Baixant del cementiri musulmà de Mitrovica, al nord de Kosovo, l’amo d’una botiga d’esports em veu amb la càmera prop del seu negoci, lliga caps i, en anglès, em diu: “Heu de saber que Kosovo és Sèrbia. Tothom ho ha de saber. Sempre ho ha estat i sempre ho serà. Vaig ser coronel de l’exèrcit i estic en contra de tots els secessionismes, a tot arreu”. La mirada és de reprovació.

El cementeri musulmà de la ciutat es troba a la part de majoria sèrbia -al nord del riu Íbar– i, l’ortodox, a la Mitrovica de majoria albanesa -al sud-. Quan van decidir on ubicar-los, no podien saber que, un cop acabada la guerra, el riu esdevindria una frontera interètnica. El cementiri està ple de males herbes, les làpides estan descuidades i s’hi ha continuat enterrant gent després de la guerra. La Dra. S ja m’havia explicat que els albanesos havien destrossat el cementiri dels serbis, tot i que ella mai no havia travessat el riu per comprovar-ho.

El cementeri musulmà de la ciutat es troba a la part de majoria sèrbia -al nord del riu Íbar- i, l’ortodox, a la Mitrovica de majoria albanesa -al sud-. Ningú imaginava que el riu esdevindria una frontera interètnica

No hi ha gaire gent que travessi el pont, però n’hi ha. P és d’un país de la Unió Europea i treballa per a una ONG internacional on té companys albano-kosovars i serbo-kosovars cooperant colze a colze -em demana que no citi el seu nom, país de procedència, ni on treballa-. Em fa notar que la majoria de les que creuen el pont, en arribar a l’altra banda, no van ciutat endins, sinó que tomben a esquerra o dreta i segueixen la riba del riu.

“A les zones properes als ponts, les diferents ètnies estan barrejades. A Bosniak Mahala, per exemple, bosníacs, serbis, turcs i albanesos hi tenen comerços.” També a aquest barri, molts aprofiten per canviar les matrícules dels cotxes abans i després d’anar a l’altra banda.

 

EL SUD, LA ZONA ALBANESA

A la Mitrovica albanesa no hi ha gossos abandonats com al nord i la gent aparca on toca. Hi ha estàtues de guerrillers de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (UÇK, en les sigles en albanès). L’alfabet ciríl·lic desapareix dels senyals de trànsit, però no la llengua sèrbia.

Tot i que els serbis representen un 6% de la població, el seu idioma és oficial a tot el país. Fazliu, politòleg de Pristina, reconeix que això és així més per exigència de les organitzacions internacionals que no pas per voluntat dels albanesos. El serbi es pot escriure amb caràcters llatins o ciríl·lics, però les concessions van acabar aquí: la majoria de senyals són bilingües, però tots amb escriptura llatina.

Jaha: “Si [una persona sèrbia] demanés perdó, l’atendria. Però ningú no ha demanat perdó. Fins i tot els seus líders actuals són els mateixos de l’època de Milošević”

En Bajram Jaha regenta un restaurant, el Malësorja, a la zona albanesa. Ell viu al mateix edifici, dos pisos amunt. A la façana hi onegen quatre banderes: UÇK, Albània, Estats Units i Dardània -província romana amb un territori una mica més extens que el Kosovo actual-. Ibrahim Rugova, un dels pares de la pàtria, la va proposar com a bandera del país, però mai no ha arribat a ser oficial.

Jaha va ser guardaespatlles de Rugova durant dos anys, després d’haver lluitat per la independència de Kosovo amb l’UÇK. Té una deformitat coneguda com a orella de coliflor, la dreta, després d’una pallissa de la policia sèrbia abans de la guerra. El 2002 va reconstruir el restaurant i casa seva, cremats durant el conflicte.

 

Kosovo guerra guerriller albanés Bajram Jaha mostra la foto d'Avni Hajredinaj, un amic mort durant la Guerra de Kosovo. Alfons Cabrera

 

Als prestatges de damunt la barra hi té, entre altres coses, dues ampolles de Freixenet i una foto d’ell amb Javier Solana, emmarcada per les banderes d’Albània i l’OTAN. Baixa amb tres àlbums de fotos, a la coberta d’un dels quals surt un osset de peluix, una papallona i dos cors de llaminadures. Són fotos de la guerra i la post-guerra, i ell estava en la trentena. Hi apareix amb Rugova, i amb els seus amics, de camuflatge i armats, i a mesura que va passant fotos, assenyala quins van matar

Voltem per la rodalia de Mitrovica Sud, als llocs on va combatre: on van matar els seus amics, la tomba del primer albano-mitrovitxès mort en combat, la casa on va viure durant la guerra, el que queda de la casa d’un serbi cremada ja fa molts anys -que no em deixa fotografiar- i un cementiri amb combatents de l’UÇK. El cementiri està ple de males herbes, les làpides estan descuidades i s’hi ha continuat enterrant gent després de la guerra. Jaha s’indigna. A la tornada, sense que li ho demani, s’atura al costat de la casa sèrbia cremada perquè la fotografiï.

 

Casa serbis guerra kosovoMoltes de les cases dels serbis van ser cremades al final de la Guerra. Alfons Cabrera

 

Quan hem tornat al restaurant, m’explica d’on ve el nom: Malësorja va ser una xicota que va tenir abans de casar-se. A la seva dona no li molesta l’homenatge perquè no sap d’on ve el nom. Ara se’n fot del fet que els serbis els tractin de gihadistes, ara reprèn amb la mirada -i amb un soroll foteta que fa amb la boca- un home que passa per allà i suposadament va fer d’espia pels serbis.

Vist això, costa imaginar que atengués un serbi al seu restaurant: Si demanés perdó, l’atendria. Però ningú no ha demanat perdó. Fins i tot els seus líders avui són els mateixos de l’època de Milošević. Vučić és ara el primer ministre, però ja va ser Ministre d’Informació amb Milošević”. En confrontar el fet que el president i el primer ministre de Kosovo van ser combatents de l’UÇK a la guerra i a més els acusen de crims de guerra, ho té clar: “Són uns mafiosos, però això del tràfic d’òrgans no és cert”.

Fa 18 anys que va acabar la guerra i Jaha mai no ha tornat a travessar el riu. Son fill, sí. Només tres vegades, però ja és un avenç.

Aquest article és el quart i darrer episodi d’una sèrie d’articles sobre Kosovo. Pots llegir la primera part aquí, la segona aquí i la tercera aquí