L’aroma de cafè mòlt ha quedat soterrada per tones i tones de pedra. Ruïnes. Vestigis del que un dia va ser epicentre de vida són l’únic que resta del Cafè Kafka. Ara el local és tancat. L’edifici, precintat. El record de l’autor, en obres.

Un 3 de juliol de 1883, a tocar del Rellotge Astronòmic de Praga, al bell mig del centre històric de la ciutat, Julie Löwy i Hermann Kafka van donar a llum a un dels escriptors més influents de la literatura universal. L’autor de La metamorfosi va néixer just damunt del cafè que posteriorment prendria el seu nom. A la porta d’entrada, al costat d’un bust amb la seva fesomia, s’hi pot llegir un rètol que, en txec, anglès, francès, alemany, italià i hebreu, indica que aquesta és la casa nadiua de Franz Kafka. Des d’una distància prudencial, definida per la cinta que segella l’edifici, un grup d’estrangers s’atura per fer la parada de rigor de la ruta turística. Aviat una bastida els esguerrarà la visita.

El fred gèlid de la Bohèmia ha calat a la ciutat. Primers guants i barrets; abriguen les bufandes. No sabia que els bombins havien tornat. L’home que el porta, de color negre, s’acosta amb un caminar pausat, cautelós, elegant. Esprimatxadament prim i allargat, de mirada trencada i ulls gegants, contempla l’entorn inquiet amb posat de qui busca algú però no el troba. Llavis prims i somriure inexpressiu, desdibuixat. Les orelles el delaten. És ell. És Franz Kafka.

Praga KafkaEntrada principal de la casa on Franz Kafka va néixer. Oriol Company

DE CAMÍ CAP A L’ESCOLA 

Impregnada del record d’una infància turbulenta i convulsa, la seva obra mai va prendre com a escenari la casa on va néixer, ja que la família Kafka va canviar de domicili abans que el petit Franz fos prou madur per retenir-ne algun record a la memòria. No gaire lluny de la casa Kafka, a un dels carrerons que també aflueixen a la plaça del Barri Antic, punt neuràlgic de la ciutat, hi ha un edifici majestuós. Revestida de motius renaixentistes de pintura clara sobre fons negre, la Casa del Minut va esdevenir residència de la família entre 1889 i 1892. Prou temps perquè el gest de Kafka s’esquinci només de passar-hi per davant. De silencis llargs i de poques paraules, amb la mirada ho diu tot. La Casa del Minut és un malson d’infància.

“Baixeta i prima, de nas afilat i galtes enfonsades”. Així és com Kafka descriu la cuinera de la família que l’acompanyava cada matí en el terrorífic trajecte cap a l’escola. Deixem enrere el porxo d’arcs que hi ha a l’entrada de la Casa del Minut i enfilem camí cap al col·legi. Fot un fred de mil dimonis i el vent, que bufa fort contra la cara, en clivella els porus com si algú hi estigués enfonsant agulles. Passem pel Rellotge Astronòmic i creuem la plaça del Barri Antic. Avançar amb Kafka és lent i feixuc; cada passa del recorregut pesa dins la seva ànima.

Turistes. Nedem a contracorrent entre remats de despistats que dificulten el pas i fan augmentar l’angoixa. Si a la seva època ja s’aferrava a les portes de les botigues i s’enfilava a les columnes del carrer per no anar a l’escola, és inimaginable pensar què hauria fet el petit Kafka en una Praga saturada de turistes. Tombem per Teingasse fins a arribar, finalment, a l’escola alemanya on Kafka va cursar l’educació primària; avui, Galeria Nacional de Praga. Allò que aparentment havia de ser un itinerari curt s’ha convertit en una travessia interminable. Potser perquè els companys de classe el turmentaven; potser perquè dos dels seus sis germans –en Georg i en Heinrich– van morir abans que fes els set anys, o potser per la presència rutinària de la cuinera de la família. La qüestió és que mai s’ha sabut del cert perquè anar a l’escola atemoria Franz Kafka. “Ravachol”, pronuncia, esporuguit, en veu baixa. El rostre pàl·lid i els ulls, clavats a la seva antiga escola, oberts com dues taronges.

Kafka PragaAhir, centre d’intel•lectualitat, el Saló de Berta Fanta. Avui, records per regalar de Praga. Oriol Company

EL PETIT RAVACHOL

François Claudius Koenigstein va ser un anarquista francès popularment conegut com a Ravachol. A finals de segle dinou, el seu nom era utilitzat a Praga per descriure qualsevol individu violent, buscabregues. I així és com la cuinera anomenava el pobre Franz cada matí quan l’acompanyava cap a l’escola. “Ravachol! Ets un ravachol!”. Aquella paraula enigmàtica, tenebrosa i desconeguda va penetrar en el seu tarannà fins al punt que, avui, encara l’horroritza. “Era un ravachol. Per a mi era com un terrible encanteri màgic que em va sumir en un estat de tensió insuportable. Una nit, mentre els meus pares jugaven a cartes, en un intent de trencar l’encanteri, vaig preguntar-los què era un ravachol. Sense  aixecar la mirada, el meu pare va respondre: ‘Un criminal, un assassí’”.

Molt a prop de la Galeria Nacional, a una de les cantonades de la plaça del Barri Antic, a la planta baixa de l’anomenada Casa dels Tres Reis, Hermann Kafka regentava una merceria. Per posar les coses fàcils al pare, la família va tornar a mudar-se i, durant quinze anys, va viure al pis de sobre de la botiga. Les vistes des de l’habitació de Kafka devien ser meravelloses. De jove sempre havia somiat l’Església de Nostra Senyora, la de les dues torres punxegudes, imperant la Plaça, curulla de vida, carruatges i vianants. Un gran escenari teatral on una festa imperial i una revolució ballen al mateix tempo.

Durant segles, el barri jueu, que s’estén des de la boira matinal del Pont de Carles fins a les entranyes de la Ciutat Vella, va ser llar d’erudits, astrònoms, astròlegs i jueus místics

Mentre que la mare, d’educació refinada, procedia d’una família de la burgesia jueva alemanya, el pare, originari d’una família rural jueva de carnissers, va haver de marxar a ciutat per fer diners. El destí, Praga: ciutat fragmentada per murs invisibles de raons culturals, racials i lingüístiques entre txecs, alemanys i jueus. Aglutinat entorn de la característica Sinagoga Vella-Nova, els Kafka pertanyien a aquest tercer grup social. Durant segles, el barri jueu, que s’estén des de la boira matinal del Pont de Carles fins a les entranyes de la Ciutat Vella, va ser llar d’erudits, astrònoms, astròlegs i jueus místics. Amb el temps, però, es va convertir en el barri sòrdid de cases en decadència i bordells del qual, sota la custòdia del Golem, Kafka no podia escapar.

 

A COLL DEL PARE

“El meu pare sovint em preguntava que perquè li tenia por”, explica Franz Kafka. “Era un veritable Kafka, amb força, salut, gana, sonoritat, eloqüència, coneixement del món i de la naturalesa humana però amb molts defectes i una idiosincràsia irascible que el governava sempre”. La mirada humida. Els ulls de Kafka es desvien cap al cantó oposat de la Plaça, on, segons indica, el 1931 va morir Hermann Kafka. Vetllada per un estol de coloms que ens contemplen, la façana de la casa encara conserva l’estructura. La portalada, de ferro amb detalls d’or i una escultura de dues dones de pedra que, mútuament, es fiten. Kafka no va poder ser-hi la nit que el seu pare va morir. Una tuberculosi se l’havia endut set anys enrere.

Kafka PragaAquí, a la Casa del Minut, començava el fatídic camí cap a l’escola. Oriol Company

Potser, si hagués estat viu, tampoc no hauria acompanyat el pare al seu llit de mort, però noto en el seu esguard sentiments d’amor i dolor que es mesclen dins l’ànima. Hermann Kafka va ser la figura exigent, massa protectora i opressora de la infantesa i l’adolescència del seu fill, l’ombra que el lligava a les tenebres de Praga i el feia sentir com un insecte. Carta al pare, escrita el 1919 és un document biogràfic i literari on tots els conflictes interns de Kafka són canalitzats en un encès discurs contra el seu pare. Però ni la literatura va servir com a ungüent de tanta ràbia, ja que la carta, publicada pòstumament, el 1952, com la gran majoria d’obres de l’escriptor, mai va arribar al seu destinatari. Franz Kafka va viure sempre a coll del seu pare.

Va ser el seu íntim amic Max Brod qui, després de la mort de Kafka, va decidir publicar els seus escrits en comptes de cremar-los. I, malgrat ser una de les principals figures intel·lectuals de l’època, ha passat a la història com l’executor de l’èxit de Franz Kafka i el seu primer biògraf. Melangia en vida; èxit en mort. Ara, però, la cara de Kafka brilla i, per primera vegada, el veig somriure. Són els bons records de les vetllades intel·lectuals al Saló de Berta Fanta, on Kafka i Brod assistien a debats d’actualitat i conferències científiques amb la crème de la crème de principis de segle.

‘Aquí, al saló de la Sra. Berta Fanta, Albert Einstein, professor de la Universitat de Praga entre 1911 i 1912, tocava el violí i es trobava amb els seus amics, els famosos escriptors Max Brod i Franz Kafka’. De la paret d’un dels laterals de la plaça del Barri Antic hi penja una placa de bronze que indica que el que avui és una botiga de souvenirs va ser un dia centre de saviesa i cultura. Kafka no s’ho acaba de creure. La mirada perplexa, el somriure roman.

Kafka PragaL’estàtua de Franz Kafka, a coll d’un gegant sense cap. Oriol Company

LA TRANSFORMACIÓ

Sembla mentida com poden arribar a canviar les coses. Abans de marxar del barri jueu, passem per davant d’un edifici immens, modern, pàl·lid i lletjot que jeu a la vora del riu Moldava. És l’hotel Intercontinental. Tampoc queda cap rastre de la Casa del Vaixell, la casa on la família Kafka va viure durant els sis primers anys de vida laboral de Franz. Aquí és on, per primera vegada, vocació i professió van entrar en conflicte per posar en evidència la doble vida de Kafka.

Mentre que, per una banda, la professió d’advocat el mantenia al servei de la burocràcia, la literatura, per l’altra, el cridava a convertir-se en una icona mundial. I aquí, a la Casa del Vaixell, és on, a més d’escriure La condemna i El desaparegut, Kafka va plasmar de forma autobiogràfica el seu estat d’ànim en La metamorfosi. La llum de l’habitació on vivia és encesa. Hores i hores escrivint la seva obra més transcendental. Sota la metàfora de l’home que transmuta en insecte hi ha la incomprensió de l’individu que se sent diferent i aïllat en una societat autoritària; hi ha la impossibilitat d’adaptació de Kafka en la Praga del seu pare.

La literatura va ser, veritablement, l’única redempció durant la lúcida agonia dels darrers compassos de la seva vida

De camí cap al metro, topem amb una concentració de gent agrupada entorn d’un monument de Franz Kafka que, des del 2003, descansa al costat de la Sinagoga Espanyola. Un Kafka de bronze jeu sobre les espatlles d’un gegant sense cap que s’aguanta dret sobre un escarabat que hi ha incrustat a terra. Tres creacions de l’escriptor resumides en una sola escultura per representar la separació espiritual que va definir la seva obra literària.

I per si amb un monument no n’hi hagués prou, a l’entrada del metro, un altre. La Metalmorphosis és una estàtua composta per seccions rotatòries de ferro que representen la fesomia de Kafka. “Aquest de les orelles sóc jo?”, es pregunta el vertader Franz. Com qui acaba de descobrir un nou món, intenta reconèixer-se en la seva pròpia imatge. Tanta fervor pòstuma el té desconcertat. Mai hauria imaginat que algun dia arribaria a ser tan important: tot es transforma. Si sabés que la ciutat és plena de restaurants i bars Kafka, que hi ha una societat que porta el seu nom i que fins i tot té un museu a l’altra riba del riu, a Malostranská, al·lucinaria.

Kafka PragaEl pont de Carles, on la màgia de Praga neix i el barri jueu comença a estendre’s. Oriol Company

“Dora?”. Ella se’l mira amb cara de disculpi, senyor, però s’ha equivocat. Per un moment, Kafka ha confós la noia d’ulls bruns i cabells arrissats del metro amb Dora Diamant, la seva darrera dona. La mirada perduda. Probablement l’amor mai va emergir com la literatura en la seva vida. Relacions a llarga distància, epistolars i difícils: el compromís amb Felice Bauer, l’episodi amb Julie Wohryzed, la relació apassionada amb Milena Jesenská i el darrer capítol amb Dora Diamant. Zelivského. El metro, de dissabte, ple de gom a gom, arriba al seu destí i interromp els pensaments de Franz Kafka. La literatura va ser, veritablement, l’única redempció durant la lúcida agonia dels darrers compassos de la seva vida. Una nit d’agost de 1917, Kafka va començar a tossir sang. L’inici d’una tuberculosi que, set anys després, entre trastorns i turments, l’anihilaria.

Sol al bell mig de l’estació de Zelivského; línia verda. Franz Kafka s’ha esvaït. Sense adonar-me’n, entre la multitud de la gent, l’he perdut de vista. Queden massa històries per reconstruir, interrogants per dissipar, enigmes per resoldre. El record de l’autor segueix en obres. M’acosto a poc a poc al Nou Cementiri Jueu, a dos minuts a peu de la parada, que el fred i el vent no amainen i un tímid plugim fa la guitza. Allunyada de passadissos i passadissos de nínxols, hi ha la tomba de Franz Kafka i els seus pares. Ni després de la mort va poder separar-se de l’ombra de Hermann Kafka. El rondineig d’un petit insecte sobrevola, ara, el meu cap. Dóna un parell de voltes i s’atura i reposa damunt la làpida. Unes diminutes orelletes el delaten. És ell. És Franz Kafka.