Ladakh és una regió al nord-est de l’Índia que forma part de l’estat de Jammu i Caixmir. Per l’est, comparteix frontera amb el Tibet (actualment pertanyent a la Xina) i per l’oest, amb el Pakistan. Milers de turistes d’arreu del món posen els peus cada any en aquesta regió amb l’objectiu de fer travesses d’alta muntanya per l’Himàlaia, la serralada més alta del planeta.

Leh, la petita capital, té uns 31.000 habitants, i es troba a 3.500 metres per sobre del nivell del mar. Entre la multitud de turistes equipats amb roba tècnica, restaurants, hostels, botigues de pashmines i agències de muntanya, ens topem amb un “mercat de refugiats tibetans”. I és que Ladakh ha sigut un punt d’acollida i de trobada de persones del Tibet i, conseqüentment, de la cultura budista tibetana. De fet, Ladakh és conegut popularment com el petit Tibet.

La ciutat de Leh, a 3.500 metres d'alçada, té un dels aeroports comercials més alts del món. | Berta Reventós

 

UN TERRITORI A L’ULL DE L’HURACÀ

Durant molts segles, la regió va tenir una rellevància econòmica significativa, com a lloc de pas per a viatgers i comerciants d’arreu: era el punt d’intersecció de caravanes comercials que venien de la Xina, i que connectaven des d’aquí amb la Ruta de la Seda. A finals del segle XIV un pelegrí tibetà, Tsong-Khapa, va introduir a la regió l’ordre budista Gelukpa, liderada pel Dalai Lama. Aquesta es va estendre ràpidament i va portar a la construcció de desenes de monestirs o gompa.

Thiksey GompaEl monestir de Leh, Thiksey Gompa, és com un petit poblet als afores de la ciutat. | Berta Reventós

 

Al segle XIX, l’Imperi Britànic decideix annexionar Ladakh a l’estat de Jammu i Caixmir, fet que no va canviar amb la independència de la metròpoli al cap d’un segle. Pocs anys més tard, el Pakistan envaïa una part de la regió que, alhora, havia d’acollir desenes de milers de refugiats tibetans que fugien de casa seva arran de la invasió xinesa que Mao Tse-tung inicià el 1950. L’Índia va acollir 125.000 refugiats, la majoria dels quals, després d’un duríssim èxode per l’Himàlaia, van fer de Ladakh la seva nova llar.

Avui, Ladakh continua sent un territori en litigi amb el Pakistan: les fronteres no estan clares, i per això la regió està farcida de campaments militars, preparats per afrontar qualsevol intenció d’invasió. Malgrat tot, els tibetans ladakhis continuen reivindicant, a banda de la independència territorial, la seva independència cultural. “D’origen, som tibetans, encara que haguem nascut i visquem a l’Índia”, assegura en Jigmet, que és guia de muntanya. La majoria de la població practica el budisme tibetà (lamaisme), és a dir que són seguidors del Dalai Lama. Alhora, un 40% de la població de Leh i la majoria de la població del sud i de l’oest de la regió són musulmans xiïtes.

 

ELS GOMPA, MONESTIRS A L’ALTA MUNTANYA

Seria difícil fer un recompte de tots els monestirs budistes que hi ha a Ladakh: alguns es troben a més de 4.000 metres d’altura, o vora poblats remots als que només s’hi arriba a peu, després de dies de caminar. Els monestirs, normalment construïts en el punt més alt dels pobles, estan composats per petites edificacions, separades les unes de les altres, que són les cambres dels monjos. Des de la llunyania, un gompa pot recordar un petit poble de cases senzilles, totes pintades de blanc. Precisament és quan ens allunyem dels nuclis urbans i ens endinsem en la immensitat de l’Himàlaia que podem veure la pràctica més austera del budisme.

Thiksey GompaEls monestirs disposen de diverses cambres per als monjos, així com espais comuns on estudien i reciten les oracions de Buda. | Berta Reventós

 

Els monestirs o gompa tenen un paper bàsic en la vida social i religiosa de Ladakh. Normalment, les famílies envien un dels fills a unir-se al sacerdoci budista: en Jigmet explica que “no només és un orgull sinó que garanteix una educació i el manteniment de l’infant”, prioritari en moltes economies de subsistència de la zona. Molt sovint, el monestir és l’ens que gestiona els camps de conreu del poble.

stupa rangdumEls 'stupa' són monuments de culte religiós que es troben arreu, tant als 'gompa', com a les carreteres i camins. | Berta Reventós

 

Cada dia els monjos budistes estudien el llibre sagrat, Tripitika, que conté les lliçons de Buda. Dediquen la vida sencera a la pràctica del budisme, amb l’objectiu d’obrir-se pas cap al Nirvana, que suposaria l’alliberament de la individualitat i de la limitació dels nostres sentits, així com la fi de les nostres reencarnacions. No obstant això, no és fins a l’edat dels 20 anys que un aprenent pot fer els vots de monjo. Fins aleshores, assistirà a classes de filosofia budista, artesania, medicina natural, física, química i llengua. I serà ell mateix qui decideixi si continua amb aquella vida o no. Si tria aquest camí, haurà de respectar els vots de castedat, pobresa i respecte per qualsevol forma de vida. Amb l’estudi i el treball en una vida austera, podrà arribar a ser mestre o lama, i algun dia educar ell els joves aspirants que arribin al gompa.

Un grup de monjos a la sessió matinal d'estudi de les escriptures de Buda. | Berta Reventós
Un monjo al monestir de Lingshed, un poble que només es connecta amb l'exterior via un telèfon per satèl·lit. | Berta Reventós

 

Al monestir de Zongkhul, que s’hi arriba després d’una llarga carretera de corbes, un monjo ens fa saber que acaben de celebrar el nomenament del nou cap del gompa. És un nen de set anys. El monjo ens explica que és la mateixa edat en què ell va entrar al monestir. Ara en té 23, i està convençut que vol seguir el seu camí com a lama. Aquest monestir, construït sota la roca de la muntanya, té tres pisos amb diferents sales. Com tots els gompa, la sala principal està decorada amb tapissos, catifes i ornaments de molts colors, imatges de Buda, i una foto del Dalai Lama emmarcada.

monestir zongkhulEl monestir de Zongkhul, després de la celebració pel nomenament del nou cap. | Berta Reventós
interior gompaLa decoració de l'interior dels gompa acostuma a tenir molts colors, amb frescs, tapissos i ornaments, i la imatge del Dalai Lama. | Berta Reventós

 

I LES DONES, ON SÓN?

Una part de la població femenina ladakhi també es dedica a la pràctica del budisme: les monges. Però els seus monestirs són menys nombrosos en població i estan en pitjors condicions. Les diferències entre els gompa d’homes i els monestirs de monges són substancials. En Jigmet ens explica que els gompa sobreviuen de donacions dels turistes: “No és obligatori però no està ben vist no fer-ne”. En el monestir de monges de Pishu ens rep la cap, una dona de més de 80 anys, i una monja jove, d’uns 30. Ens ensenyen l’edificació, amb algunes parts fins i tot en runes, i ens expliquen que la seva altra companya ha marxat uns dies fora, al seu poble. En total, al llarg de l’any, són elles tres qui fan vida aquí.

La cap del monestir de Pishu ens obre les portes de la sala d'oracions. | Berta Reventós
frescs pishuEls frescs del monestir de monges de Pishu decoren les parets de les edificacions amb imatges de Buda. | Berta Reventós

 

EL BUDISME COM A FORMA DE VIDA

Per en Jigmet, “el budisme no és una religió; és una forma de vida”. I això, segons ell, és quelcom reivindicat per la majoria dels qui el practiquen. “No ens agrada dir-li religió perquè va més enllà de creure en un o diversos déus: el budisme és el dia a dia; és, entre d’altres, el respecte per la vida i per la naturalesa. És una manera de fer harmoniosa”.

Quan li pregunto per la natura, element present en la majoria de les representacions artístiques que trobem als gompa, diu que en això “som diferents”. Assenyala que en “la cultura occidental” hi ha quatre elements de la naturalesa: el foc, l’aigua, la terra i l’aire. “Doncs bé, en el budisme en tenim cinc: aquests quatre, i el cel”. M’explica que el cel és “l’element espiritual” que acaba de donar sentit als altres quatre, i que tanca el cicle. “Quan algú mor”, relata, “incinerem el seu cos, per la qual cosa fem servir el foc. De les cendres, una part se les emporta el vent (aire), i l’altra part les llencem al riu (aigua). Per diferents vies, això torna a la terra, i quan es completa aquest procés és quan aquella persona, per fi, se’n va cap al cel”.