IDOMENI (frontera Grècia-Macedònia). El fang ha tornat a empantanar el terra d’Idomeni, i també els nens que, encara amb ganes de jugar, hi cauen de tant en tant. Rostres, sempre somrients, que corretegen sense parar. Més del 60% de la població que malviu a Idomeni són nenes i nens menors de setze anys. Amb el temps, han acabat convertint molts indrets del camp de refugiats en un autèntic pati d’escola. Idomeni trenca el seu silenci gràcies als seus crits i cants.

“Hey, my friend”, repeteixen sense parar als voluntaris que els envolten. Amb mirada polsosa, els agafen de la mà i els demanen allò que en aquell moment necessiten. Sobta que, entre les seves peticions, mai hi apareixen joguines, pilotes o, encara menys, consoles. Reclamen sabates, roba per als seus germans més petits o menjar per portar a la tenda. Els voluntaris saben que no sempre poden satisfer les seves necessitats i els responen abraçant-los i fent-los-hi pessigolles. Ells, escandalosament, riuen i quan ho deixen de fer, els hi exigeixen que juguin tots junts. Els passadissos i les esplanades que el laberint de tendes dibuixa s’ha convertit en l’escenari perfecte per dur a terme una gran varietat de jocs. Uns salten corda, els altres juguen amb una pilota o dibuixen i els més petits s’ho miren embadalits.  Il·lusionats i entusiasmats amb tot allò que fan, costa deduir fins a quin punt són conscients del que estan vivint.

Entre tots ells hi apareix la figura de l’Ahmed, un nen sirià de sis anys. Fa quatre mesos que ell i la seva família es troben instal·lats al campament d’Idomeni. Les seves cames, avui vestides de vermell, no paren quietes: ara juga a ser periodista. Amb un foli notablement arrugat i un bolígraf sense tapa, entrevista tots els voluntaris que es troba. No parla anglès, per tant, les seves entrevistes es limiten a preguntar, amb gestos, el nom dels entrevistats. Aquests, fascinats per la vitalitat del nen, escriuen el seu nom al full. L’Ahmed, orgullós de la seva feina, no pot dissimular un somriure i, de seguida, va en busca d’una altra persona. Així, fins que al full ja no hi ha espai per cap signatura més.

Fer de periodista és per l’Ahmed la millor manera de trobar un somriure. Francesc Millan

 

Mentrestant, al seu darrere s’endevina la figura del seu pare. És el Samir, de 32 anys i mirada cansada. A Síria, treballava com a informàtic i ara no sap què fer per omplir el seu dia a dia. “Són dies massa tristos per tenir energia”, es lamenta. De reüll, mira la figura del seu fill i confessa que li fa por imaginar quin futur li tocarà viure. “Els nostres fills fa molts anys que no van a l’escola, alguns no ho han fet mai”, apunta. Li preocupa fins a quin punt aquest fet marcarà per sempre les seves vides. Idomeni els hi garanteix un espai per córrer i per jugar, però no per aprendre i formar-se acadèmicament. “Aquí, en molts casos, viuen ensalvatgits; sense referències i amb el record d’una guerra encara molt present”, continua el Samir.

Els pares tampoc es troben en la situació idònia per fer-se càrrec dels seus nens. Deixant de banda la barrera econòmica, Idomeni ensenya la figura d’uns pares frustrats, desanimats i indignats per una situació que no els deixa viure. Sofrir una situació límit, on la desesperació i la precarietat són freqüents cada dia, fa que, moltes vegades, la salut emocional dels més petits quedi en segon lloc. “Veure el meu fill en aquesta situació fa que senti que he fracassat com a pare”, confessa el Samir, mentre prepara el foc que els escalfarà a la nit.

Els plans de futur que tenien per a ells i per als seus fills han quedat trencats per la guerra. Ara els nens, com els més grans, han de sobreviure com poden a una realitat que, en molts casos, marcarà per sempre les seves vides.

“No volem quedar-nos sense esperança, si la perdem ho perdem tot”, sospira el Samir, ara més animat. Encara de reüll, no perd la pista del seu fill que juga a pilota amb altres nens. Qui sap si d’aquí uns anys aquest nen sirià de sis anys s’haurà convertit en un gran periodista i, com a tal, entendrà tot allò que li està tocant viure ara. Això no obstant, el trajecte no serà fàcil i és que Idomeni evidencia, encara més, la incertesa del demà. Aquí, parlar de futur és parlar de camins emboirats i, en molts casos, de somnis estroncats.