Catedràtica de Filosofia i doctora en Història, Judith Revel va viure prop de 14 anys a Itàlia i és especialista en filosofia contemporània francesa i italiana. Es tracta d’una de les principals expertes del pensament de Foucault: és membre del Centre Michel Foucault i la majoria dels seus escrits, com ara el Diccionario Foucault, estan lligats al pensament de l’autor, de qui s’ha especialitzat en dos dels seus conceptes clau: la biopolítica i la subjectivació. Més enllà de reconstituir el pensament contemporani d’autors francesos i italians i traduir textos d’una llengua a l’altra, Revel reelabora les idees de les dues cultures en el context actual i genera idees pròpies. Es tracta d’una filòsofa política propera a les diferents formes d’emancipació social per a qui és clau mobilitzar eines filosòfiques, històriques i literàries en l’anàlisi de l’actualitat. Quedem al mític bar de L’Écritoire, situat davant d’un dels seus antics llocs de treball: la Sorbona.

Al currículum universitari tan sols sentim parlar de cinc filòsofes: Hannah Arendt, Simone Weil, Simone de Beauvoir, María Zambrano i Judith Butler. Com s’ha d’entendre aquesta falta de referents femenins?

No només a la disciplina filosòfica, sinó a totes les institucions de creació i divulgació del poder les dones no hi tenen pràcticament lloc. A poc a poc han anat guanyant cada vegada més pes en aquest tipus de funcions, però hi ha sectors encara considerats com a masculins. Cada vegada que tenim disciplines que exigeixen un nivell de tecnicisme important, com per exemple la filosofia, les dones no acaben de sentir-s’hi a gust i han de treballar el doble que els homes per obtenir un reconeixement.

Dins l’estudi de la filosofia hi ha sectors que relacionem més amb les dones i que elles mateixes trien perquè interioritzen aquestes normes: la majoria triaran fer estètica enlloc de fer filosofia política, filosofia contemporània, lògica o filosofia de les ciències, especialitats en què el llenguatge és més tecnicista. En general, sí, hi ha una falta de referents en la història de la filosofia però això s’arregla una mica al segle XX i ara estem al segle XXI, així que encara tenim esperança!

Aquesta absència de les dones ens mostra com la construcció del relat històric està lligada al poder…

Sí, de fet cal distingir tres tipus d’història que tot i ser diferents s’entrellacen constantment. En primer lloc hi ha la pròpia mirada de les persones sobre les coses que els passen, una mirada subjectiva. Després tindríem la història dels guanyadors, els que construeixen el gran relat, sovint nacional. Els que han guanyat la partida esborren generalment la història dels vençuts, dels que són minoria, dels oprimits. Per sort, hi ha un tercer relat: l’intent dels historiadors a partir d’arxius i tot tipus de material de reconstituir el passat. Les noves investigacions historicistes són claus perquè la història dels subalterns i dels oprimits pugui ser coneguda.

“Apoderar-se del relat històric és recuperar el propi discurs i poder narrar aquella història que mai no ha estat explicada”

Apoderar-se del relat històric és recuperar el propi discurs, la pròpia paraula. És sobre el que s’interessen per exemple els estudis post-colonials: narrar aquella història que mai no ha estat explicada. La dels esclaus, la dels perdedors. Cal reconstruir aquesta dimensió subjectiva de la història, on les persones parlen d’elles. No es tracta de dir que el que diuen és la veritat absoluta però sí que és una dimensió de la història que hem menystingut durant molt de temps.

Després de l’aparició del feminisme i de les teories queer que busquen aquesta reconstrucció històrica del paper de la dona, com hem de considerar el ser dona al segle XXI?

Comencem pel principi. La identitat femenina és una categoria masculina: els homes han anat construint a través de segles de poder patriarcal la figura d’aquesta alteritat que és la dona. Una distinció dual com pot ser la de femení / masculí implica que un dels dos conceptes ha de ser pitjor que l’altre. En aquests cas és el femení. Són els homes qui han definit les característiques de la feminitat i n’han fet variar les representacions segons l’època: bruixes, histèriques, boges… Evidentment, es tracta d’una imatge abusiva.

Judith Revel

Revel és una de les majors coneixedores del pensament de Michel Foucault. Universidad Nacional de San Martín

 

I de quina manera les dones es poden redefinir a elles mateixes? Com es trenca aquesta relació de poder?

Aquí la principal dificultat és que si elles diuen “nosaltres, les dones”, s’arrisquen a perpetuar aquesta identitat que els ha estat imposada. Cal deslligar-se d’aquesta relació de dominació per reconstruir-se i poder afirmar: “no autoritzo ningú a parlar de mi al meu lloc, sóc  jo que parlo de mi!”. Per altra banda, el que dic de mi o el que diem de nosaltres de manera col·lectiva ens pertany. Aquestes són dues de les principals coses que ha reivindicat el feminisme. Però alguns sectors del feminisme, buscant una diferenciació extrema en relació amb els homes, han creat una altra identitat sense adonar-se que aquesta nova identitat era una reproducció de l’antiga identitat que els homes havien construït!

Certs pensadors i pensadores s’han adonat que el problema és la qüestió de la identitat. Això no vol dir que no hi hagi cap identitat; vol dir que aquestes identitats no es poden mai establir sobre una posició, una definició: quan esdevenim identificables, ens poden posar nom i passem a ser governables. Passem de ser subjectes a ser objectes. En canvi, sent sempre un subjecte actiu i dinàmic que es treballa permanentment a si mateix, l’objectivació esdevé molt més difícil.

“La idea és protestar contra la precarietat laboral, però també de la vida: no sabem com viurem el demà perquè no sabem si tindrem feina o no”

Celebrar el 8 de març de forma transversal tal i com s’ha fet en alguns indrets d’Europa, coincidiria amb aquesta idea de subjecte actiu?

Sí, en aquest cas quan diuen “nosaltres les dones”, no ho diuen per dir “nosaltres les dones que parlem a les dones”. Està clar que les dones parlen a les dones, però no només! En aquest cas tornaríem a caure en la visió masculina del dualisme femení i masculí. Hi ha un horitzó femení comú: el fet d’estar en minoria a les institucions del poder i del saber, de no poder decidir, d’estar en minoria a nivell salarial i de tenir una vida laboral més precària. Són coses que històricament les dones sempre han viscut. Per altra banda, si ens hi parem a pensar, la condició històrica de les dones s’està convertint en la condició general de tothom. La idea és protestar contra la precarietat laboral, però també de la vida: no sabem com viurem el demà perquè no sabem si tindrem feina o no. Aquesta doble precarietat toca avui el conjunt de la població.

D’alguna manera seria com si la balança s’equilibrés… del costat que no toca?

Sí. Les dones tenien una situació molt inestable en relació amb els homes però avui en dia aquesta inestabilitat s’ha tornat la norma, independentment dels sexes. Els homes són empleats en condicions que estaven tradicionalment reservades a les dones. Hi ha un esdevenir-dona del treball. Això no vol dir que hi hagi més dones, sinó que les condicions de les dones s’han generalitzat. Aquest esdevenir-dona també és polític: les que millor poden entendre el món del treball actual són les dones. No perquè siguin més intel·ligents, sinó perquè és el que han conegut al llarg de la seva vida i s’han vist obligades a desenvolupar estratègies de resistència durant segles. És per aquest motiu que crec que són les més preparades per organitzar-se. El 8 de març per mi és això: no només les dones prenen la veu per elles, prenen la veu per tothom. Ha de ser un discurs social dirigit a tothom.

 

revista hemisferia banner