

“L’única solució per reduir el preu de l’habitatge és construir més pisos”. Així de clar ho té el professor Oren Levintal, que recorda que a Israel bona part del sòl pertany a l’Estat. “Per això, el govern de Netanyahu és qui promou la construcció de 45.000 pisos anuals”, explica l’economista tot i admet que “aquesta solució no dóna resultats a curt termini perquè construir pisos comporta molt de temps”. Malauradament, aquesta necessitat de construir nous pisos en un país tan petit com Israel s’utilitza com a argument per justificar la construcció d’assentaments jueus il·legals a Palestina, que va en augment.

Edifici en construcció a Tel Aviv

El govern d’Israel promou la construcció de 45.000 pisos anuals per abaratir els preus. Eduard Ribas

 

L’economista també insta el Banc Central d’Israel ha reduir els tipus d’interès per tal que els preus de l’habitatge es moderin. I és que la banca israeliana manté els interessos entorn l’1%, “mentre que si els tipus d’interès augmentessin fins a valors normals del 4%, els inverors no tindrien altre remei que baixar els preus dels pisos”.

Per la Daphne Leef, però, la millora de l’accés a l’habitatge passa per una reflexió més profunda sobre el cost de la vida d’Israel. I és que la instigadora de les protestes del 2011 afirma que cal millorar les pensions, el salari mínim, les hipoteques i legislar sobre els lloguers ja que, per ara, no estan regulats per llei. “A l’estranger, Israel és percebut com un país ric, però en realitat tothom està en una situació molt fràgil i el país està construït sobre això”, lamenta. Malgrat tot, la Daphne Leef, que no amaga haver rebut ofertes per dedicar-se a la política institucional, es mostra molt optimista amb els aires de canvi de les noves generacions. “No hi ha solucions màgiques, hem de repensar l’economia i la política. Fem-ho si volem una vida millor”, sentencia. De moment, dos terços dels israelians estan disposats a repetir les manifestacions a favor de la justícia social.