ROMA. L’italià, com l’alemany, és un estat jove, que neix l’any 1861. Però el sentiment nacional, sempre tan complicat de copsar i mesurar, ja feia anys que es compartia -sobretot entre les elits culturals, més que entre la majoria de la població civil-. Itàlia ha passat, en poc més de 150 anys, per fases històriques molt diferents però inevitablement relacionades les unes amb les altres. Amb aquest text s’intentarà donar una primera perspectiva -que per ser totalment compresa per força haurà de ser ampliada pel lector- de quatre èpoques que han marcat la societat italiana: els primers anys posteriors al feixisme, el terrorisme emmarcat en el context internacional de la guerra freda, la corrupció més fragant destapada a finals de segle i el moment polític actual.

 

ROMA, 1946

“È nata la Repubblica italiana”, titulava Il Corriere della Sera en l’edició del dijous 6 de juny. En les eleccions celebrades uns pocs dies abans -les votacions es van produir entre el 2 i el 3- i després de 22 anys sense poder expressar-se democràticament, la ciutadania italiana major de 21 anys va introduir dues paperetes a les urnes. Amb la primera es decidia quina forma adoptaria l’Estat italià: si se seguia amb el model monàrquic o s’apostava per fer néixer una república. Va guanyar la segona opció amb el 54% dels vots i poc més de dos milions de diferència respecte de la posició contrària. L’altra papereta decidia, en canvi, la composició de l’Assemblea Constituent, la qual va encarregar-se de nomenar una comissió composta per 75 membres per a la redacció de la nova Constitució italiana i va substituir el Comitè d’Alliberament Nacional creat l’any 1943 en oposició al feixisme i a l’ocupació alemanya.

“Si voleu peregrinar fins al lloc on ha nascut la nostra Constitució, aneu a les muntanyes on van caure els partisans, a les presons on van ser empresonats, als camps on van ser penjats”, va dir Piero Calamandrei, professor, advocat i membre de l’Assemblea Constituent, a un grup de joves. La Constitució segueix mantenint avui en dia una de les retòriques més progressistes que es poden trobar en un text d’aquesta mena. La República italiana va fonamentar-se en els valors antifeixistes per així intentar tancar el capítol més negre de la seva història. Un capítol, però, que es va voler tancar probablement massa ràpid principalment per dos motius, com assenyala el doctor en Història Contemporània Maurizio Zinni.

constitució italiana té origen a les muntanyesLa Constitució italiana és resultat directe de la lluita antifeixista. ALESSANDRO ASNAGHI

 

D’una banda, mai no es va debatre el que a Itàlia es coneix com el consenso. Una part important de la població, com en tots els sistemes polítics, va ajudar al manteniment de les poc més de dues dècades de règim feixista: des del jove que combregava amb les idees de Mussolini fins al pare de família que havia de fer-se membre del partit si volia treballar i portar menjar a casa. L’antifeixisme no era en realitat un valor que fos comú en tots els italians.

El context internacional tampoc no va ajudar a afermar aquests tipus de valors. De la Segona Guerra Mundial es va passar ràpidament a la divisió del món en dos blocs, on qui onejava amb més força la bandera de l’antifeixisme -tot i que aquesta representava totes les sensibilitats democràtiques- era el Partit Comunista Italià (PCI). I a Europa el que menys interessava era una Itàlia comunista. Amb la voluntat de combatre el PCI, que sempre obtenia resultats superiors al 20% fins la caiguda de la Unió Soviètica, les banderes que es mostraven eren ja unes altres.

MILÀ, 1969

Durant la dècada dels anys 70 el terrorisme va colpejar amb força Itàlia. És el que els estudiosos francesos Marc Lazar i Marie-Anne Matar-Bonucci han definit com una “guerra civil de baixa intensitat”; són els que la cineasta Margarethe von Trotta va batejar com a anni di piombo -literalment, anys de plom-, en què moviments d’extrema dreta i extrema esquerra van optar per la utilització de la violència com a mètode per aconseguir objectius polítics. És un període històric del qual encara queden massa ombres per aclarir i que cal situar en el context internacional del moment. A Itàlia, com a gran part d’Europa, les protestes i reivindicacions del 1968 van tenir un gran impacte social. A això cal sumar-hi la rellevància política del Partit Comunista Italià, vista amb preocupació per gran part de la classe dirigent europea.

No es pot parlar doncs dels anni di piombo sense fer referència a l’estratègia de la tensió –emmarcada en la Operació Gladio– per la qual es buscava, mitjançant la col·laboració de grups d’extrema dreta amb part dels serveis secrets de l’Estat i sota la supervisió dels serveis d’intel·ligència estatunidencs, crear un estat d’alarma i terror que deslegitimés el Partit Comunista Italià i posés les bases per a la instauració d’un règim policial. És el que denuncia l’historiador suís Daniele Ganser en el llibre Los ejércitos secretos de la OTAN. La Operación Gladio y el terrorismo en Europa occidental (2005). El mateix Parlament Europeu, en una resolució de 1990, va condemnar aquesta “organització de xarxes d’influència i d’actuació clandestines”, demanant que s’esclarissin els fets. El cert, però, és que no hi ha hagut cap condemna judicial i no es van realitzar investigacions posteriors.

Durant aquesta etapa històrica, segons apunta l’Associació Italiana de Víctimes del Terrorisme (AVITER) van morir 428 persones i altres 2.000 van resultar ferides en actes terroristes. Més enllà de les xifres totals, dos casos particulars, a banda dels atemptats de diferent tipus, simbolitzen aquells anys: els assassinats de Pier Paolo Pasolini, un dels majors artistes i intel·lectuals italians de sempre, i d’Aldo Moro, un dels dirigents polítics més rellevants de la Itàlia democràtica.

No es pot parlar dels anni di piombo sense fer referència a l’estratègia de la tensió, per la qual es buscava crear un estat d’alarma i terror que deslegitimés el Partit Comunista Italià

El primer va morir en circumstàncies molt poc clares: la justícia va condemnar Pino Pelosi, qui llavors tenia 17 anys i va confessar el crim, tot i que més de 30 anys després, a partir del 2005, s’ha retractat diverses vegades i nega ser l’autor de l’assassinat. Pasolini, pocs mesos abans, va escriure a Il Corriere della Sera que coneixia els noms dels responsables de diversos atemptats.

Aldo Moro, per contra, va ser assassinat per les Brigades Roges l’any 1978 després de 55 dies de captiveri. Era el moment del Compromesso storico, en què s’estava gestant un govern de concentració entre la Democràcia Cristiana (DC), liderada per Moro, i el PCI. La versió oficial de la seva mort, però, tampoc acaba de fer el pes a tothom. La vídua del líder assassinat de la DC va afirmar en comissió parlamentària que el seu marit havia rebut amenaces: “o abandones aquesta línia política o ho pagaràs car”, li haurien dit. Corrado Guerzoni, qui havia estat portaveu de Moro, va assegurar més tard que qui havia pronunciat aquestes paraules havia estat el secretari d’Estat d’Estats Units, Henry Kissinger.

 

MILÀ, 1992

El sistema polític italià s’ensorra. Igual que els castells fets a la vora del mar quan les onades així ho decideixen. Una primera denúncia ho desencadena tot: Luca Magni, conseller delegat d’una petita empresa de neteja, cansat d’haver de pagar comissions per tal d’obtenir obra pública, avisa la policia. Guanyar el concurs per ocupar-se de la neteja de la residència pública per ancians Pio Albergo Trivulzio li hauria costat 14 milions de les antigues lires (uns 7.200 euros), mentre que el contracte obtingut a canvi era de 140 milions (72.000 euros). Un 10% de comissió. La policia, havent escoltat el denunciant, decideix actuar en el moment precís del pagament: Mario Chiesa, dirigent local del Partit Socialista Italià (PSI) i director del Pio Albergo Trivulzio, és enxampat in fraganti amb un sobre de set milions de lires, corresponent a la primera meitat del pagament. Veient la situació, la reacció instintiva de Chiesa és agafar del calaix 37 milions més de lires relatives a altres comissions, tancar-se al lavabo i llençar els bitllets al vàter.

2 (1)Diners i diners que servian per finançar partits o per enriquiment personal… o acabaven al fons del vàter. ALESSANDRO ASNAGHI

 

Aquest és el primer episodi del dispositiu judicial Mani Pulite, el període històric conegut com a Tangentopoli -de tangente, comissió en italià-. Un episodi estrambòtic que simbolitza el terratrèmol que es va viure a Itàlia. Les investigacions van revelar un inaudit i quasi bé institucionalitzat sistema de corrupció i de finançament il·lícit dels partits. Tot i que no es tractava només d’això, com assenyala Antonio Di Pietro, el jutge que va liderar les investigacions: “eren també pràctiques constants d’enriquiment personal per part dels polítics”. L’impacte econòmic d’aquestes pràctiques pot entendre’s amb un senzill exemple: si el metro d’Hamburg va tenir un cost d’uns 23 milions dels actuals euros per kilòmetre, el de Milà va arribar fins als 99 milions per kilòmetre.

Tangentopoli va representar la crisi més profunda de la política italiana. Crisi entesa com a moment de canvis bruscos i irreversibles. El vell sistema de partits desapareix. El tauler polític queda buit, esperant ser ocupat. A tota velocitat, propulsat pel seu mateix imperi mediàtic i una personalitat inimitable, Berlusconi arriba per quedar-se. L’any 1994, amb 58 anys, és escollit primer ministre. El 2016, fregant els 80, Il Cavaliere segueix en la primera línia de foc.

 

ROMA, 2016

Qui té les regnes del poder avui, però, és Matteo Renzi. La política italiana s’ha vist durant anys atrapada en la immobilitat a causa del constant canvi i redefinició dels partits i l’oferta electoral, que ha dificultat la consolidació de majories sòlides, i al disseny del poder legislatiu, conegut com a bicameralisme perfecte, en què el senat i la cambra dels diputats tenen el mateix pes i s’obstaculitzen amb facilitat. Renzi és un dels tants animals polítics que transiten pels actuals sistemes democràtics. Jove i de bona presència, a Renzi és fàcil veure’l sense corbata. Es passa el dia enganxat a l’iPhone i, pel que s’ha vist, sembla posseir una innegable habilitat per aconseguir acords i pactes que en un principi podrien semblar complicats d’assolir.

Però altres dues formacions polítiques ja fa temps que es mouen i més d’un al Partit Democràtic (PD) de Renzi i a la Unió Europea observa el panorama amb neguit. Definits com a partits populistes -populista utilitzat en aquest cas gairebé com a sinònim de demagògic-, el Moviment 5 Estrelles (M5S) i la Lliga Nord (LN) neixen de la mateixa arrel i es disputen una part de l’electorat, però les similituds entre aquests dos actors polítics no van gaire més lluny.

La política italiana s’ha vist durant anys atrapada en la immobilitat a causa del constant canvi i redefinició dels partits i l’oferta electoral, i al disseny del poder legislatiu

L’M5S, que va néixer l’any 2009 en plena crisi, aposta per la radicalitat democràtica, on el discurs contra les classes dominants i la defensa de la necessitat de retornar el poder a la ciutadania són les seves proclames principals. “La idea base és la discussió del model de democràcia parlamentària, i això és un gran perill”, assegura Paolo Carusi, autor del llibre I partiti politici italiani dall’unità ad oggi (2015). La seva cara més visible és la del còmic Beppe Grillo, una figura legitimada per representar aquest espai després d’haver colpejat durant anys amb la seva sàtira les principals figures polítiques del país. Els detractors de l’M5S fonamenten les seves crítiques en dos eixos. D’una banda, alerten del fet que la democràcia directa que defensa el partit és més perillosa del que podria semblar en un primer moment. D’altra banda, asseguren que a part dels atacs ferotges cap a l’ordre actual caldria tenir propostes consistents per canviar les coses.

 

Umberto Bossi, líder històric de la Lliga Nord, en un dels seus mítings

 

La Lliga Nord, per contra, no és en realitat un partit nou, però sí que d’alguna manera s’ha refundat recentment. De fet, l’any 1992 ja formava part de la coalició liderada per Berlusconi que va governar el país. De tradició certs cops autonomista, altres federalista i fins i tot independentista, la Lliga Nord va néixer al nord de la península amb un discurs fortament identitari que menyspreava mitja Itàlia –“Roma ladrona!”, deien els seus dirigents-. Amb l’arribada de Matteo Salvini, però, els objectius van canviar. Aprofitant l’afebliment de la figura de Berlusconi i un nou context de crisi, la Lliga Nord va canviar totalment de guió i va decidir intentar convertir-se en el partit referent del centre-dreta, un objectiu al qual poc a poc sembla que s’apropa. A dia d’avui les seves posicions són properes a les del Front Nacional (FN) francès que, tot i certes diferències programàtiques, representa un model a seguir per a la formació italiana.

Les últimes enquestes publicades deixen el futur d’Itàlia en l’aire. El PD seguiria sent primera força, amb el 31,6% dels vots. Però l’M5S, a poc a poc, se li acosta: ja obtindria entre el 25% i el 30%. En tercera posició es trobarien la Lliga Nord i Forza Italia (FI) amb el 15% dels suports. Aquests resultats, amb la nova llei electoral -l’anomenat Italicum-, podrien tenir conseqüències imprevisibles. Als principals centres de poder italians més d’un ja s’està afluixant el nus de la corbata.