AMMAN/TEL AVIV. Només 112 quilòmetres separen la capital de Jordània de la ciutat més cosmopolita d’Israel. 112 quilòmetres que retraten enormes diversitats culturals així com múltiples realitats dels col·lectius LGTBI+. Des del mar Mediterrani fins a la banda oriental del riu Jordà, es podria traçar una línia al voltant de la qual els drets i les reivindicacions de les minories sexuals s’enfronten a reptes i cotradiccions diferents.

 

UN OASI AL LLEVANT?

“Tel Aviv no és una ciutat gayfriendly, és una ciutat gay”, explica amb un orgullós somriure Imri Kalman, portaveu de l’organització LGTBI Aguda i una de les cares més visibles de l’activisme homosexual a Israel. No és gens estrany veure banderes arc iris onejant des dels balcons de la cosmopolita Tel Aviv. “Pel carrer pots anar de la mà o besar una persona del teu mateix sexe i un 99% de la gent no et dirà res”, afirma Kalman mentre conversem en un bar d’ambient homosexual situat al centre de la ciutat. I és que a Tel Aviv hi ha bars i restaurants gays, platges gays, festes gays i, a diferència de la majoria de ciutats europees, tot aquest ambient no es troba concentrat en un barri concret sinó per tota la ciutat.

Tel Aviv rep crítiques per utilitzar els drets dels homosexuals com a propaganda per amagar la manca de drets dels palestins

Aquesta particularitat ha cridat i crida l’atenció de la comunitat homosexual de tot el món i òbviament també de l’Ajuntament de Tel Aviv, que ho explota com una pefecta arma propagandística per a la ciutat. És per això que se’l critica d’utilitzar els drets dels homosexuals per amagar així la manca de drets dels palestins.  I és que des de l’alcaldia es fan grans esfoços per fomentar el turisme LGTBI+ i cada any s’organitza la Desfilada de l’Orgull més gran de tot el Llevant i Àsia. Fins a 100.000 persones -en una ciutat de 400.000 habitants- van desfilar pels carrers de Tel Aviv el juny de l’any passat en una marxa dedicada als drets de les persones transexuals, un col·lectiu molt més invisibilitzat que l’homosexual.

gay centerTel Aviv és l’única ciutat del món amb un centre LGTBI+ finançat 100% per l’Ajuntament. Eduard Ribas

 

Però el suport institucional no acaba aquí. Tel Aviv és l’única ciutat de tot el món amb un centre cívic dedicat a la comunitat LGTBI+ i finançat amb capital íntegrament públic. “Tenim un centre mèdic, una llar d’infants, organitzem tallers, fem obres de teatre i som la seu de les organitzacions LGTBI”, relata Oded Solmon, director del Tel Aviv Gay Center. L’edifici, que està obert a tota la ciutadania, es troba davant del memorial on els jueus commemoren les víctimes del règim nazi perseguides per la seva orientació sexual.

 

ISRAEL NO ÉS TEL AVIV

A només 10 minuts de la capital oficiosa d’Israel es troba el municipi de Bnei Brak. Les banderes arc iris desapareixen dels balcons i són substituïdes per camises blanques i jaquetes negres que s’assequen sota el sol. És una de les ciutats amb més població jueva ultraortodoxa de tot el país, on la pressió del rigorisme religiós és tan forta que els dissabtes, dia sagrat dels jueus, no hi ha cap comerç obert ni cotxes circulant. Aquí la homosexualitat no hi té cabuda.

Precisament va ser un jueu ultraortodox qui l’estiu passat va matar a punyalades una jove que es manifestava a la Desfilada de l’Orgull LGTBI+ de Jerusalem. I no era pas la primera vegada que passava, ja que el mateix ultraortodox havia perpetrat un atac similar l’any 2005. Aquesta setmana, mentre Israel es torna a tenyir amb els colors de  l’arc iris, l’assassí ha estat condemnat a cadena perpètua. Atacs com aquest, però, no sorprenen a la religiosa Jerusalem. A diferència de la Tel Aviv secular, a la Ciutat Santa només hi ha un bar d’orientació obertament homosexual i, els episodis d’homofòbia, sobretot per part de la comunitat jueva ortodoxa i àrab, no estan ni molt menys erradicats.

A ciutats com Jerusalem encara hi ha episodis d’homofòbia perpetrats pels col·lectius més religiosos

Malgrat això, un 70% dels israelians respecten la homosexualitat, la bisexualitat i la transexualitat; cosa que ha permès un augment de la protecció legal d’aquests col·lectius. Quan es va fundar l’Estat d’Israel, aquest va heretar una llei del Mandat Britànic que prohibia la sodomia, la qual va deixar de tenir durants els anys 60, igual que a la seva veïna Jordània, i va ser finalment abolida el 1988. A principis dels anys 90, es va aprovar una llei contra la discriminació laboral per orientació sexual abans que ho fessin Alemanya o Espanya, i la homosexualitat està tolerada a l’Exèrcit, a diferència del que passava fins fa poc als Estats Units.

DSCN9205A Israel només existeix el matrimoni religiós i, per tant, els homosexuals no es poden casar. Eduard Ribas

 

De totes maneres, el gran cavall de batalla del col·lectiu LGTBI+ israelià és el matrimoni igualitari. Aquesta és una reivindicació que comparteixen amb  altres sectors progressistes de la societat israeliana ja que el matrimoni civil, encara que sigui entre una dona i un home- no existeix a Israel i el Rabanut, institució religiosa que gestiona els matrimonis, només dóna validesa a les bodes jueves ortodoxes. Davant d’això, l’única sortida que tenen les parelles homosexuals és casar-se a l’estranger – en països propers com Xipre- i, posteriorment, que el Ministeri de l’Interior israelià reconegui el seu matrimoni.

“Israel és molt hipòcrita perquè per una banda accepta els transexuals a l’Exèrcit però, per altra, no deixa que les parelles no religioses ens casem”, critica la diputada Michal Eden, àrabojueva repudiada pel seu pare arran de la seva homosexualitat. “És absurd haver de marxar del teu país per poder-te casar, i només ho poden fer les parelles amb poder adquisitiu”, critica Eden. Per la seva banda, en Kalman considera que la Biblia no prohibeix que dos homes es puguin estimar. “Puc entendre que el Rabanut no em deixi casar amb una noia cristiana però jo el que vull és casar-me amb el meu nòvio jueu”, explica incrèdul.

 

EL PES INVISIBLE DE L’ESTAT JORDÀ

A l’altre cantó del riu Jordà, una constitució monàrquica i la presència de corts religioses conviuen i adrecen Jordània. El moviment LGTBI+ no és legal, però tampoc està prohibit. Les relacions socials entre el mateix sexe són un afer privat, ningú ho condemna ni tampoc ho defensa. Simplement, no se’n parla.

El teixit associatiu ho té aparentment fàcil per organitzar-se i constituir-se com a entitat. A Jordània, per donar d’alta una organització només fan falta 50 membres conjunts. Però començar una associació pro-drets LGTBI+ seria evidenciar el que fins ara es coneixia a porta tancada. En un article a The Daily Beast, el kuwatià Saleem Haddad explica com va viure la seva homosexualitat en la privadesa mentre vivia a Amman. L’autor comença la peça narrant que el nòvio el va deixar precisament per “confiar” i mostrar-se massa “gay” amb les persones. I aquest, en l’esfera pública, no volia ser qualificat com a tal.

El rebuig a l’homosexualitat al Llevant sol anar vinculat a un rebuig contra l’estil de vida occidental

Viure al Llevant el va portar a qüestionar-se quina és la realitat dels homosexuals i com poden ser un mer objecte de la lluita global d’interessos. Els casos mediàtics sobre els drets i llibertats dels homosexuals al Líban, Egipte o als territoris de l’Estat Islàmic són realment una persecució a les idees i estils de vida considerats occidentals més que no pas contra l’orientació sexual. El rebuig a la homosexualitat , per tant, sol vincular-se amb “el capitalisme i les llibertats d’Occident”.

 

EL FALS RAINBOW STREET

El moviment LGTBI+ a Jordània és inexistent a l’esfera pública, però tothom coneix els cercles privats. Això no treu que també hagin estat perseguits, perquè la privadesa no garanteix el consentiment. Al famós carrer de Sant Martí d’Amman, també conegut com a Rainbow Street (carrer arc iris), el director del restaurant-llibreria [email protected] ha estat amenaçat diverses vegades per part dels sectors més conservadors. Aquest espai de trobada, que en diverses publicacions a Internet ha estat qualificat com a gay-friendly, és conegut per intercalar els llibres i la gastronomia, juntament amb nits temàtiques d’oci com ara el karaoke. La sensació de llibertat és palpable, i no sembla que els jordans i estrangers puguin deshinibir-se de la mateixa manera a la resta de carrers d’Amman.

rainbow streetTret d’algun restaurant, el moviment LGTBI+ jordà no es prodiga en l’esfera pública. Sara Centellas

 

Aquesta realitat restringida també la viuen els immigrants i estudiants internacionals que viuen a Jordània. La conservadora manera de viure del país obliga a molts a no expressar la seva condició per no perjudicar les seves relacions laborals ni personals. En Giuseppe, un voluntari belga, ha viscut de primera mà durant mig any la restricció a una confiada vida social a la que estava acostumat. “La gent té molta por”, es justifica. Ell quedava amb nois que coneixia per una web on gairebé no es pengen fotos, “i això fa desconfiar”, relata el voluntari.

En l’ambient LGTBI+ jordà, Europa és considerat un espai de tolerància, i per això també els homosexuals jordans confien més amb els europeus a l’hora de concedir cites per Internet: “Saben que no vius aquí, i no assenyalaràs ningú amb el dit i, a més, et troben exòtic”. Segons ell, el perfil més repetit dels homes que ha conegut són persones amb estudis, que parlen anglès i amb famílies més o menys obertes que han viatjat a l’exterior.

 

QUAN LA SOLUCIÓ ÉS MARXAR

Si bé el context actual ja és una complicació a Jordània per aquest col·lectiu, el futur és encara més incert. Mentre avui els joves estudien i surten amb els amics en llibertat, la condició sexual és encara un tabú per famílies i certs cercles d’amistats. Un grup de 8 nois i noies ha quedat a un bar d’ambient juvenil a la part alta de Downtown. Volen aprofitar que són tolerants i confidents per crear alguna iniciativa. Tots estudien o treballen, tenen una vida estable i parlen idiomes. Quan se’ls pregunta què faran quan acabin els estudis la resposta és taxativa: “marxar”. Graduar-se implica començar a pensar en el matrimoni, i una manera d’evitar aquest tema amb la família és emigrar.

Un 97% de la població jordana rebutja l’homosexualitat per ser moralment inacceptable

Aquest grup d’amics, que han preferit mantenir l’anonimat, recorden que tenen molta sort. “Nosaltres ens hem conegut i hem fet pinya, ens acceptem i ens estimem”. Altres no en tenen tanta, de sort. Tots reconeixen que a Jordània no hi ha un “col·lectiu” que defensi un “moviment LGTBI+ jordà”. No hi ha un sentiment conjunt, ni una massa organitzada, ni una consciència identitària. Fins i tot, diuen, encara resulta complicat acceptar i adonar-se de la seva homosexualitat. Sobretot, amb la qüestió religiosa, destaca el testimoni d’una de les noies: “Em va costar acceptar que la meva vida era quelcom entre Al·là i jo”.

La realitat, però, és que Jordània no exemplifica públicament el recolzament a l’homosexualitat al continent. Segons una enquesta l’any 2013 feta per Equalex, un 97% de la població no accepta la homosexualitat. Més recentment, un anàlisi del Pew Research Centre posicionava  Jordània com el 39è país de 40 amb una visió “moralment inacceptable” de l’homosexualitat. I no ajuden pas a aquests joves que comencen a trencar el silenci les acusacions dogmàtiques de personatges com el professor de Religió Musulmana Amjad Qourshah, que difon missatges de rebuig contra el col·lectiu homosexual.

musulmans homosexualitatLa condició sexual és un tema tabú per a  les famílies jordanes. Eduard Ribas

 

Una manera que les autoritats han tingut per evitar l’existència pública de l’homosexualitat al país ha estat evitant qualsevol manifestació favorable. Un cas famós és el de la revista My Kali, que l’any 2007 es va constituir com una veu per als homosexuals i transexuals a Jordània. La revista reflectia una diversitat fins ara mai vista en els mitjans de comunicació continentals. La polèmica va obligar al seu fundador, Khalid, a traslladar la versió impresa a Beirut (Líban) però va mantenir la web com un espai segur de difusió i justícia social.

Un altre dels escenaris ha estat la recent cancel·lació del concert de Mashrou Leila, que estava previst pel 29 d’abril. Si bé la banda libanesa ha actuat en anteriors ocasions al teatre romà d’Amman, aquest cop el Ministeri de Turisme i Antiguitats va retirar l’autorització del grup excusant la conservació i autenticitat del lloc. Però el grup, que van anar informant als fans de les negociacions via xarxes socials, van penjar una declaració oficial al respecte: “També hem estat informats de manera no oficial que mai més tindrem permís per tocar a cap lloc de Jordània degut a les nostres creences polítiques i religioses, i a l’aprovació de la igualtat de gènere i la llibertat sexual”. De fet, el cantant de Mashrou Leila es considera el primer cantant del Llevant declarat obertament gay. Una petita resistència perquè l’arc iris del Llevant no es torni gris.