Farà tres dècades, el col·lectiu feminista estatunidenc Guerrilla Girls sorprenia el món amb unes màscares de goril·les que denunciaven el biaix de gènere i raça de l’art internacional. Anys més tard i amb epicentre a Delhi, Sujatro Ghosh (Calcuta, 1993) recull la seva herència i recorre a caretes de vaca per remarcar la diferència d’actituds de la patriarcal societat índia respecte a les dones i les vaques sagrades, en un context sociopolític d’alça del nacionalisme hindú. Mentre conversem, reivindica que és de Calcuta i no de Kolkata –nom oficial de l’antiga capital del Raj britànic des del gener del 2001-. Per esborrar el passat colonial fan falta polítiques més radicals i de base, afegeix en una declaració que bé podria acompanyar el seu projecte. Partícip del canvi a través de l’art, els seus retrats de dones davant d’edificis governamentals o dins de les seves llars exerceixen de denúncia de la passivitat política i social davant la violència contra les dones índies.

 

La teva innovadora sèrie fotogràfica il·lustra dones que posen amb màscares de vaca per interpel·lar a la societat sobre si a l’Índia les dones són considerades menys importants que els animals sagrats. Per què aquesta relació de conceptes i violències?

A l’Índia la vaca és un animal sagrat i és venerada com “mare de la religió Hindú” per un alt nombre de persones al país que practiquen aquesta. Amb l’arribada al poder del govern nacionalista de dretes del Partit Bharatiya Janata (BJP) –liderat pel primer ministre Naredra Modi–, aquesta realitat va aflorar de l’esfera privada a la pública. Des del 2014, ha augmentat l’activitat i radicalització dels denominats “vigilants de vaques” [grups que patrullen les autopistes i carreteres del país de nit per impedir-ne el contraban a Bangladesh o altres estats indis on la matança dels animals sagrats es permet], el que és preocupant.

“A l’Índia es denuncia una violació cada quart d’hora”.

En aquesta conjuntura és quan em vaig formular una pregunta. Vivim en un país on, segons estadístiques governamentals, es té constància d’una violació cada 15 minuts. Si la societat actual protegeix de tal manera les vaques, per què no ens podem organitzar d’igual manera per protegir també les dones? Després de connectar ambdues realitats vaig optar per retractar les dones amb màscares de vaca, amb tal de plantejar si amb aquesta transformació es podrien reduir les violències contra les dones.

L’Índia ocupa la quarta posició en el llistat de països amb major nombre de violacions per habitant. Quina és la resposta de la classe política a respecte? Ha estat sempre igual d’insegur per les dones o es tracta d’un fenomen d’eclosió recent?

El principal problema és que és una realitat molt més profundament arrelada del que a primera vista pot semblar. Per erradicar la violència contra les dones és necessari un canvi de la mentalitat general. També cal entendre que en un país de la mida de l’Índia tot requereix temps i que, tot i la introducció de lleis de protecció o reafirmació dels drets de les dones, és difícil generar aquest canvi. Sóc dels que creu que, davant d’una resposta de la classe política que no es produeix, l’art i la música seran els impulsors de la transformació social. Ara bé, assenyalar que la violència a l’Índia cap a la dona no és un fenomen recent, l’únic que ara en tenim major constància gràcies als mitjans de comunicació i altres plataformes que ens permeten conèixer i denunciar què succeeix al nostre voltant.

Abans mencionaves que amb l’arribada al poder del BJP van guanyar influència i poder els grups vigilants de vaques. Quines polítiques ha implementat el govern de Modi perquè així sigui?

L’actual govern de dretes creu en les polítiques de divisió i poder. Sota la seva empara, la societat índia s’ha vist segregada entre persones hindús i musulmanes; una diferenciació nacionalista segons les pràctiques religioses de cadascú. Des de l’estiu de 2014, els grups de vigilància de vaques han creuat límits insospitables en el desenvolupament de la seva funció. Arreu del país hi ha casos de persones assassinades per transportar vaques o per ser sospitoses de menjar-ne la carn [entre elles, la mort d’un transportista l’abril del 2017 al Rajasthan després de ser assaltat en una carretera o la d’un home musulmà de Bishara en mans d’una multitud irada davant el recel]. És alarmant i, tot i que el primer ministre ha condemnat successos com aquests, les seves paraules han estat més façana que pràctica. Modi serà la veu del país i del partit, però altres persones i membres del partit segueixen ferms en la seva actitud proteccionista.

Dona posa amb cap de vacaEl fotògraf de Calcuta està recorrent el país gràcies a una exitosa campanya de micromecenatge. Sujatro Ghosh

És la situació idèntica arreu del país? O hi ha diferències entre estats?

El sud, est i nord-est de l’Índia són àrees més liberals al respecte. La tònica general és que en aquests estats hi haurà persones hindús que també veneren la vaca com a mare, però ho circumscriuen només als seus hàbits alimentaris. En canvi, els estats del nord i oest del país han tendit a portar la religió cap a un nacionalisme més extrem. Àrees com Delhi o Haryana ocupen molts titulars per la violència que hi perpetuen els grups vigilants.

Centrant-nos una mica més en la teva proposta fotogràfica, d’on neix la teva aposta per la denúncia de la violència contra les dones?

Com a periodista sempre m’he centrat a reivindicar els drets LGTBI+, de les dones o mediambientals, entre altres. L’interès per aquesta denúncia feia anys que estava allà, però va ser l’actualitat de l’Índia la que va portar-me a engegar el projecte.  Farà uns mesos, mentre treballava a Nova York per una ONG italiana, vaig veure que com fotoperiodista només tenia una finestra possible per posicionar-me i defensar el canvi, i aquesta era a través de l’art. Vaig comprar una màscara en una botiga estatunidenca i vaig volar a Delhi. Tot i que em considero un noi de Calcuta, vaig optar per Delhi com punt de partida del projecte. És la capital del país i centre de la política nacional, pel que la fotografia davant de la Porta de l’Índia era icònica i fàcilment reconeixible arreu. Amb les primeres instantànies penjades al seu Instagram les obres ja es van tornar virals.

Quina resposta ha rebut el projecte?

Podríem dir que gairebé un 95% de les valoracions rebudes han estat favorables, amb una gran part del públic apreciant el treball. Ara bé, també he rebut crítiques per part de sectors nacionalistes extremistes que arribaven a l’extrem de desitjar la meva mort o linxament. Alarma veure quan arrelades arriben a estar algunes idees a la societat.

“La meva obra és política ja que és una crida al canvi social i a l’apoderament de la dona”

Alhora, tot i ser un projecte basat a l’Índia, la sèrie fotogràfica retracta la situació de la dona al món. Aquesta ha arribat a països com Suècia, Itàlia, Finlàndia, el Regne Unit, els Estats Units o l’estat espanyol. Aquí contraposem la violència contra les dones amb la sobreprotecció de les vaques sagrades, però en viatjar pel món les vulneracions dels drets de les dones se succeeixen. És per això que no el considero un projecte indi, sinó un de global.

Consideres la teva obra una de naturalesa política?

Radicalment política. Ho és ja que, en el seu objectiu de promoure els drets i llibertats de les dones índies, s’enfronta a idees polítiques o religioses fermament arrelades a la societat. Darrere de les fotografies hi ha una crida a l’apoderament de la dona i al canvi social.

Quines històries s’amaguen darrere les teves fotografies? Qui són les dones que apareixen amb les màscares? Alguna instantània que destacaries per sobre de la resta?

A l’inici de l’aventura eren principalment amigues i conegudes. Es tracta de dos assumptes que desperten controvèrsia a la societat índia, pel que em resultava impensable apropar-me directament a les persones del carrer per explicar-los el projecte. A mesura que es va fer viral, vaig començar a rebre peticions d’arreu del món –el Regne Unit, els Estats Units, etcètera- i del país. Una bogeria. Ràpidament el projecte va deixar de ser meu per convertir-se en quelcom públic. Vaig iniciar una campanya de micromecenatge que en vora vint dies ja va aconseguir l’objectiu de recaptació. Els diners m’han servit per viatjar per l’Índia i poder fotografiar algunes de les peticions rebudes.

Dona posa amb cap de vaca"Aquesta fotografia ve a representar aquelles violències contra la dona que ocorren dins la mateixa llar, i mentre conversa per telèfon, fa l’espectador partícip de la denúncia". Sujatro Ghosh

Totes les fotografies són importants per mi, ja que darrere s’hi amaga un sense fi d’històries. No només de supervivents de la violència que volen fer pública la seva història sinó també de dones que, subjectes al constant assetjament sexual al transport públic i carrers, volen participar directament de la denúncia i del canvi. Ara bé, si hagués d’escollir una de les meves preferides, destacaria una on apareix una dona asseguda a la seva habitació mentre fa una trucada de telèfon. Ella ve a representar aquelles violències contra la dona que ocorren dins la mateixa llar, i mentre conversa per telèfon, fa l’espectador partícip de la denúncia.

Per últim, quins passos tens pensat seguir en un futur? Té continuïtat aquest projecte o en tens d’altres en ment?

De moment estic treballant en un llibre alhora que en un llargmetratge. M’encantaria però veure en un futur el projecte transformat en altres formes d’art com podrien ser una dansa, una obra de teatre o una representació al carrer. O fins i tot experimentar en l’àmbit de la moda, per què no?