Integrant de Calle 13 amb els seus germans René Pérez “Residente” i Eduardo Cabra “Visitante”,  Ileana Mercedes Cabra Joglar (Puerto Rico, 1989) comença el seu camí com a artista en solitari l’any 2016 amb la publicació d’Ilevitable. Ho fa com a iLe, deixant enrere el sobrenom de PG-13 que l’havia acompanyat fins aleshores. No només canvia el nom, sinó també l’estil de l’artista, que se submergeix en les seves arrels per publicar un àlbum on el bolero, la salsa, la bachata i el bogaloo es troben. Es declara feminista i defensa els drets nacionals del seu país, Puerto Rico, que va celebrar un referèndum no vinculant sobre el seu estatus polític el passat 11 de juny. Ho va fer enmig d’una profunda crisi, després que el govern es declarés en fallida econòmica i el tribunal federal d’EUA en passés a controlar el deute.  Parlem amb l’iLe sobre música, cultura, feminisme, colonialisme i sobirania.

 

Avui t’entrevistem com a iLe i no com a PG-13, el nom artístic que utilitzaves quan formaves part del grup Calle 13.

En realitat PG-13 és un nom que em va posar el meu cosí, qui em veia com la germana petita de la família. És un personatge que he gaudit molt però que pertany al context familiar. Aquest projecte és més personal i en solitari, més meu, i em semblava necessari separar una cosa de l’altra. Ja no estic amb els meus germans, però sempre que actuï amb ells seguiré sent PG-13.

De germana petita i corista has passat a ser la solista i protagonista de la teva història. Com has viscut aquest salt?

L’he viscut molt bé. Crec que em vaig espantar abans de passar pel procés, però des que m’hi he llençat ho he gaudit molt. Estic aprenent molt, però passant-m’ho molt bé. Amb la banda que m’acompanya a cada concert tenim una connexió molt bonica. Per a mi és molt important que l’equip amb qui treballes estigui connectat i en harmonia.

És difícil ser dona i plantar-te a l’escenari en solitari?

En realitat ho estic vivint sense parar-hi atenció de manera molt conscient. M’agradaria pensar que no es devalua socialment ningú pel que és o deixa de ser. La realitat és que gaudeixo molt però sí té les seves complicacions, lamentablement. He estat 10 anys amb els meus germans, som família i això em va protegir.  M’agrada comunicar sempre com sento i si hi ha algun comentari o actitud que em molesta, ho faig saber. Si comuniquem allò que no ens agrada aconseguirem un canvi real. Tot i que sigui desagradable i lamentable, el fet que algú faci un comentari fora de lloc no necessàriament parteix d’una intenció negativa, sinó d’una ignorància social.

A Ilevitable podem sentir un homenatge cap a la teva àvia. De què es tracta?

La meva àvia escrivia cançons des de fa molt temps i en vaig incloure algunes al disc. Ella cantava, sempre li va apassionar la música! Lamentablement mai va poder dedicar-s’hi. La van becar des de molt jove per estudiar en una universitat fora de Puerto Rico, però el seu pare no la va deixar. Va acabar sent treballadora de la llar en una escola del país. Va tenir moltes oportunitats, però el seu pare mai no va permetre que les agafés.

 

QUIÉN ERES TÚ ÉS UN DELS TEMES ESCRITS PER L’ÀVIA D’iLe

 

L’àvia ens va transmetre la importància de la música. Vaig aprendre molt de tot el que em va ensenyar, sobretot pel que fa a la interpretació,  a cantar, una cosa que realment jo no m’havia esperat mai que acabaria fent. Quan vam fer aquest disc, la meva germana i jo vam reunir tota la família i vam decidir fer-la participar. Llavors ens va gravar un casset… que per mi és or! I vaig interpretar-ne dues que estan a Ilevitable: Dolores, que la va escriure l’any 1955, i Quién eres tu. Llàstima, ella mai va poder escoltar el resultat final, però la seva energia va estar molt present quan vam gravar aquest disc.

De què parlen les cançons d’una dona porto-riquenya de la seva generació?

Doncs Dolor la va escriure quan s’estava separant del meu avi, és tota una càrrega emocional. En canvi, Quién eres tú representa la veu d’un home que escoltava quan vivia al seu edifici. Li cridava l’atenció la seva veu i va escriure una cançó des de la curiositat. L’àvia també té un altre tema que de vegades canto en què parla sobre sexualitat femenina. Ella era molt oberta, molt clara, apoderada com a dona. Mantenia la seva feminitat i no li tenia por a res. Sempre l’he admirat molt.

També has implicat altres dones de la família, com la teva germana.

Sí, també hi ha participat la meva germana Milena, que és actriu. Ella va escriure Triángulo l’any 2007 i va ser un d’aquells temes que sempre, des que ens el va presentar a tota la família, ens va encantar. Sempre va estar al tinter del disc, però no teníem cap idea musical per acompanyar-la. Va ser llavors quan vaig treballar amb Ismael Cancel i Bayoán Ríos, el guitarrista de la banda, fins que se’ns va ocórrer fer aquest vals mexicà per transmetre una situació profundament trista que ve d’un triangle amorós.

 

EXTRAÑA DE QUERER ESTÀ INSPIRAT EN UN CONTE FEMINISTA DE CHARLOT PERKINS GILMAN

 

Les altres dues cançons que ella va escriure són Te Quiero con BugalúExtraña de Querer. Aquesta última fa referència a un conte del segle XIX d’una feminista que es deia Charlot Perkins Gilman, en què critica el patriarcat i es burla d’aquesta actitud masculina de devaluar a la dona i fragilitzar-la.

Això fa d’Ilevitable una radiografia intergeracional boricua — gentilici originari de Puerto Rico — i en femení de la vostra família.

D’alguna manera sí.  Les cançons que jo he escrit les he fet posant-me a la pell de familiars i amigues. He parlat molt del maltracte emocional que pateixen les dones, el veig molt a Puerto Rico. És el que més em trastoca perquè és el més subtil; tot aquell cúmul de petites situacions de les quals no ens n’adonem i que deixem passar. Sempre intento fer explícites totes les situacions que poden ser maltractants per a les dones del meu entorn. Aquí a Puerto Rico, per exemple, s’utilitza molt un anglicisme per referir-se a alguna cosa dèbil: pussy. Estic intentant fer desaparèixer aquesta paraula del meu entorn; és injust que es mostri com una cosa dèbil o inservible quan nosaltres parim i passem per tantes coses des d’allà.

En els últims anys hem pogut sentir nombroses veus que fan d’altaveu del feminisme llatinoamericà. Creus que pots estar dins d’aquest moviment?

Jo em considero netament feminista, i crec que s’ha d’aclarir bé què significa ser feminista. Som nosaltres les que no hem de tenir por a acceptar que som feministes, que vol dir voler la igualtat de gènere i no altres significats tergiversats. Els feminicidis són un horror, em posen molt trista, em colpeja fort el pit saber que això està passant, que a l’Argentina sigui una cosa tan viva i que a la vegada estigui passant a altres països i no ens n’assabentem. Depèn de dones, homes, nens i nenes que ens eduquem com a societat per fer que això deixi de passar. Però ho hem de parlar, ho hem de comunicar, i això és el que faig.

“No és just que venint d’un país amb tanta identitat com la porto-riquenya, ens sigui aixafada per l’imperi nord-americà”

Amb el teu pas cap a iLe, has canviat el reggaeton de carrer reivindicatiu per la música caribenya tradicional. Per què?

M’he criat escoltant aquesta música des que era petita. A casa s’escoltava rock, però també molta salsa i molt bolero cada dia. De la meva àvia, el meu pare i el meu germà Gabriel en vaig aprendre la part més analítica de la música caribenya, que vaig gaudir més a partir de l’adolescència, quan es fa la transició del pop adolescent a escoltar altres estils parant més atenció. Aquesta música és part del que sóc com a porto-riquenya i em semblava important tocar-la, ja que amb els anys s’ha anat oblidant una mica. He volgut interpretar-la perquè no se’ns oblidi, perquè ens acompanyi com a part de la nostra història musical.

 

EL TREBALL MUSICAL D’iLe VEU DE LA CULTURA POPULAR PORTO-RIQUENYA, COM ARA LA SALSA DE CHEO FELICIANO

El teu primer disc en solitari, Ilevitable, va a vessar d’influències de la música popular porto-riquenya.

Sí, com la salsa. Hi ha figures molt importants de la salsa porto-riquenya. Per exemple, Ismael Rivera és un artista molt conegut allà, i sempre es posen les mateixes cançons encara que ell té molts altres temes que la gent desconeix. Veus com gent de la meva edat no sap qui és Yayo el Indio, que és un gran cantant llatinoamericà de la nostra terra. Per mi és important que com a mínim es reconeguin aquestes veus que van ser molt importants a Puerto Rico, perquè la nostra situació colonial ens fa pensar que no tenim cultura que ens pertanyi ni gent amb talent. Sovint ens subestimem i és important saber que sí, hi ha veus com Daniel Santos que van marcar molt mundialment i vénen d’aquí, de Puerto Rico. Si fins i tot en altres països els coneixen… nosaltres també ho hauríem de fer!

Et refereixes a les influències de la cultura estatunidenca sobre Puerto Rico. Creus que els ianquis han desbancat la vostra identitat cultural?

L’assimilació cultural estatunidenca existeix i ha fet que es deixi de banda la cultura popular. Ho sento més present sobretot a la meva generació. Recordo tenir una fotografia de Cheo Feliciano a casa meva i que amics em preguntessin qui era. Jo tinc una família gran i gràcies al seu llegat conec aquesta música. Per això em sembla important també que la gent els conegui, perquè potser no els agrada però com a mínim saben qui és Feliciano, Ismael Rivera i les grans veus porto-riquenyes que van marcar la nostra història musical.

En aquest treball en solitari agafes per bandera aquest exercici de memòria. Per què creus que és important per un poble reivindicar la cultura popular?

Pel fet de ser una colònia dels Estats Units, Puerto Rico s’ha convertit en un país insegur. Tot i que tractem d’aparentar que no ho fem, ens subestimem per la nostra realitat colonial.  No és just que venint d’un país amb tanta identitat com la porto-riquenya, ens sigui aixafada per l’imperi nord-americà. Em sento orgullosa del que som com a porto-riquenys i sé que tenim molt a oferir.

Lamentablement ens hem anat plegant cap els Estats Units perquè suposadament ens ajuden. Jo penso que en realitat ens “des-ajuden”. Ens han fet dependents d’un país aliè que no té res a veure amb el que som nosaltres. Nosaltres som un munt de gent càlida i treballadora. No és just que vinguin uns altres a agenollar-nos i dir-nos què és el que hem de fer com a país. Som nosaltres els que hauríem de treure Puerto Rico endavant! Per sort, ara hi ha un grup de gent jove que s’està movent i està despertant el país sencer, treballant per fer-nos veure les nostres capacitats i tot el que podem aconseguir. Això em dóna molta esperança dins la frustració que sento per ser d’un país dependent.

“El referèndum va ser una mena de masturbació política dels estadistes per sentir que tenen el poder”

Qualifiques la relació entre Estats Units i Puerto Rico de colonial. L’11 de juny es va celebrar un referèndum no vinculant per opinar sobre l’estatus polític de Puerto Rico i relació amb els Estats Units: seguir sent un estat lliure associat, ser ciutadans de ple dret estatunidenc o ser independents.

És un referèndum que va organitzar el sector que vol formar part dels Estats Units de ple dret. Encara no se n’han adonat que no ho necessitem. Jo ho respecto, però a mi em sembla molt contradictori. Molta gent que vol ser un estat més dels Estats Units no sap parlar anglès. Són gent molt orgullosa de ser porto-riquenya i quan algun boricua juga un partit de qualsevol esport són els primers en alçar la bandera. No estem educats en apreciar el que som. És trist, però espero que ells mateixos se n’adonin que als Estats Units no els importa el que passi a Puerto Rico i hi ha molt poc interès perquè siguem un estat més.

Què és el que vol iLe pel seu Puerto Rico?

Jo no vaig votar al referèndum. Quasi ningú va votar a aquell referèndum. Va ser una celebració per als estadistes, com una mena de masturbació política per sentir que tenen el poder. Crec que ens hem de dirigir cap a la independència i cap a l’autonomia. Està passant a poc a poc i ens hem de preparar. Som completament capaços per fer-ho i falta que la massa de gent se n’adoni. Però si no ens eduquen del que som com a país i de la nostra història ni a les mateixes escoles, és difícil. Jo crec que està hi està havent un canvi, tot i que sigui progressiu, per a millorar-nos com a país.

Les relacions entre Puerto Rico i els Estats Units han tingut episodis especialment tensos. El 2005 un militant independentista dels Macheteros, Filiberto Ojeda Ríos, va ser assassinat per l’FBI – Calle 13 li vau dedicar una cançó -. Enguany, l’històric independentista boricua Óscar López, tancat a presó estatunidenca 35 anys, va ser alliberat. Existeix un canvi de to en les relacions?

Per sort, episodis com el de Filiberto no els hem viscut contínuament. També ens oculten moltes coses però com som un país petit ens n’assabentem igualment. Fa uns anys, aquí era il·legal alçar la bandera de Puerto Rico al carrer. Són coses horribles de pensar… Per altra banda, l’alliberament d’Òscar López va ser molt gran, molt emocionant. Jo vaig plorar. Sobretot emociona veure’l ara en actiu. Després d’estar 35 anys a presó, el que menys penses és que estarà treballant pel país; qualsevol pensaria que el que vol és estar a casa tranquil i gaudir de la seva terra. Però no, està molt compromès amb Puerto Rico, i això el fa molt gran.

És una figura molt important i necessària, sobretot en el moment en què estem. Fa poc va estar a Nacions Unides expressant la nostra situació, necessitàvem aquesta veu per parlar sobre nosaltres de manera transparent i real. Tot i que els independentistes siguem minoria, ell em fa sentir com si fóssim majoria perquè amb un de sol així un ja se sent orgullós de ser el que som.

 

L’ACTIVISTA RECENTMENT EX CARCELAT, ÓSCAR LÓPEZ, VA SER CONVIDAT A LES NACIONS UNIDES PER DEFENSAR ELS DRETS NACIONALS DE PUERTO RICO

Puerto Rico està passant per un moment econòmic especialment complicat i sembla que les mesures adoptades no estan reflotant el país.

Ens fan creure que tot és culpa nostra, tot i que els Estats Units sabien què estava a punt de passar. De moment controlen la nostra política fiscal i estan imposant retallades cada vegada majors en serveis socials com la universitat pública. Molta gent creia que aquest control fiscal ens afavoriria, però ara se n’adonen que no i es qüestionen qui són els Estats Units per administrar la nostra economia quan ells tenen un deute gegantí. La part positiva d’això és que hem xocat contra la realitat i ens hem adonat de la nostra situació. Ara espero que reconeguem que el camí a seguir és la independència i treballar per a nosaltres mateixos.

Hi ha molta memòria en el teu discurs i en la teva música en solitari, però tu ja formes part de l’imaginari col·lectiu boricua sent part de Calle 13, un grup de música política de referència mundial. Quin paper creus que heu jugat en la lluita pels drets nacionals i socials de Puerto Rico?

Més enllà de com la gent ens veu com artistes, jo crec que com a éssers humans, com a porto-riquenys i com a ciutadans és el nostre deure comunicar el nostre sentir i donar veu a les situacions que són més difícils de fer arribar. Sempre hem estat i estarem disposats a generar el bé social. Tot plegat té molt a veure amb la meva voluntat actual de comunicar des del paper de la dona i del que passa a Puerto Rico. Som un país petit i hi ha molta gent que desconeix el que passa aquí dins. Per això, comunicar per a nosaltres, ha consistit en deixar saber i parlar de la realitat per la qual vivim i eventualment, poder arribar a entendre’ns i viure en harmonia idealment.