GUAYAQUIL (Equador). Bon clima, bona festa, platja, també “inseguretat”. Són les paraules que més sonen per definir Guayaquil quan els equatorians en parlen. No és fàcil fer-se una idea del que realment és aquesta ciutat, la més gran i poblada d’Equador. En realitat, es tracta d’una població de profundes desigualtats on hi viuen milers de famílies afectades per desallotjaments massius als barris de la perifèria, com Monte Sinaí, Isla Trinitaria o els anomenats “Suburbios”.

Molta gent de Guayaquil no ha trepitjat mai aquesta zona formada per 9.300 hectàrees de cases autoconstruïdes que des de fa 3 anys estan sent desallotjades. El procés de desnonaments va iniciar a partir de l’aprovació del decret 607, emès pel govern nacional de Rafael Correa, que declarava el terreny “zona de seguretat”. Segons el Comitè Permanent en Defensa dels Drets Humans (CDH), abans dels desallotjaments hi vivien 3.622 famílies.

En entrar a Monte Sinaí es distingeix clarament on acaba l’habitatge regularitzat i on comencen els assentaments informals que poblen aquest enorme districte. Només hi ha una via asfaltada que el creua, la resta és sorra i pols remoguda pels cotxes i les motos. Hi arriba una línia d’autobús que es queda als primers carrers i després fa la volta, però per accedir més endins cal transport privat. Encara que el Monte Sinaí sembli tan sols una part de la ciutat, els assentaments — coneguts popularment com invasions — són en realitat el 60% de l’entramat urbà.

Les famílies no poden accedir a l’habitatge social perquè no tenen ingressos suficients per pagar-la ni amb els subsidis.

“L’objectiu del decret era bo. Pretenia intervenir una zona on preval la informalitat, amb la intenció d’acabar amb la pobresa, l’exclusió, i la mala planificació urbana que aquesta genera”, admet la Patricia Sánchez, arquitecta i activista que treballa colze a colze amb les comunitats. Tot i així, el qualifica de “fracàs”: “L’Estat es va gastar 300 milions de dòlars per fer-lo atractiu amb escoles, serveis, clavegueram i enllumenat públics, a costa de destruir sense miraments el que ja estava edificat”. Però de totes les famílies que es van quedar sense sostre, només hi van accedir 400 perquè la majoria viuen del comerç irregular sense ingressos estables i no van poder pagar-ho ni amb els subsidis promesos.

Monte Sinaí

Els veïns i les veïnes del Monte Sinaí s’organitzen per fer front al greu problema d’habitatge a Guayaquil. ALBA CRESPO

 

L’estratègia estatal des de llavors s’ha endurit per poder aplicar el Pla de Remodelació Urbana, que consistirà en la construcció de 50.000 immobles en complexes residencial realitzats per empreses privades. Aquí van començar de nou els desallotjaments massius: un dels operatius més grans va ser al maig de 2013, tal com el secretari executiu del CDH, Billy Navarrete, va escriure en un informe sobre els fets, on explica com prop de 1.500 policies i 500 militars amb maquinària pesada van enderrocar unes 420 vivendes de les coopereatives Talía I i Talía II. 

Les veïnes i veïns del Monte Sinaí ho recorden: “Van arribar un munt de policies armats i protegits fins les ungles amb excavadores, i van arrasar les cases, que anaven caient com si fossin de paper. Hi havia gent a dins. No els va importar”. L’actuació del govern municipal respecte aquestes polítiques nacionals respon a una lògica d’enfrontament entre la ciutat — en mans des de fa més de 30 anys de la dreta cristiana — amb el poder central de l’Estat que lidera Correa amb Alianza País.

 

ElS SUBURBIS I ISLA TRINITARIA

El modus operandi seguit a Guayaquil és molt evident en altres territoris d’habitatge informal dels suburbis de la ciutat, com a Isla Trinitaria. Allà l’actuació del govern municipal ha estat intervenir el barri amb qüestions com l’enllumenat o les voreres però sense aportar una millora estructural de la situació social dels habitants. El fotògraf i dissenyador  Andrés Loor, que va treballar al CDH, recorda com era aquest sector fa deu anys: “No tenia ni cablejat elèctric i les cases estaven edificades sobre l’aigua. Les administracions de la ciutat han permès que s’omplís el riu de ciment i runes”. Per què? “Perquè l’habitatge és un bastió polític”, respon. Segons el fotògraf, ara tota Isla Trinitaria vota Jaime Nebot, l’alcalde de Guayaquil amb majoria absoluta pel Partit Social Cristià.

L’Estat, en canvi, té la seva manera d’acabar amb els assentaments: està construint parcs i places d’aparcament al final dels carrers. “Així segella les vies perquè no es segueixi construint informalment”, explica Sánchez. A la ribera de l’Estero Salado, una branca de mar que entra a Guayaquil a la desembocadura del riu Guayas, es veuen forats on hi hauria d’haver cases al costat d’edificis que encara resisteixen per l’obstinació dels seus habitants. Els buits són fruit dels desallotjaments i enderrocaments que s’estan executant des de 2013, quan es va decidir realitzar un malecón enmig d’un sector on la gent viu a cases fetes de canya i plaques metàl·liques. Per fer-ho, tots els habitatges de la ribera havien de desaparèixer.

Reubicació Trinitaria

Les famílies desallotjades de la ribera del riu Guayas han sigut reubicades en assentaments molt precaris a la Isla Trinitaria. ALBA CRESPO

 

 

Per efectuar el desallotjament, les autoritats van marcar les portes d’unes 250 cases i van passar una nota per sota de cada porta. D’aquesta manera, les famílies van saber que en 42 hores les seves cases serien derrocades. El govern no va respectar els 48 dies d’antelació que la llei equatoriana fixa com a mínim per comunicar un enderrocament. El 27 de maig, 40 famílies, un total de 200 persones, es van quedar sense casa. Posteriorment, hi van haver més desallotjaments, durant els quals la resistència organitzada dels habitants va generar enfrontaments greus amb la policia, però també van aconseguir que el projecte s’estanqués.

Després d’aquell episodi, es van fer rodes de premsa i comunicats en els quals el Ministeri de l’Ambient i la Secretaria afirmaven que “al voltant de 500 famílies havien estat reallotjades”. Loor riu amb ironia: “Aquella mateixa nit vam anar-hi, i la gent estava tirada pel terra, cremant fustes per passar la humitat i el fred de l’època de pluges”. La resposta habitacional trigaria 22 dies en arribar en forma d’un conjunt de cases construïdes d’imprevist sobre el que era una fàbrica de blocs de ciment a Monte Sinaí sense dir-li una paraula a l’amo de l’empresa.

Només unes sis famílies es van acollir a aquest pla: la majoria dels desallotjats no podien pagar els 400 dòlars d’entrada. Les famílies que sí s’hi van traslladar es van endeutar per 20 anys, “i tot per accedir a una casa que és molt més petita que la que habitaven i que segueix sent de canya”, comenta Loor. Segons el fotògraf, les cases mai no van ser pensades per la manera de viure de la gent de Trinitaria: “la major part de la població és afrodescendent, ja tenen un entorn de convivència en el qual s’entenen. Les van treure d’allà i les van enviar a un altre lloc de manera arbitrària”.

 

REUBICACIÓ O DESUBICACIÓ?

Les reubicacions trenquen les comunitats ja formades, ajunten de manera forçada persones de barris molt diversos. Milton, un veí del Monte Sinaí, veu com els nous habitatges no cobreixen les seves necessitats: “En aquestes cases no ens permeten tenir un arbre al pati, ni les gallines que necessitem per alimentar-nos o vendre, ni posar un negoci com una fusteria… Tampoc es poden posar taules al carrer per parlar o jugar”. La Patricia Sánchez denuncia que “la proposta no compleix les seves expectatives, i tenen motius per negar-se a marxar de la seva llar”.

Monte Sinaí

La comunitat del Monte Sinaí demana la regularització dels seus habitatges i rebutja les reubicacions. ALBA CRESPO

 

Quan es visiten els complexos on s’està reallotjant la població es fa evident per què les poblacions reallotjades hi estan descontentes. A Ciudad Victoria, molt allunyada del nucli urbà, tot són habitatges idèntics de parets blanques i la zona residencial està envoltada per un mur amb l’entrada custodiada per un guarda. Socio Vivienda I i II són els altres complexes: files i files de caixes de 30 metres quadrats amb una porta i una finestra. Les anomenen Ghetto Vivienda. “Ens tocaria un habitacle per família, sense importar si som quatre o vuit membres!”, es queixa la Rosa, veïna de Monte Sinaí, mirant el monticle on s’estan edificant més grups de cases.

Les reubicacions són arbitràries, no responen a les necessitats socials, culturals i econòmiques de les famílies

Aquells que es queden, que són la majoria, no ho dubten: volen poder viure al lloc d’abans, construït per ells mateixos. “És el seu projecte, no el nostre; no volem anar a viure a una casa que han fet per nosaltres. Que ens respectin i ens ajudin a fer que el lloc on estiguem sigui un habitatge digne”, diu la Rosa. A la queixa s’hi suma el seu company: “Si poguéssim participar al pla de millora, els demanaríem que ens permetessin entrar el material i que ens ajudessin a construir les cases perquè ara no podem accedir al barri si portem blocs de ciment, canyes o altres materials”.

Aquí és on entra en joc la idea amb la que treballa Patricia Sánchez amb aquestes comunitats, l’anomenada producció social de l’hàbitat que denuncia els desallotjaments i demana als governs que revisin el model urbà que els promou. Tenen clar que cal una proposta de planificació del territori de la qual “la gent en formi part”, basada en l’ajuda mútua, l’autoconstrucció i l’assistència tècnica. Si no, al final “la gent valora més viure en la informalitat”.