A una escola de Kosovo, el febrer de 2012, celebren el quart aniversari de la independència del país. Canten cançons d’aniversari i la mestra pregunta als nens quants anys té Kosovo. “Quatre!”, criden tots alhora. La mestra confirma la resposta i, tot seguit, pregunta si Kosovo és més vell o més jove que ells. “És més petit que jo. Jo sóc més gran que Kosovo, tinc 5 anys.”

L’escena apareix a Whose flag is this?, un reportatge projectat fa unes setmanes al Dokufest de Prizren. Prizren és la segona ciutat de Kosovo i el Dokufest exhibeix, durant gairebé dues setmanes, documentals d’arreu del món. L’eslògan d’enguany és Future my love. Li escauria a molts esdeveniments culturals del món, però tenint en compte la recent independència del país i l’agitació de les últimes dècades, aquest eslògan agafa aquí un significat més poderós. Al programa del festival, els documentals d’Albània són a la secció “Nacional”.

Kosovo cine independència Balcans SèrbiaKosovo va declarar unilateralment la seva independència respecte Sèrbia l'any 2008. Alfons Cabrera

Kosovo és un país petit: 10.887 km2, l’equivalent a 1.5 milions de camps de futbol. És el país més jove d’Europa, des que l’Assemblea de Kosovo en declarés unilateralment la independència respecte de Sèrbia. Ho van fer després d’una votació parlamentària en sessió especial: 109 vots a favor, cap en contra i cap abstenció, i el boicot dels 11 diputats serbo-kosovars, que se’n van absentar.

Era 17 de febrer de 2008, i feia nou anys de la guerra que va enfrontar la majoria d’ètnia albanesa amb la minoria sèrbia. Els guerrillers albanokosovars -amb el suport decisiu de l’OTAN- enfrontats contra l’exèrcit de la minvada Iugoslàvia. Musulmans contra cristians ortodoxos. La independència de Kosovo ha estat reconeguda per 111 dels 196 estats membres de les Nacions Unides: són el 57,5 %, guanya el sí. A la Unió Europea, només 5 dels 28 no reconeixen Kosovo.

Espanya, Eslovàquia, Grècia, Romania i Xipre són els únics estats de la UE que no han reconegut Kosovo com a país sobirà, després de la seva independència unilateral respecte de Sèrbia l’any 2008

Espanya, Eslovàquia, Grècia, Romania i Xipre”: En J -em demana que no publiqui el seu nom- els diu de memòria. Va ser guerriller de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (UÇK per les seves sigles en albanès). Quan la guerra, tenia 24 anys, es va pagar el seu kalàixnikov i m’explica que ells no mataven civils. Els albanesos no en van matar, de civils? Diu que potser un 10% va actuar malament, però la resta no; els serbis ho feien sistemàticament. “Serbs are Serbs”, afirma. Van matar 12 familiars i amics seus, civils o no. Quan li pregunto si durant la guerra va passar por, en J diu que no, que el primer dia sí, però que després… i mou la mà. Creu que no passaria res si demà mateix marxessin de Kosovo les organitzacions internacionals que els donen suport i vetllen per la seva seguretat.

Uns dies abans, entrant a Kosovo en bus per una de les fronteres amb Sèrbia, una dona de Belgrad em deia que si a Bòsnia no fossin les forces estrangeres, el conflicte tornaria a esclatar, però que a Kosovo no sabia què podria passar. No ho coneixia prou. Hi viatjava per primer cop, per veure una amiga. Li sabia greu que al bus on viatjàvem només hi anéssim set persones -sense comptar-hi el conductor- i també que Kosovo hagués declarat la independència anys enrere: “És com si convides uns amics a casa teva i en acabat te’n fan fora”, afirmava.

Kosovo independència Sèrbia BalcansLes pintades i símbols nacionals s'intensifiquen a ambdues bandes de la frontera entre Sèrbia i Kosovo. Alfons Cabrera

Abans d’entrar a Kosovo des de Sèrbia, als últims pobles, hi ha força banderes sèrbies i moltes pintades: FUCK ALBANIA (lletres blanques sobre fons metàl·lic). La resta estan en serbi, gairebé totes escrites en ciríl·lic. Només sé desxifrar-ne una, que es repeteix: КОСОВО ЈЕ СРБИЈА. Les altres no sé què diuen, però me’n faig una idea.

Un cop a Kosovo, hi ha banderes d’Albània a tot arreu: als vorals, a les cases, als comerços… De banderes de Kosovo se’n veuen moltes menys que d’albaneses. Imagino que, als serbis, això els deu fer especialment ràbia. Les dels Estats Units, Alemanya i la Unió Europea -per aquest ordre- també tenen certa presència. Sigui com sigui, a mesura que t’allunyes de la frontera, la quantitat de simbologia nacional decreix.

Kosovo és un país en construcció. Els emigrants -gairebé un terç de la població- han estat clau per esborrar les marques de la guerra i ara són clau  per a aixecar el nou país

Hi ha mesquites i esglésies ortodoxes, més de les primeres. És l’únic element que, a primer cop d’ull, et fa saber que ets a un país de majoria musulmana: no hi veus gaire més dones amb vel que a qualsevol altra ciutat europea, a les terrasses la gent beu cervesa i l’accés a internet no està restringit. En J diu que primer de tot són albanesos i que, si un cas després, musulmans.

A primer cop de vista no s’aprecien les cicatrius de la guerra, cap ni una. Si no t’atures a parlar amb la gent, mai no diries que aquí va passar el que va passar. I si bé pel que fa a la riquesa hi ha molta diferència entre camp i ciutat, i entre diferents regions, en cap cas no sembla un país que no arriba als 4.000 euros de renda per càpita. És per la diàspora. Quasi un terç dels prop de 3 milions d’albanokosovars del món són fora de Kosovo. Envien diners a la família, inverteixen en negocis… Arreu hi ha cases a mig fer: de dos pisos, unifamiliars, gairebé acabades la majoria, si no fos perquè les façanes romanen sense revestiment. Kosovo és un país en construcció. Els emigrants han estat clau per esborrar les marques de la guerra, i són clau ara per a aixecar el nou país.

Aquest article pertany a una sèrie sobre Kosovo. Pots llegir la segona part en aquest enllaç.