PUNE (l’Índia). Cada agost a l’Índia se celebra el Raksha Bandhan, un festival religiós en què les germanes renoven els vots d’amor cap als germans, alhora que ells juren protegir-les per sempre. “La celebració comença quan, davant d’una espelma que representa el déu del foc, la germana lliga al canell del germà una polsera que simbolitza l’amor i la preocupació pel seu benestar” explica la Poorva Vikhe, mare de família índia. Després d’una sèrie de pregàries hindús, “la cerimònia conclou amb una abraçada que segella el pacte”, explica.

Aquest any, a finals del mes d’agost, s’ha tornat a celebrar aquesta íntima festa hindú d’origen incert: algunes versions defensen que prové d’una llegenda sobre els fills del déu elefant, Ganesha. Altres, però, situen l’origen en el mite que protagonitza la germana del déu Krishna: en veure que aquest es tallava el dit, es va arrencar un tros de tela del seu propi vestit per lligar-lo a la ferida. Això el va endeutar de per vida per l’amor que ella li va professar.

Malgrat que el Raksha Bandhan té unes clares arrels hinduistes, és una festa amb una gran difusió i popularitat fins i tot en persones que no s’identifiquen amb aquesta -o cap- religió. El pes de la celebració a la societat índia és simptomàtic de la seva concepció de la família. La tradició filosòfica imperant en aquesta cultura sempre ha concebut la família com el principal òrgan sobre el qual es construeix la societat: unes famílies grans on viuen tots junts i en les quals l’important és el benestar general i no les necessitats i identitats individuals.

Pare i fillCap de família amb el petit de la casa entre els braços. ALBA COBOS

 

En les àrees més rurals, els membres de la família es poden entendre com petits engranatges que constitueixen una màquina més gran, on l’important és l’aparell general i no pas els elements que el componen. Fins i tot, quan les filles es casen passen a formar part del nucli familiar del marit, on són acollides com una peça més de la maquinària. El matrimoni, des de la seva vessant més tradicional, no és entès com un lligam d’amor entre dues persones, sinó com una relació contractual i d’unificació entre dues famílies. En aquesta unió es dóna una gran importància al patriarca i la matriarca, que són els governadors de la llar. Per exemple, recullen tots els ingressos familiars i els administren a criteri propi. A més, tenen potestat per vetar una unió matrimonial que no considerin convenient.

Encara avui dia, a les zones més pobres i tradicionals, “és comú trobar-se amb persones que abandonen la llar familiar i s’ofereixen per treballar vint-i-quatre hores els set dies de la setmana com a majordoms de famílies més acabalades”, explica Nikhil Vikhe, fill de Poorva. Així doncs, renuncien a la seva pròpia individualitat i s’entreguen de forma completa a una feina per tal que la seva família pugui obtenir beneficis econòmics i socials. Vetllen pel benestar comú encara que això suposi la renúncia del jo, perquè per a ells no hi ha major dignificació que contribuir al confort de la família. Tan sols veuen en el concepte d’individu una exportació ideològica occidental.