És jove i mediàtic, s’autoproclama feminista sense embuts i no perd l’oportunitat de celebrar la diversitat del seu país. Porta un tatuatge de la tribu Haïda al braç i ha demanat perdó amb llàgrimes als ulls a la comunitat LGBT+. El primer ministre del Canadà no passa inadvertit als mitjans de comunicació internacionals. Però qui és Justin Trudeau? Tot i  tenir una imatge cuidada fins a l’últim detall, Trudeau està íntimament lligat amb les elits polítiques i econòmiques del Canadà. Ara que ha passat l’equador del seu mandat, repassem d’on ve i com evoluciona als ulls de la societat canadenca i la mirada internacional.

La imatge que Trudeau i el seu equip han decidit donar als seus electors s’alinea a la perfecció amb el relat que el Canadà sempre ha volgut projectar a l’exterior: el d’un país tranquil i obert al món. Una imatge que es reforça fàcilment gràcies al contrast que li ofereix el seu veí: els Estats Units. Tot i que el Canadà pot semblar més liberal en l’àmbit social, moltes polítiques de caire mediambiental, fiscals o econòmiques són molt menys estrictes que les americanes. És així que s’explica, per exemple, que moltes empreses americanes hagin acabat instal·lant-se a ciutats com Toronto o Mont-real. El parlament d’Ottawa, capital política del país, sempre ha servit de pont entre el govern del moment i l’elit del país directament relacionada amb el poder econòmic de Bay Steet, el cosí torontès de Wall Street.

Justin TrudeauEl Primer Ministre Justin Trudeau durant els Jocs d'Estiu del Canadà el 2017. Wikimedia Commons

LA DARRERA CLAU D’UNA NISSAGA

Justin Trudeau forma part d’aquesta elit. Nascut el 1971, l’actual primer ministre del Canadà és fill de Margaret Trudeau i de Pierre-Elliott Trudeau, que va ser primer ministre del Canadà entre 1968 1979 i entre 1980 i 1984. De Pierre-Elliot Trudeau es diu que va ser un primer ministre històric: va repatriar la constitució canadenca, que fins a 1982 depenia encara del Regne Unit, va abolir la pena de mort, va establir relacions diplomàtiques amb països comunistes com ara Cuba en plena guerra freda i va permetre el primer referèndum sobre la independència del Quebec tot i ser un fort partidari del “no”. Els seus adversaris polítics el recorden per ser l’impulsor d’unes polítiques econòmiques que, asseguren, van augmentar el dèficit i el deute del país.

Durant l’enterrament del seu pare l’any 2000 Justin Trudeau es presenta als ulls de la societat canadenca com un potencial líder polític. El discurs que fa durant la cerimònia dóna a conèixer el seu carisma i hi ha qui apunta que podria seguir els passos del seu pare. Quinze anys després guanya les eleccions presidencials. A les eleccions del 19 d’octubre de 2015 el partit Liberal aconsegueix 184 dels 399 escons amb què compta el parlament canadenc. Després de quasi 15 anys de govern conservador capitanejat per Stephen Harper, Justin Trudeau sembla portar un canvi esperat per a molts.

Quan Trudeau va presentar el seu equip de govern en roda de premsa, un periodista li va preguntar per què havia decidit formar un equip on hi havia igualtat entre homes i dones a més de comptar amb ministres de diverses fes i cultures. Ell va respondre: “Because it’s 2015” (perquè som el 2015). La resposta es va fer viral immediatament; Justin Trudeau s’havia guanyat el món. Començava l’era de la Trudeaumania.

Justin TrudeauJustin Trudeau amb la seva mare (esquerra) i la primera dama estatunidenca, Pat Nixon, l'any 1972. Wikimedia Commons

PRIMERES PASSES AL CAPDAVANT DEL PAÍS

Les seves promeses electorals satisfeien les demandes socials d’un país occidental del segle XXI. La classe mitjana, reina de la societat canadenca, veia un candidat que oferia un bloc de mesures econòmiques que incloïen uns impostos més justos i adaptats a la realitat del país. En el pla social prometia una millor prevenció de la violència de gènere, la renovació de la relació amb les primeres nacions i una inversió potent en cultura i innovació tecnològica. Un dels punts forts del seu programa era també la promesa d’una legalització i regularització de la venda i l’accés a la marihuana.

Entre les promeses complertes ressalta especialment l’esforç de crear una nova relació entre el govern federal i les Primeres Nacions, com se sol anomenar els autòctons del país. Entre d’altres, el primer ministre va llançar pocs dies després d’arribar al poder una investigació en l’àmbit federal sobre la desaparició i l’assassinat de centenars de dones autòctones. A aquesta acció s’hi ha de sumar les excuses públiques, sovint acompanyades de compensacions econòmiques, que Justin Trudeau ha fet en nom del Canadà i el seu govern els últims mesos. Entre d’altres, destaca el mea culpa entonat davant els autòctons del Nunavut i Terranova-Labrador, que van ser enviats de manera forçosa a internats dirigits per l’església catòlica.

En el pla social prometia una millor prevenció de la violència de gènere, la renovació de la relació amb les primeres nacions i una inversió potent en cultura i innovació tecnològica

“A tots els nens innus, innuits i de Nunavut i Terranova-Labrador que van viure la discriminació, els abusos i la negligència als internats: ho sentim. Tot i que aquestes disculpes tan esperades mai esborraran el dany que es va fer les demanem per demostrar que tant el govern com el país, acceptem la responsabilitat dels nostres errors”, va dir un Trudeau emocionat el passat mes de novembre davant una part dels antics alumnes que van ser confinats de manera forçosa als internats fins ben entrats els anys 80. Entre les mesures que s’esperen hi ha també la garantia d’un accés a l’aigua potable per a totes les comunitats autòctones així com un augment en les infraestructures públiques de les comunitats.

Pel que fa a la legalització del cànnabis, tot sembla estar en curs. El desig de Trudeau és que la legalització esdevingui efectiva a partir de l’1 de juliol de 2018. En aquests moments el projecte de llei avança entre negociacions i repartiment de responsabilitats i nous impostos entre poders federals, provincials i locals.

Alguns nens treballen a un centre d'internament dels territoris del Nord-Oest del Canadà a principis del segle XX. Wikimedia Commons

DESPERTAR DE L’EMBADALIMENT

Justin Trudeau porta avui poc més de 800 dies al càrrec. On queden les seves promeses electorals no complertes? El TrudeauMeter és una pàgina web que permet seguir-les fàcilment a temps real. Creat per un usuari anònim, aquesta el web s’inspira d’una acció similar duta a terme per activistes egipcis i vol ser una eina que tan sols mostra fins a quin punt el candidat elegit porta a terme les promeses electorals. Sempre segons el TrudeauMeter, en aquests moments Justin Trudeau ha complert 58 promeses de les 226 amb què comptava el seu programa. 38 s’han trencat. I a mesura que el seu mandat avança, la imatge del líder i la seva popularitat, tot i que encara pels núvols, decauen a cop d’escàndols i decepcions.

Les últimes setmanes un escàndol ha esquitxat el primer ministre canadenc i el seu entorn recordant l’origen i el pes que comporta el cognom Trudeau. Es tracta del que s’ha conegut com a  Paradise Papers, un conjunt de documents que posen sobre la taula la implicació de centenars de persones –entre els quals s’hi troben polítics i altres actors públics– en un sistema d’evasió fiscal que hauria costat als estats implicats 350 milions d’euros en pèrdues fiscals.

Tot i que el seu nom no apareix als Paradise Papers, sí que hi són persones del seu entorn polític més proper

Tot i que el nom de Justin Trudeau no apareix als documents divulgats per Süddeutsche Zeitung i el consorci internacional de periodistes d’investigació, sí que ho fan els de Stephane Bronfman i Leo Kolber. Stephane Bronfan, fill del multimilionari Charles Bronfman i membre d’una de les famílies més riques i influents del Canadà, és un amic íntim de Justin Trudeau. A més, Bronfamn és cap de finances del Partit Liberal i la seva ajuda es considera clau per la victòria de Justin Trudeau l’any 2015.

Leo Kolber, padrí de Bronfman, va ser senador a Ottawa designat per Trudeau pare. Des del senat Kolber va dirigir diversos comitès especialitzats en finances i comerç. En conjunt, s’acusa Kolber i Bronfman d’haver derivat més de 25 milions de dòlars americans a una fidúcia creada pel mateix Kolber a principis dels 90.  

Com no podia ser d’altra manera, la relació de Trudeau amb l’última fuga d’informació l’ha posat en situacions políticament delicades. D’una banda, els seus rivals polítics, majoritàriament els conservadors que es troben a l’oposició, l’acusen d’hipòcrita, ja que Trudeau es troba immers en una reforma fiscal. A més, els liberals havien votat unànimement en contra d’una moció al congrés que pretenia posar un fre a l’accés legal als paradisos fiscals per part de les grana fortunes.

D’altra banda ha hagut de respondre davant els mitjans de comunicació sobre la seva relació personal, i la relació del seu partit, amb Bronfman i Kolber. De fet, el primer ministre es va mostrar satisfet amb les explicacions que els dos implicats havien ofert a través d’un comunicat i no va voler afegir res més. Silenci des de llavors. Però la relació del govern del Canadà amb els paradisos fiscals no és nova.

Mina CanadàMina a Yellowknife, al Nord-Oest del Canadà. Wikimedia Commos

PARADISOS FISCALS I MINERIA: UNA RELACIÓ AVANTATJOSA

Alain Denault, és un filòsof i investigador quebequès especialitzat en la relació del Canadà amb la indústria minera i els paradisos fiscals. Ha publicat una desena de llibres sobre aquests temes, sempre candents al Canadà. La seva recerca sobre la indústria de la minera canadenca l’ha portat a analitzar en detall l’estratègia del relat del Canadà. Un país que considera “que viu als antípodes de la seva imatge”. “És un país dominat per la seva oligarquia i l’establishment de Toronto“, afirma Denault, “i a Ottawa sempre hi haurà algú que asseguri una relació entre les decisions del govern i els poders financers, industrials i comercials de Toronto”.

Segons l’expert, el passat colonial del Canadà està íntimament lligat amb els paradisos fiscals i la relació econòmica amb les colònies britàniques del Carib. Com a exemple posa com els banquers canadencs van portar la batuta de la gestió dels paradisos fiscal a les colònies britàniques fins ben entrat el segle vint. Scotiabank, un dels principals bancs canadencs, va establir-se a Jamaica el 1882.

El 2008 el mateix Scotiabank, RBC i CBC, totes tres entitats originalment canadenques, tenien 42 mil milions de dòlars en actius a tot el Carib, un 2,5% dels seus actius totals. Una implicació econòmica que va deixar de ser tan intensament profitosa durant l’última crisi econòmica mundial. “El Canadà ha creat un corredor d’amnistia fiscal i no ens podem estranyar quan veiem que sis de deu països on el Canadà inverteix més són paradisos fiscals”, reafirma Denault.

“El Canadà és un país dominat per la seva oligarquia i l’establishment de Toronto”

Una de les raons que han portat al Canadà a ser actiu en la recerca de solucions econòmiques per les seves grans fortunes no deixa d’estar lligada a una de les seves indústries més importants: la mineria. Tres de cada quatre empreses mineres són canadenques encara que el seu capital provingui d’altres països. Denault atribueix aquest atractiu al quadre reglamentari avantatjós que ofereix el país quan es tracta d’explotar mines de tercers països. Una acusació recolzada per diversos col·lectius locals i internacionals com per exemple el Grup de Treball sobre mineria i drets humans a l’Amèrica Llatina o el consell d’afers hemisfèrics.

Una legislació permissiva que representa una de les dues cares del Canadà que permet distingir-lo dels Estats Units. D’una banda el país és molt més permissiu en molts sectors: financers, ambientals i miners. Tres camps intensament lligats entre ells. Però, paral·lelament es presenta al món com a menys imperialista i, sobretot, amb com a un país molt avançat en polítiques socials. És amb aquesta oposició de polítiques constants que el Canadà crea la seva mitologia. I és precisament en el context d’aquesta mitologia que entren en joc figures com Trudeau, afirma Denault.

A l’escàndol dels Paradise Papers i els paradisos fiscals comencen a afegir-se’n d’altres. Fa només unes setmanes, per exemple, Trudeau va haver de disculpar-se públicament per haver infringit la llei sobre els conflictes d’interès. El motiu: haver acceptat unes vacances familiars a l’illa privada del líder religiós Aga Khan. Així doncs, el primer ministre havia estat fins ara Trudeau per als més vells i només Justin per als més joves.

De mica en mica, el conjunt de la societat canadenca deixa de veure el seu primer ministre com el candidat modern i innovador i comença a analitzar-lo com un primer ministre amb responsabilitats i febleses massa sovint lligades als seus orígens socials i familiars. Li queden dos anys de legislatura al davant per demostrar quina de les dues cares prevaldrà en l’imaginari col·lectiu del Canadà.