BARCELONA. El dia 4 de desembre la ciutadania italiana podrà decidir mitjançant un referèndum constitucional si canviar substancialment el sistema institucional del país o deixar-lo com està. La decisió presa esbossarà de retruc el futur polític del país. El primer ministre Matteo Renzi va assegurar fermament que deixaria l’activitat política si guanya el No, tot i que ara esquiva la qüestió cada cop que se li pregunta. El resultat, a més, agreujarà o tranquil·litzarà la incertesa europea: els tres principals partits de l’oposició són contraris a la permanència d’Itàlia a la Unió Europea.

Tot això en un país en què la situació de crisi no remet. Es parla menys de la crisi italiana que de la crisi de la resta de països del sud d’Europa, però a Itàlia la situació segueix sent greu: el creixement econòmic és quasi insignificant, a diferència de la més ràpida recuperació en termes macroeconòmics de la majoria de països europeus, l’atur juvenil se situa prop del 38% i el sistema financer es mostra extremadament feble.

L’equilibri de forces parlamentàries que impulsa la reforma és resultat d’una llei electoral declarada inconstitucional

Tot això en un país que, a més, viu una profunda crisi democràtica. Només cal dir que el darrer primer ministre pel qual els ciutadans italians van poder votar en unes eleccions va ser Silvio Berlusconi, l’any 2008. El va rellevar el tecnòcrata Mario Monti, al qual han succeït Letta i Renzi, dos integrants del Partit Democràtic (PD) que han arribat al poder gràcies a acords entre les forces parlamentàries sorgits a partir de les eleccions del 2013. Un equilibri de forces parlamentàries, les quals proposen el text de reforma constitucional, que és resultat d’una llei electoral declarada inconstitucional.

 

Rferendum constitució italiana NoModesta seu del ‘No’ al poble d’Atina. LUCA GIANNANDREA

 

Què proposa la reforma constitucional?

La reforma toca fins a 47 articles del text constitucional, més d’un terç del total. Els apartats més polèmics fan referència a quatre grans àmbits, que tot seguit analitzarem.

S’acaba amb el fatídic bicameralisme perfecte, segons el qual les lleis han de ser aprovades tant per la Càmera dels Diputats com pel Senat. Es busca així acabar amb l’anomenat ping-pong, que fa que les dues cambres es vagin passant textos legislatius fins a l’extenuació. Es redueixen d’aquesta manera de forma important les atribucions del senat, que passaria dels actuals 315 membres a 100. Aquests no s’elegirien, però, de forma directa per part dels ciutadans, sinó que passarien a ser principalment alcaldes i consellers regionals, als quals se’ls seguiria garantint immunitat parlamentària.

S’inicia un procés recentralitzador: Roma guanya poder. Se suprimeixen les províncies i s’esclareixen els àmbits en els quals legisla el govern central i les regions, fins ara punt de discòrdia i font d’innumerables recursos a la Cort Constitucional. El Senat agafa a priori la funció de representar més clarament els diferents territoris.

Es redueixen els anomenats “costos de la política”, en bona mesura gràcies a l’eliminació de divisions administratives -entre elles les províncies- i a la limitació del nombre de senadors. Els partidaris del Sí calculen un estalvi de 500 milions d’euros, mentre que els del No el limiten a 50. Qüestió de zeros.

Es canvien els paràmetres de la democràcia directa. Les firmes necessàries per la presentació de lleis d’iniciativa popular es tripliquen, passant de 50.000 a 150.000. La Càmera dels Diputats estarà obligada,  però, a examinar la proposta legislativa. Canvien els quòrums per validar referèndums abrogatius -el darrer que es va celebrar no va ser aprovat per la baixa participació– i s’introdueix el referèndum propositiu, tot i que no se’n determinen les condicions-.

Debat televisiu entre el primer ministre Matteo Renzi i el professor Gustavo Zagrebelsky

A grans trets, aquest resum és el que probablement arribi a la ciutadania italiana a través dels principals mitjans de comunicació. Els partidaris del No alerten, a més, del perill que la reforma doni massa poder a la figura del primer ministre. Si l’actual text constitucional preveia un sistema institucional que es podria qualificar d’enrevessat és perquè quan aquest es va escriure Itàlia sortia de la dictadura feixista de Mussolini. “Si no fos per la Constitució…”, es diu a Itàlia, els anys de Berlusconi haurien estat encara més foscos.

Zagrebelsky: No es pot dissociar la reforma constitucional de la nova llei electoral, que donarà una àmplia majoria al partit més votat a la Càmera dels Diputats

“Però digui’m, en quina part de la reforma es donen més poders al primer ministre?”, exclama Renzi quan es fa referència a aquest tema. En cap, contesta el professor Zagrebelsky, probablement el constitucionalista italià de capçalera: “Però no podem dissociar la reforma constitucional de la nova llei electoral, que donarà una àmplia majoria al partit més votat a la Càmera de Diputats”. I la Càmera de Diputats guanyarà poder a l’hora de legislar -com hem vist, en detriment del Senat-, d’escollir el President de la República i d’elegir els jutges de la Cort Constitucional.

Renzi es defensa dient que està disposat a parlar amb la resta de forces polítiques per modificar la nova llei electoral -més a causa d’una hipotètica victòria del Moviment 5 Estrelles (M5S per les seves sigles en italià) que no pas dels poders que recaurien sobre el primer ministre, diuen els seus crítics-. Però el cert és que a Itàlia, com hem vist, tota reforma té fortes possibilitats de perdre’s en el laberint de la política.

 

Posicions enfrontades

Davant del referèndum sembla que el país estigui dividit en dos. En termes de partits polítics no és que ho sembli, és que és innegable. A favor de la reforma, entre les principals formacions, només s’hi posiciona el Partit Democràtic (PD) del primer ministre Matteo Renzi. Tot i això, la facció més d’esquerres del partit, liderada per Pier Luigi Bersani, s’hi mostra contrària. Els tres principals partits de la oposició, en canvi, es posicionen sense embuts en el No: l’indefinible Moviment 5 Estrelles, el xenòfob Lliga Nord (LN) i l’inimitable Forza Italia (FI) de Silvio Berlusconi -tot i que no de forma unànime-.

Referendum constitucional Itàlia Últims sondejosFont: mitjana de les darreres enquestes publicades. Elaboració: Eduard Ribas

 

També són diverses les posicions entre importants figures mediàtiques i de la societat civil. En les posicions del Sí es mouen l’exprimer ministre Romano Prodi, Confindustria -la patronal industrial-, el director de cinema Paolo Sorrentino, l’actor Roberto Benigni, o el cantant Andrea Bocelli. En contra del referèndum s’hi ha posicionat l’exprimer ministre Massimo d’Alema, l’ANPI -Associació Nacional de Partisans d’Itàlia-, 50 importants constitucionalistes -entre els quals el professor Zagrebelsky-, el periodista Marco Travaglio o els escriptors Andrea Camilleri i Erri de Luca.

Dilluns Itàlia despertarà amb una nova cara. Els italians i italianes que així ho vulguin decidiran diumenge entre mantenir l’actual Constitució o canviar-la. Però, agradi o no, el significat del vot tindrà sens dubte altres connotacions: es debatrà entre el desig d’estabilitat institucional o el de regeneració democràtica, entre el suport o el càstig a Renzi, entre un futur proper incert o encara més complicat del que ja ho és per a la Unió Europea.