BANJUL (Gàmbia). De mica en mica i a mesura que passava la tarda, l’aeroport internacional de Banjul s’anava omplint de gent. Els seguidors de Yahya Jammeh, que estaven a punt d’acomiadar al qui ha estat el seu dirigent durant 22 anys, es mesclaven amb detractors del mateix, qui anaven a assegurar-se que aquest abandonés el país d’una vegada per totes. Tot sota l’atenta mirada de periodistes, policies, militars i curiosos. Jammeh, després d’intenses negociacions amb la CEDEAO i de quasi provocar una guerra, deixava finalment Gàmbia, el país que ha dirigit amb mà de ferro des de la seva presa del poder el 1994 amb un cop d’estat.

Passades les nou de la nit, Yahya Jammeh volava a l’exili a bord de l’avió del president de Guinea Conakry, Alpha Condé, qui l’acompanyava al comiat. El seu destí final però, sembla ser que serà Guinea Equatorial.

 

EUFÒRIA BARREJADA AMB INCREDULITAT

Al pàrquing de l’aeroport, l’ambient era molt tens. Els dos bàndols es podien diferenciar clarament. Per un costat, de verd, estaven els seguidors més fidels del president sortint. Per l’altre, els seguidors d’Adama Barrow i opositors al règim, als qui se’ls distingia per no lluir res d’aquest color.

El jove gambià Momodou comentava content i segur que “la gent no pot ser tan dolenta”.  “Al final sempre hi acaba havent justícia, per tant els guanyarem”. El seu cosí de 17 anys, l’Ebou, té al seu pare, Ousman Ndow, entre barrots: “El meu pare havia treballat a l’oposició fa anys i un dia, sense explicar res, van arribar set militars a casa i se’l van endur a Yundum Barracks, que és la presó d’aquí”. “Jammeh és un assassí i un covard. Ha matat molta gent i ha robat molts diners”, continuava Momodou.

 

Dona mostra suport a Jammeh

Vestida de verd i amb una samarreta on es llegia “l’home de pau i amor”, la Moussa lamentava la marxa de Jammeh. Álvaro García-Nieto.

 

Ja era totalment obscur i la comitiva que portava l’expresident gambià encara no arribava. A l’aparcament, els dos grups estaven separats per l’asfalt i la policia creava un cordó per tal que no arribessin a les mans. Allò era una festa, estranya però intensa. Els pro Jammeh -la majoria dels quals eren dones-, agitaven branques de fulles verdes, ballaven al ritme dels djembes i cantaven amb alegria la melancòlica frase “el nostre lleó ja marxa”, que a estones canviaven per les sigles APRC (acrònim en anglès de l’Aliança per la Reorientació Patriòtica i Construcció, el partit de Jammeh). Els que realment tenien alguna cosa a celebrar entonaven el clàssic “oe, oe, oe, oe” i els recordaven que els opositors eren els autèntics guanyadors.

Moussa, que portava una camiseta amb la foto de Jammeh al pit i amb el missatge “l’home de pau i amor”, reconeixia que era un dia trist: “Només Al·là sap el que passarà ara, se’ns en va el nostre estimat president”. Altres cridaven que no s’havia fet justícia amb Jammeh i que les eleccions havien estat falsejades. “Nosaltres som feliços aquí, la gent i els mitjans de comunicació occidentals només fan que dir mentides”, concloïa.

La celebració era doble. Mentre els seguidors de Jammeh ballaven al ritme dels djembes, els de Barrow entonaven un victoriós “oe, oe, oe”

L’arribada de Khalifa Sallah, portaveu de la coalició opositora que liderava Barrow, canviava per complet el panorama. Les esbroncades per part dels verds es contraposaven amb ovacions, selfies i abraçades per part dels seus seguidors. Sallah demanava als seus seguidors que tornessin a casa, per evitar incidents. Els detractors de Jammeh abandonaven llavors l’aeroport, deixant els de l’altra banda sols amb la seva particular festa.

A dos quarts de nou de la nit es notava a l’ambient que Jammeh estava a punt d’arribar. La gent rodejava els cotxes que entraven a l’aeroport amb xiulets de salutació, alhora que els acompanyava ballant, saltant i cridant. Momodou, que era dels pocs pro Barrow que encara estaven per allà, xiuxiuejava que allò era un clar exemple de Síndrome d’Estocolm.

 

Khalifa Sallah arriba a l'aeroport de Bajul

L’arribada del portaveu de l’oposició Khalifa Sallah a l’aeroport de Banjul, on demana als seguidors de Barrow que tornin cap a casa. Álvaro García-Nieto.

 

I per fi, poc més tard, arribava la persona més buscada de Gàmbia. Es desfermava la bogeria. La gent corria. Els militars que l’escoltaven saludaven efusivament als assistents. Tots els presents estaven fora de si. Sabien que probablement mai més tindrien tan a prop a Jammeh; tot i que un dels punts de l’acord pel qual abandonava el país era el manteniment de tots els seus drets com a ciutadà gambià.

Al pas del seguici l’acompanyaven expressions d’incredulitat, moments de tensió i plors desolats. Una dona es desmaiava i era atesa pels serveis mèdics. “Ploro perquè no puc fer una altra cosa que plorar, Jammeh era un gran president”, tractava d’explicar una noia jove entre sanglots. I després de la tristesa, apareixia la ràbia: algun enfrontament entre seguidors d’ambdós bàndols i comptats crits contra els periodistes que sortien de cobrir l’acte de comiat. “Aquí no necessitem blancs, Gàmbia no necessita periodistes”. Vint-i-dos anys al poder són massa com per assimilar ràpidament el canvi.

 

Per saber-ne més, llegiu la preqüela: Gàmbia, desvetllada i pendent de Jammeh.

 

 

revista hemisferia banner