Un 15 de març de 1917, Vladimir Il’ič Ul’janov, més conegut com a Lenin, dinava tranquil·lament a casa seva, al número 14 de la Spiegelgasse de Zurich. Es preparava, com cada dia, per anar a llegir i treballar a la biblioteca de la ciutat. De cop, un dels seus camarades, el polonès Bronski, va irrompre precipitadament al pis i cridà: “És possible que no sàpiga res? Ha esclatat la revolució a Rússia!”. Immediatament, Lenin va agafar el barret i l’abric i es va dirigir amb Krúpskaia, la parella que l’havia acompanyat tota la vida, al llac, on un tauler d’anuncis exposava cada dia els diaris. Les notícies eren ambigües i poc clares, però no hi havia dubte que a Rússia n’estava passant alguna de molt grossa.

Aproximadament un mes després, el 9 d’abril, Lenin començava un arriscat periple a través d’Alemanya, enemiga bèl·lica de Rússia, per tal d’arribar a la seva pàtria i liderar el que per a ell era una oportunitat única per a la causa socialista. Era urgent arribar a Rússia per a que els líders revolucionaris no cometessin els mateixos errors que havien provocat el fracàs de la Revolució del 1905. El 16 d’abril, Lenin arribava finalment a l’estació de Finlàndia de Petrograd, l’antiga Sant Petersburg.

Gottmadingen, on la Història va començar a canviar

El viatge per terra hostil havia començat a la discreta estació de Gottmadingen, població a la frontera germano-suïssa, situada entre les ciutats de Constança i Schaffhausen. Aquí, Lenin, que havia vingut des de Zurich, va fer el canvi de trens que havia de permetre-li arribar, en unes condicions molt peculiars, a la seva terra. Stefan Zweig va immortalitzar aquell trajecte en un dels seus Moments estel·lars de la Humanitat“Durant la guerra mundial es van disparar milions de bales destructores. Els enginyers van idear els projectils més violens, més potents i de més llarg abast. Però cap projectil no va arribar tan lluny ni va ser tan decisiu per a la història contemporània com aquest tren que, carregat amb els revolucionaris més perillosos i decidits del segle, és disparat des de la frontera suïssa i travessa xiulant tot Alemanya per caure a Sant Petersburg i, allà, fer saltar pels aires l’ordre establert”.

Gottmadingen és una població petita, mancada de patrimoni històric, d’uns 10.000 habitants. Guillem Burballa

A Gottmadingen, avui dia, hi regna un silenci sepulcral. El poble, amb un passat industrial dedicat a la maquinària agrària important, té actualment uns 10.000 habitants. La localitat desprèn un aire d’irrellevància i avorriment que, de fet, és força típic en les poblacions alemanyes de tercera fila, mancades de patrimoni històric i reconstruïdes després de la guerra seguint patrons força similars. Gottmadingen no és una excepció i el passejant no troba pràcticament cap senyal del que els germànics anomenen altstadt -casc antic-, tret d’alguna antiga granja que conserva les típiques parets i teulats de fusta de la regió. L’estació, seguint la línia del seu entorn, no té res d’especial. Un vell edifici, probablement de principis de segle XX, vigila atentament les anades i vingudes dels trens, la pressa o parsimònia dels viatgers, i el cant dels moixons.

En aquest prosaic indret és on Lenin duria a terme la seva última gran jugada. En la traducció en castellà, l’historiador Gerard Walter ho narra així en el seu llibre titulat Lenin: “En Gottmadingen pasan al tren alemán, sin que se les pida pasaporte ni verificación alguna de identidad, tal como está previsto; por lo demás, es el acuerdo concertado. Todos los viajeros fueron simplemente reunidos en la sala de espera de la Aduana: las mujeres y los niños a un lado y los hombres a otro, para ser contados. Mientras se efectuaba esta operación, Lenin se mantuvo silencioso, apoyado contra la pared. Después se dirigió con los demás hacia un vagón mixto de segunda y tercera clase que había de pasar a la historia con el nombre “el vagón sellado”.

Després de tota una vida de confrontacions, disputes internes i decepcions, Lenin finalment tornava a casa per guiar la Revolució

La Revolució Russa no va ser per a Lenin, a diferència d’altres protagonistes de la seva generació com Stalin, Kollontai o la mateixa Krúpskaia, un esdeveniment equidistant en la seva vida. Quan aquesta esclatà, Lenin ja arrossegava al seu darrere 47 anys de vida, i només la va sobreviure sis més. Stalin, que tenia 39 anys, la sobreviuria 36; Kollontai, amb 45 anys, en viuria 35 més; i finalment Krúpskaia, que en tenia 48, 22 més. Així doncs, aquell viatge travessant Alemanya tindrà per a Lenin un caràcter quasi bé de comiat, d’última oportunitat. Després de tota una vida de confrontacions, disputes internes i decepcions, Lenin finalment tornava a casa per guiar la Revolució. Una vegada posada en marxa, el cos i la ment de Lenin van dir prou i morí a Gorki -actual Nijni Nóvgorod-, exhalant l’aire dels seus últims dies en cadira de rodes, rodejat de jardins i de la inseparable Krúpskaia. La Revolució seria doncs, per a Lenin, la meta final. Situem-nos ara, per entendre la importància d’aquell viatge, en la seva situació abans de la Revolució.

Ningú diria, veient-la, que en aquesta estació de tren va començar el viatge dels bolxevics cap a Rússia. Guillem Burballa

Lenin va passar bona part de la seva vida a l’estranger. París, Londres o Polònia en són exemples, però on va estar més temps va ser a Suïssa. El país tenia una forta tradició d’acollida d’intel·lectuals forans. En el seu primer viatge al país helvètic, quan comptava només amb 25 anys, va poder conèixer els grans mites del socialisme rus de l’època: Gueorgui Plekhànov i Pàvel Akselrod. Aquests primers contactes van anar augmentant la seva influència i fama fins a convertir-se en un dels referents del moment. La seva vida, però, va estar marcada per la continuada tensió dins la intel·lectualitat socialista, que era molt diversa. Primer amb el seu amic Martov, líder dels menxevics; després amb l’antigament admirat Plekhànov, que es va descobrir menys honest i generós del que Lenin pensava; les trifurques filosòfiques amb Bogdanov i l’Escola de Capri més tard; el desengany davant la incompetència i lentitud d’alguns del seus col·laboradors… Tot això, sumat al gran nivell d’estrès i feina a la qual s’autosotmetia, va afectar molt la seva salut, que seria molt fràgil durant tota la seva vida.  El cop final, l’última aposta per erigir-se com a líder indiscutible del socialisme rus, va arribar com ja hem dit amb la Revolució de Febrer. L’aposta passava indefectiblement per arribar com fos a Rússia.

Alemanya: l’enemic com a aliat

El pla per arribar a Sant Petersburg travessant Alemanya, amb el beneplàcit del kàiser i de les autoritats imperials, havia nascut en realitat en l’entorn menxevic de Martov. Lenin i els seus, que havien barrejat altres opcions com ara fer-se passar per un suec sord-mut, van veure en la idea de Martov l’opció més viable. Els països de l’Entesa, França i el Regne Unit, ja havien manifestat la seva negativa absoluta a deixar passar qualsevol emigrant rus relacionat amb l’ambient revolucionari, pel caràcter desestabilitzador i “derrotista” que aquests podien tenir en el seu aliat clau a l’est, Rússia. De fet, Lenin i els seus havien dut a terme una important però solitària campanya a escala europea reclamant al proletariat i als partits socialdemòcrates abandonar el suport bèl·lic als seus respectius governs.

Roth: “A la Conferència de Basilea, el 1912, tots els partits socialdemòcrates europeus havien acordat no donar suport als respectius governs burgesos en cas de guerra”

“A la Conferència de Basilea, el 1912, tots els partits socialdemòcrates europeus havien acordat no donar suport als respectius governs burgesos en cas de guerra. No obstant, a l’Alemanya del 1914, només el petit grup de diputats de l’USPD -Partit Socialista Independent d’Alemanya, per les seves sigles en alemany-, l’entorn de Rosa Luxemburg i Karl Liebnecht que després passaria a ser el KPD -Partit Comunista d’Alemanya, per les seves sigles en alemany-, van votar en contra del finançament de la guerra” afirma el professor Mike Roth, de la Universitat de Constança, en declaracions a HEMISFÈRIA.

El professor Roth, al jardí de casa seva, durant l’entrevista amb Hemisfèria. Guillem Burballa

Aquesta traïció dels partits socialdemòcrates va causar una gran desafecció a Lenin, que malgrat tot va seguir convençut de l’oportunitat que suposava la guerra per a la revolució proletària mundial. En la línia de les disputes entre bolxevics i menxevics que havien caracteritzat el socialisme rus des de feia anys, Martov va fer-se enrere quan va conèixer l’interès de Lenin. Molest per aquesta retirada tàctica, Martov va dir que si en pocs dies els menxevics no es decidien, marxaria ell sol cap a Sant Petersburg. Així va ser com, impacient, va decidir tirar pel dret. L’intermediari amb el govern del Reich va ser el dirigent socialista suís Fritz Platten, que va mantenir un primer contacte exitós amb l’ambaixada alemanya a Berna.

Roth: “En període de guerra, el que més desitja un govern són maldecaps per l’enemic”

El kàiser i el govern imperials de seguida es van mostrar interessats per la proposta de Lenin, conscients de la gran oportunitat que suposava per desactivar el front oriental. “Probablement, el kàiser mai va arribar a pensar que Lenin pogués sortir victoriós del seu viatge a Rússia, però sí que seria un maldecap enorme pel govern tsarista durant un temps. En període de guerra, el que més desitja un govern són maldecaps per l’enemic”, afegeix el professor Roth, que imparteix classes de filosofia política i un monogràfic dedicat a Karl Marx. Així doncs, l’acord es va produir sota una sèrie de condicions. Entre aquestes, que Lenin i els seus viatjarien en un vagó totalment segellat, que tindria caràcter “extraterritorial” i del qual no podia entrar ni sortir ningú. Amb això, els bolxevics pretenien evitar l’acusació de traïdors i col·laboracionistes amb l’enemic a l’arribar a Rússia. Platten seria la persona encarregada del viatge de Lenin i els altres 31 bolxevics -entre ells Krúpskaia, Zinoviev i Radek- i dels tractes amb les autoritats alemanyes.

La gloriosa arribada a Rússia

El 13 d’abril el tren arriba a Sassnitz, al mar bàltic, i el grup bolxevic abandona per fi territori alemany per mitjà d’un vaixell que els porta a Trelleborg, ja a Suècia. D’allí agafen un tren fins a Estocolm, on tindran una rebuda força calorosa per part de les autoritats locals, atès que l’alcalde era socialista. Com a curiositat, Lenin, a instància del polonès Ganetski -que després d’octubre es convertiria en cap de la banca soviètica- faria una renovació total de vestimenta, per tal d’arribar amb unes condicions dignes a Rússia. De fet, Lenin encara portava els borseguins que li havia fet el seu amfitrió de Zuric, el sabater Kammerer, i que eren famosos a tota la ciutat pel gran rebombori que feien en trepitjar l’empedrat dels carrers.

Ara fa cent anys, en un tren d’aquestes característiques Lenin va emprendre el viatge cap a la Revolució. Guillem Burballa

Així doncs, amb botes i abric nou, Lenin torna a canviar de tren aquest cop per anar 600 km al nord d’Estocolm, a la ciutat d’Haparanda, i creuar finalment la frontera amb Finlàndia, llavors província russa, a la població de Tornio. Aquest era el punt més delicat de la travessa, ja que és on podia ser interceptat per les forces governamentals, acusat de traïdor. Així i tot, després d’uns quants entrebancs burocràtics, el viatge va prosseguir i el 16 d’abril Lenin arribava gloriós a la capital russa.

Estava indecís i no sabia ben bé quina seria la seva rebuda. Des de la finestra del seu vagó va veure la silueta de la seva germana, Maria, però ni rastre de la seva estimada mare, que havia mort 8 mesos abans. Al seu voltant, una gran multitud esperant l’arribada de Lenin i una divisió d’infanteria formant una guàrdia d’honor per rebre l’il·lustre revolucionari, mentre s’entonava la Marsellesa. Col·laboradors del diari Pravda, membres del partit, agrupacions obreres, mariners de Kronstadt i una gran quantitat de banderes roges formaven aquella comitiva.

Quan va baixar del tren, Lenin va conèixer per primer cop en persona una de les seves col·laboradores més estretes, Aleksandra Kol·lontai, que l’esperava amb un ram de flors. Entre abraçades, petons i crits d’admiració, Lenin localitzà ràpidament Kamenev, l’encarregat del Pravda, i immediatament, sense temps pràcticament per saludar-se, es tancaren en un vagó per començar a traçar l’estratègia a seguir. Objectiu: derrocar el govern provisional de Kerenski, representant de la burgesia liberal. És l’hora de foragitar la Gironda. Lenin portava tota la vida esperant aquell moment, tota la seva existència havia girat al voltant de la causa socialista, de la Revolució, i ara no volia perdre ni un minut.

Tot i això, Roth precisa que “Lenin era molt actiu, com a orador per exemple, però en els mesos previs a la Revolució d’octubre passaven moltes altres coses on Lenin i els seus no hi eren presents. Es podria dir que la importància de la seva presència a Rússia es va exagerar, ja que no va ser un actor imprescindible per la victòria d’octubre“.