AMMAN (Jordània). “Gent sense sostre. A Jordània no hi ha gent sense sostre”. El periodista Jonathan Glennie ja va escriure l’any 2010 a The Guardian que els països occidentals haurien de prendre exemple de Jordània i Cuba. En aquest país del Llevant, les grans famílies s’han d’estrènyer el cinturó mentre l’Estat rep cada dia desenes de refugiats. Tot i així, la dignitat col·lectiva no permet que ningú visqui al carrer o demani caritat.

Com en molts dels països àrabs, Jordània es caracteritza per la seva gent propera i hospitalària. Tot i ser considerat un país en vies de desenvolupament mitjà, es pot percebre que la població ha après a sobreviure amb un sentiment d’ajuda mutu, sense marcar diferències entre la caritat a la llar i al negoci.

 

HISTÒRICA TERRA DEL REFUGI

A Jordània, la cultura i la tradició són de caràcter molt familiar, d’un fort vincle comunitari. La mitjana de membres per unitat familiar no baixa dels cinc, i la realitat del país és un reflex de la inestabilitat de la regió. L’Estat està regit per la família reial – descendents del profeta -, els Haiximites, que després de lliurar diverses guerres al territori va renunciar als territoris de Cisjordània ocupats actualment per Israel.

Amb l’arribada dels refugiats sirians, la demografia ha augmentat de 6 a 9,5 milions

L’estabilitat política es va consolidar amb la seva nova condició de país acollidor. A Jordània més del 60% de la població són famílies refugiades palestines, sumant-se a la situació actual dels nouvinguts de Síria. L’últim cens demogràfic de novembre de 2015 indica que, amb l’arribada dels sirians, la demografia total ha passat de 6 a més de 9,5 milions. Això converteix a Jordània en el quart país que més refugiats acull del món. Avui, el poble jordà és una barreja de distincions culturals, estaments i procedències.

Origen dels no jordans a Jordània

FONT: Cens Oficial del Regne de Jordània. Aina Soley

 

El govern ha dedicat especial atenció al benestar i seguretat amb relació a aquesta diversitat social. Els refugiats palestins eren el col·lectiu que més ajudes rebia del programa nacional de prevenció i subministrament d’aliments, finalitzat l’any 2007. Ara, però, la crisi de Síria coincideix amb un alt índex de desocupació entre els joves. Segons el Banc Central de Jordània, l’actual forta demanda interna justifica la creixent inflació, de més d’un 13% en els aliments.

 

PA PER A TOTHOM

L’Abdun té obert el seu forn de pa al transitat carrer King Hussein d’Amman durant 24 hores els set dies de la setmana. Cada dia, persones sense recursos vénen a la seva Orient Bakery a demanar pa, que ell entrega sense cobrar res. Fins i tot als més esporàdics. “Per mi no hi ha diferència de nacionalitat o creença religiosa”. Segons aquest forner, que va obrir el seu establiment fa tres anys, tothom és conscient que la situació a Jordània “és dolenta”. “Si les organitzacions solidàries no donen a l’abast per ajudar, jo ho puc fer sol”, afirma, mentre prepara una bossa amb pastes per regalar.

El Mansaf, el plat nacional compartit en família, es prepara amb arròs i cereals. Sara Centelles

 

No és casualitat que el pa sigui l’aliment bàsic per als qui més ho necessiten. L’últim informe de la Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) reitera que encara avui la dieta diària d’un jordà o jordana es basa en un 65% en cereals (khobez o pa de pita) i arròs, excedint-se gairebé en 1.000 calories diàries de la quantitat recomanada. Aquests aliments són bàsics, aguanten secs i ben conservats, signe d’un país on només el 4% de la terra és cultivable.

 

ENTREPANS “DES DEL COR”

El restaurant Ezzwiti també va néixer amb aquesta idea d’igualtat. Tothom pot venir en aquest petit restaurant del carrer Al-Khallha Stairs i demanar un o dos entrepans. La filosofia d’aquest establiment es basa en l’economia col·laborativa: comprant un entrepà en pagues dos, però a un preu popular de 1,50 DJ (uns 2 euros). La persona que paga està comprant un àpat a algú altre. Pot ser un jubilat, una dona de negocis, un infant o algun estudiant d’una universitat estrangera. “No hi ha cap condició, tothom pot demanar un entrepà gratis”, diu l’Ammar, que hi treballa des del setembre.

Mahmoud Nabulsi va fundar el restaurant Ezzwiti el 17 d’agost passat. La idea li va venir un dia que recorria el centre antic d’Amman. Sempre es preguntava per què era fascinant i repulsiu a la vegada que hi hagués tantes diferències entre les persones. De cop es va trobar un sense sostre, una imatge poc habitual al carrer. Va intentar interactuar amb ell, “però l’home no va ni tan sols notar la meva presència”. Aquest fet va ser un desencadenant per a ell.

L’Ammar al principi era voluntari a Ezzwiti i avui ja és el primer empleat. Sara Centelles

 

Nabulsi va llegir un article sobre el “cafè pendent”, una iniciativa tradicional a Nàpols com a protesta per les retallades. Un any després, aquest estudiant de Desenvolupament Sostenible Internacional va obrir al centre de la capital un “restaurant de solidaritat social”. Un espai gastronòmic de concepte innovador però aplicat a la cultura compartida dels àrabs d’ajudar als altres i amb ingredients del rebost típic de les mestresses de casa.

 “El concepte de Ezzwiti es basa en l’economia col·laborativa”

Cada client que fa una aportació ho escriu en un paper. Aquest tiquet, que es penja en un suro, porta un missatge personal amb diferents reaccions i opinions. Entre els papers hi ha tota mena de missatges com “Bon profit”, “Llibertat” o “La vida és bella”. La majoria, en llengua àrab, expressen que han contribuït “des del cor” o hi deixen escrit el seu nom i la procedència.

“Més d’un home s’ha adormit de fam i ningú sabia qui era. Més d’un home es trobava en el moment de la mort i ningú va plorar per ell”. Ezzwiti té penjat a sobre de la caixa registradora, just a la porta d’entrada, aquest fragment del poema Gulistan, del poeta persa Saadi Shirazi. Hi ha clients habituals que vénen cada dia, segons explica l’Ammar. Ell els hi dóna conversa amablement mentre cuina. “Les seves històries són de vegades tant desafortunades que no puc evitar treure importància als meus problemes personals”.

El perfil de clients és molt divers. Alguns són nens de famílies molt grans que no es poden permetre més d’un àpat al dia. D’altres tenen problemes de salut mental, estant sense feina i cada dia demanen menjar als mateixos locals per fer una aportació a casa. “Aquí tothom qui necessita menjar entra a les botigues i ho demana, sense vergonya. La nostra cultura és molt diferent”.

El tauler de suro mostra la suma de tots els entrepans pendents. Sara Centelles

 

“He rebut moltes trucades i missatges via xarxes socials de persones que volen adoptar el contepte d’Ezzwiti” a altres punts del continent com Jerusalem o el Líban. A dia d’avui, a la ciutat jordana d’As-Salt ja hi ha en marxa el procés d’obertura del segon restaurant Ezzwiti del país. Segons el fundador, que actualment viu a Estats Units, tot i que les grans cadenes de restaurants americans adopten un concepte de responsabilitat social, això no ha fet canviar la seva manera de veure on està la problemàtica social: “Estats Units és un context diferent, allà hi ha molts sense sostre”.

Dins del local, que és molt petit i només té un banc per menjar, es respira un ambient optimista. Això fa que el tracte sigui molt familiar. Les rialles còmplices d’una colla de nens confirmen que ja hi ha una relació de confiança. En aquell moment, un pare amb una nena entren a l’establiment. Han llegit el cartell sobre el concepte del restaurant, i el pare compra a la nena un entrepà de labaneh i magdus. La nena somriu a la colla d’infants, mentre l’home pregunta a l’Ammar el preu de l’entrepà. La idea del restaurant fa que el pare compri fins a 10 entrepans. Mentre marxa afegeix: “fes un entrepà a tothom qui t’ho demani, si us plau”.

 

CARITAT I RELIGIÓ

El dia abans de Nadal també va néixer el primer restaurant de caritat a Amman. A càrrec de l’església local en col·laboració amb Càritas Jordan, al barri del Jabal Luweibdeh, precisament al mateix espai on es trobava antigament la Casa d’Impressió catòlica. A més d’oferir un àpat calent, els responsables i voluntaris d’aquest Restaurant de la Caritat també reparteixen menjar i objectes de primera necessitat a domicili.

Las mesquites de la capital també ofereixen aquests serveis d’urgència social. Precisament els mesos de desembre i gener les temperatures a Jordània poden superar els -5ºC, i les cases no estan preparades. La comunitat musulmana de la zona proveeix mantes a aquelles famílies que no poden permetre’s tenir calefacció. 

Islam Abbadi: “No deixem que cap família vingui a demanar”

A l’àrea de Jabal Jofe, hi ha unes 120 famílies amb manca de productes de primera necessitat. Islam Abbadi, l’imam d’aquesta zona, té un registre al seu despatx amb tots els noms i cognoms d’aquells fidels que reben poques ajudes. Mentre mostra els pilons d’arròs i les caixes d’oli, explica que és important donar assistència preventiva. “No deixem que cap família arribi al punt de venir a demanar”. Tothom del veïnat coneix les realitats més vulnerables i tracta d’ajudar com pot a tothom. “Aquí totes les famílies es coneixen i s’ajuden entre elles. Un dia és un plat d’arròs, i un altre 5 JD per anar al metge”.

IMG_20160120_211435A la sala comuna de la mesquita s’amunteguen quilos arròs, oli i te per les famílies. Sara Centelles

 

Cada imam és responsable de la seva zona. Com a tal, és també l’encarregat del manteniment de la mesquita que, a la vegada, és casa seva. Abbadi explica la realitat de Jabal Jofe des del punt més alt: el sostre de casa seva, que és també el minaret de l’espai de congregació. La imatge que es contempla és una immensa vista nocturna d’Amman. Més de tres quarts del total de població del país es concentren a la capital de Jordània. Una ciutat entre set turons a base de cases i edificis desiguals i sense fi.

A Amman, cada barri és com un poble: tothom és conscient de les seves mancances i fortaleses. Conèixer aquesta realitat ha fet de la diversitat la unió, gràcies a la solidaritat i germanor. I Islam Abbadi resumeix aquest deure fent servir la paraula màgica. “Aquí som tots una comunitat”.