L’Eduardo Osiel Martell va néixer a Naucalpan l’any 1990 però ha viscut tota la seva vida a Ecatepec, la ciutat que ens ensenya des de dalt del turó sagrat Ehecatl. Eminentment metropolità, porta anant i tornant de la Ciutat de Mèxic des de jove per cursar la llicenciatura i ara el màster de Sociologia, com els milions d’habitants que a diari viatgen de les ciutats dormitoris de la perifèria al centre de la capital, ja sigui per estudiar o per treballar.  L’Eduardo és un mestís més d’una societat extremament plural, filla de les comunitats originàries d’arreu del país i de la conquesta colonial espanyola a sang i foc. Un exercici de memòria històrica familiar el va portar a estudiar català a la UNAM i la seva estima per l’ska en valencià l’han marcat lingüísticament. Conscient del racisme històric que condemna als parlants de llengües originàries a Mèxic, un dia va decidir començar a treballar pels drets lingüístics de la parla de la seva família materna, el hñähñu. L’activisme polític sempre ha sigut una constant a la seva vida, pel que ara escriu poesia, rapeja en la seva llengua originària i treballa al municipi per conservar i protegir els drets culturals dels pobles indígenes de la ciutat.

 

Hñäki materna i identitat.

Dra n’a ra hñu,

sóc català,

soy nuestramericano.

Di b’ûi ha nuua ma haihû,

sóc dels Països Catalans,

soy de la América Septentrional.

Dra n’a ra hñähñu, n’a ra ñatho, n’a ra yuhu,

sóc principatí, de la franja, del nord, valencià i illenc,

soy sudamericano, centroamericano, norteamericano y caribeño.

Ma nänä/dada ra Nxi Ma’hai, ma haihû

el meu pare/mare es diu Països Catalans, es diu Occident,

crecí aquí, en mi Abya Yala de clase, feminista y de lucha descolonial.

El passat mes de maig vam celebrar el segon festival de llengües i coneixements originaris Ra doni in cuicatl, flor i cant en les llengües hñähñu y nàhuatl, al centre comunitari Casa de Morelos d’Ecatepec, el municipi més poblat del país i un dels més perillosos per viure-hi. Ja fa temps que un grup de persones de la ciutat treballem per fer front als problemes que tenim a la nostra comunitat mitjançant tot tipus de pràctiques quotidianes sempre amb una clara tessitura indígena. La principal activitat que organitzem és el bany de temazcal, una cerimònia dels pobles originaris mexicans que consisteix en entrar dins d’una sauna feta amb fusta i mantes d’un escàs metre d’alçada on mitjançant pedres incandescents es genera el vapor. Pels pobles originaris, aquest ritual representa a la nostra mare terra; quan entrem al temazcal deixem tots els problemes a dins i tornem a nàixer.

El meu interès per les llengües originàries de Mèxic ve de lluny. Segons l’Institut Nacional de Llengües Indígenes (INALI), al país tenim 68 parles diferents que des de l’any 2003 tenen suposadament la mateixa validesa al territori nacional que el castellà, la llengua de domini i ús públic al país. Jo m’hi vaig apropar l’any 2012, curiosament com a conseqüència de que havia decidit aprendre a parlar català. Després d’una recerca sobre les meves arrels familiars, vaig descobrir que el meu rebesavi patern era originari de Perpinyà i havia arribat a Mèxic el segle XIX amb una expedició francesa, pel que vaig decidir aprendre la llengua popular de la terra del meu avantpassat. A través de la parla, vaig conèixer una part de la identitat i la cultura catalana i vaig simpatitzar amb la causa política de la qüestió lingüística. Immediatament vaig trobar-me amb una interrogant: com podia traduir la lluita d’aprendre una llengua minoritzada com el català al context mexicà? Al meu país és molt comú que la gent parli dels seus suposats avantpassats espanyols per aconseguir prestigi social a la seua vida. Per comptes d’això, dir que els teus avantpassats provenien de pobles originaris no és quelcom que estiga ben vist.

Vaig adonar-me’n que aprendre i defensar la causa de la llengua catalana a Mèxic em posava en una situació de privilegi. Per això vaig decidir cercar i aprendre la cultura dels meus avantpassats materns hñähñu, anomenats M’onda en la seua llengua. Un poble originari que porta més de mil anys al centre de Mèxic fins i tot abans de l’arribada dels pobles nahuas al segle VII d.C. Els meus avis materns eren d’una vila otomina prop de la ciutat de Tula, a l’estat d’Hidalgo anomenat Tianguistongo. L’any 1967 van arribar a Ecatepec buscant feina durant l’onada migratòria que va poblar la Ciutat de Mèxic a l’etapa econòmica de l’anomenat miracle mexicà.

La recuperació de les llengües originàries ha estat un esforç social dels propis pobles originaris i de les persones que estem interessades en donar visibilitat a la llengua dels nostres avis i àvies.

El hñähñu és la setena llengua originària més parlada a Mèxic després del nahua, el maia, el tuun savi, el bats’i kop, el vini zaá, i el tsotsil. Segons dades del darrer cens de població de l’any 2010, gairebé 300 mil persones la parlem amb un increment del 19% en relació amb l’any 2005, quan la parlaven 239.850 persones.

Aquesta dada és important però també enganyosa. Podria semblar que ha arribat l’inici de la recuperació dels parlants de la llengua hñähñu, així com dels parlants d’una part important de les llengües originàries en les darreres dues dècades. El coneixement de la parla sí ha augmentat sense dubtes i ha estat acompanyada de la producció d’un incipient literatura pròpia. Per altra banda, el pes relatiu de la població que parla una llengua indígena en relació a la població total del país, així com el suport de l’Estat mexicà a la difusió i coneixement de les llengües entre la gent que no les parla, disminueix any rere any.

Segons el govern mexicà, el criteri més important per dir que una persona és o no indígena és si parla o no una llengua originària, fent cas omís a altres elements culturals igual d’importants com les maneres de fer política, la cosmovisió, els rituals, etc. Si les llengües originàries no tenen parlants, els drets dels i les persones indígenes corren el risc de quedar cada cop més marginats per la institucionalitat.

Després de l’aixecament zapatista del 1994 a Chiapas, els dirigents de la república s’han vist obligats a reconèixer l’existència i valorar la validesa de les llengües originàries.

La recuperació de les llengües originàries ha estat un esforç social dels propis pobles originaris i de les persones que estem interessades en donar visibilitat a la llengua dels nostres avis i àvies. Pel contrari, l’Estat mexicà no s’ha preocupat en donar ús públic a aquestes parles. La política estatal ha canviat al llarg d’aquest sègle: des del confrontament armat de la Revolució Mexicana l’any 1910, el govern ha tractat de castellanitzar als pobles de Mèxic de manera explícita. Per exemple, la única llengua d’ús a l’escola va ser el castellà fins els anys 70. Per comptes, després de l’aixecament zapatista del 1994 a Chiapas, els dirigents de la república s’han vist obligats a reconèixer-ne la seua existència a més de valorar la validesa de les llengües originàries i equiparar-les legalment al castellà. Tot i que sense donar massa suport institucional.

Ecatepec és el municipi més poblat de Mèxic amb una població d’un milió 600 mil habitants. Malauradament, la ciutat on visc és més coneguda per ser un dels epicentres del feminicidi al país amb prop de 400 dones mortes per violència masclista en els darrers tres anys. El nostre municipi forma part de la zona metropolitana de la ciutat pel que ha sigut un dels escenaris del mite del progrés modern, causa de les migracions massives del camp a la ciutat de pobres i classes mitjanes. Segons aquesta idea, la cultura rural és la incivilització, quelcom a superar, pel que tot el llegat indígena és socialment reprovat. L’arribada al món urbà de la població migrada causava el desterrament del modus vivendi de camp, raó per la qual les persones deixaven de parlar llengües originàries i no les ensenyaven als seus fills i filles. Per altra banda, el discurs oficial de l’Estat mexicà s’ha dedicat a divulgar la idea que a la ciutat els indígenes no existim. No existeixen possibilitats de cursar l’escola en llengües originàries a cap nucli urbà del país, i tot i que es reconeix l’existència de parlants migrants, sembla que no tenen els drets que sí tenen els parlants al camp.

Per fer front a aquests valors discriminatoris, el grup Ehecatl Acalhuacan vam muntar el nostre propi temazcal ja fa tres anys. Tots som persones que vam néixer i créixer a la ciutat amb el castellà com a llengua materna i vam ser educats com a ‘no indígenes’. Per comptes la majoria tenim avis i àvies que van migrar del camp i que parlaven alguna llengua originària. No volem que aquesta herència cultural es perdi; és per això que tots els dissabtes abans del bany de temazcal compartim llengua nahuatl i hñähñu, a més de muntar actes com el nostre festival de llengües i coneixements originaris cada mes de maig. Hui en dia som part d’una xarxa de deu temazcals a Ecatepec. Pensem que com una eina per recuperar les arrels als nostres barris hem d’assumir la nostra identitat cultural pròpia com un pas necessari per construir comunitat. Perquè també tenim dret a ser indígenes al municipi més poblat de Mèxic.