L’Olivier Carrasco té 21 anys i viu a Lima. Estudia Ciències Publicitàries i, quan acabi, li agradaria estudiar Ciències de la Comunicació. Fa quatre anys va despertar d’un malson que el perseguia i es va desprendre d’unes cadenes que li collaven les ales. L’Olivier és pansexual, la seva identitat de gènere no respon al binarisme d’home vs. dona i n’està orgullós. Al Perú, on el matrimoni entre persones del mateix sexe no està permès, l’orientació sexual encara és un tema tabú. Però des que va recuperar la llibertat interna, l’Olivier participa activament en el món de l’activisme amb el Movimiento Homosexual de Lima (Mhol). Els seus objectius són ambiciosos: vol ajudar a reduir els suïcidis d’adolescents TLGBI (Transsexuals, Lesbianes, Gais, Bisexuals i Intersexuals) i contribuir a la recuperació dels drets que es neguen a aquests col·lectius. Li encanta llegir, el cinema, el ciclisme i la música amb ritme. És una persona pluricultural que quan escriu és una mica més lliure. I estima el mar i el color blau.

Em pregunten què vol dir ser pansexual al Perú. I, sincerament, opino que significa lluitar per tal de recuperar els drets que se’ns arrabassen en el moment d’acceptar que sortim de la norma. El principal, el de la identitat, ja que no em sento ni home ni dona.

Vaig sentir el procés de sortir de l’armari com una lluita interna, una lluita amb mi mateix i al temor del rebuig de les persones que estimo. A l’escola, tot i patir bullying, era sociable i vaig arribar a tenir amistat amb aquells qui em molestaven, fins al punt que vaig arribar a actuar de la mateixa manera. No me’n sento orgullós. No obstant això, quan veia als mitjans de comunicació la ridiculització, l’estereotip de persona gai, em deia a mi mateix que allò no m’identificava i creava molt temor en mi; no em sentia com els mitjans projectaven què era ser homosexual. Et venen un extracte d’ignorància perquè el consumeixis i et priven del dret a l’educació sexual. Mai a l’escola em van ensenyar res sobre sexualitat. La ignorància causa por, i quan els humans tenim por rebutgem. Els nens i els adolescents podem ser molt cruels.

En aquella època vaig tenir més relacions amb noies a causa de la repressió dels meus gustos per homes i persones transsexuals. Quan vaig acabar la secundària vaig decidir no seguir vivint una vida plena de mentides, una vida que portava vivint 17 anys. Com a persona pansexual puc enamorar-me d’una persona de qualsevol orientació sexual o qualsevol identitat de gènere, i no és just que els meus drets depenguin de si m’enamoro d’una persona del meu sexe oposat o no. No ho escullo jo; només ho sento així.

Una de les problemàtiques d’algú pansexual o de gènere no binari és que la societat t’imposi com ha de ser la teva expressió de gènere i et reprimeixi les emocions i els gustos. Tots hem de ser lliures sense ser violentats o intimidats. Particularment he sentit com se’m vol encaixar en allò masculí si veig pel·lícules d’acció o en allò femení si ballo delicadament. Tot per la norma heterosexual que se’ns imposa. Els pansexuals som constantment invisibilitzats, tant per persones TLGBI com per heterosexuals. No existim. Som invisibles en un país culturalment divers que reprimeix les diversitats de la gent que hi habita.

La societat t’imposa com ha de ser la teva expressió de gènere i et reprimeix les emocions i els gustos

Recordo que, quan tenia 17 anys, un dia vaig anar a l’església a confessar-me. Vaig ser sincer amb el capellà; li vaig explicar que m’atreien persones transsexuals i que havia tingut relacions íntimes amb nois i noies. Em va titllar de fill del dimoni i em va dir que quan em morís cremaria en les brases del foc infernal. En aquell moment vaig decidir no seguir creient en la religió cristiana.

Actualment estic en una relació amb un noi cisgènere. Fa dues setmanes vam ser víctimes d’una discriminació per expressar el nostre afecte a la via pública. Havíem estat passejant agafats de la mà, sense cap inconvenient; aquest va arribar mentre ens fotografiàvem al capvespre, escoltant música i fent-nos petons en un parc del districte de Miraflores. Se’ns va acostar un guarda de seguretat del parc i ens va dir que controléssim les nostres hormones i ens retiréssim perquè estàvem pertorbant la tranquil·litat dels nens.

Ho va dir amb actitud i tonalitat prepotent. Hi havia altres parelles que feien el mateix que nosaltres, però eren heterosexuals. El guarda va posar l’excusa dels nens quan el problema real era la repressió de l’amor i l’expressió del que se’ns diu des de petits, que ens fa creure que si aquest amor surt de la norma serà condemnat. Com activista pels drets de les persones TLGBI veig necessari que els pares comencin a fer-se responsables d’inculcar el respecte a les diferències i toleràncies als seus fills.

Se’ns va acostar un guarda de seguretat i ens va dir que ens retiréssim perquè estàvem pertorbant la tranquil·litat dels nens

El districte de Miraflores té una ordenança municipal que prohibeix tot tipus de discriminació, incloent les categories d’identitat de gènere o orientació sexual. Per aquest motiu estem en procés d’investigació del cas, després d’haver denunciat el que ens va passar.

Ser com sóc em permet veure la vida des d’una perspectiva més àmplia, en la qual no reprimeixo els meus gustos, preferències o emocions i en la qual he pogut conèixer persones meravelloses que surten de la norma, d’aquesta heteronormalitat que ens oprimeix. Des que naixem se’ns inculca la por a tot el que surt de la llei social i aquesta por es pot convertir en un rebuig; i aquest rebuig, en odi. I l’odi pot cobrar-se moltes vides. Per això sóc activista, per recuperar els nostres drets basant-me en pilars com l’educació; per combatre les pors, la intolerància a allò diferent i la invisibilitat de la nostra existència. Per fer front a les injustícies. Per combatre l’odi amb l’amor.