GLASGOW. S’obre una porta, el projector s’encén i comença a sonar la música. El so de les crispetes envaeix la sala. Comença l’aventura. Així és com una persona que no hi sent total o parcialment interpreta l’inici d’una pel·lícula al Glasgow Film Theatre.

Un cop al mes, hi té lloc una projecció en el que s’anomena open captions, on els subtítols que apareixen en pantalla no només transcriuen els diàlegs, sinó que també descriuen efectes de so, com ara “música trista”, “el nen sospira”, “sona el timbre”… Aquesta iniciativa s’anomena Visible Cinema Club (“club de cinema visible”) i pretén donar la volta a l’assumpció que la comunitat amb deficiències i dificultats auditives ha de consumir el cinema a casa seva, amb els subtítols dels DVDs. El seu objectiu és acabar amb les barreres que pateix aquest col·lectiu i ajudar que les persones que tenen qualsevol grau de sordesa puguin gaudir de la màgia del setè art a la gran pantalla.

I és que, segons les estadístiques que recull l’Scottish Council of Deafness (SCoD), a Escòcia el percentatge de sordesa és molt elevat: hi ha aproximadament 1.012.000 persones que tenen algun tipus de deficiència auditiva. S’ha de tenir present que, tot i que d’aquestes, 546.000 tenen més de 60 anys, Escòcia té un total de 5’2 milions d’habitants, i per tant, això vol dir que una cinquena part de la població presenta algun grau de sordesa.

McDonald: “Hi ha moltes activitats pensades només per a persones amb capacitats auditives plenes”

Visible Cinema pretén oferir facilitats perquè aquells qui tinguin sordesa parcial o total puguin realitzar activitats que persones amb capacitats auditives plenes duen a terme diàriament sense adonar-se del seu privilegi. És una iniciativa necessària, perquè malgrat els alts nombres de persones amb dificultats per sentir-hi de la societat escocesa, l’SCoD denuncia que encara no són tingudes suficientment en compte: un 60% de persones sordes ha hagut de canviar de feina pel tractament que se’ls hi donava; un 50% té dificultats per comunicar-se amb els seus companys i fins a un 74% creu que se’ls ha denegat ascensos pel fet de tenir una deficiència auditiva.

VISIBLE CINEMA CLUB

Aquest programa, el primer del seu tipus a Escòcia, va sorgir al març del 2015 i ho va fer a l’emblemàtic Glasgow Film Theatre, un cinema que des del seu naixement el 1939 ha impulsat diversos projectes com ara conferències, festivals o sessions especials que involucren els habitants d’aquesta ciutat. Aquest ha sigut un dels seus programes més recents, i segons la directora del cinema, Jaki McDougall, ha tingut una resposta “molt positiva” ja que acada sessió hi ha una assistència mitja d’unes 31 persones.

Aquesta iniciativa, però, va molt més enllà de subtitular un film cada trenta dies —de fet, el cinema posa open captions a la seva cartellera sempre que els és possible— i ofereix als assistents de les sessions mensuals una introducció abans de la pel·lícula i també la possibilitat de fer-ne un debat un cop acabada. Ambdós actes són interpretats en la llengua de signes britànica.

Espectadors d’una sessió de Visible Cinema Club. Neil Thomas Douglas

Com que l’objectiu és que ningú es quedi sense entendre les sessions, en el debat posterior s’incorpora també el sistema Speech to Text (‘del parlar al text’), amb el qual les converses són transcrites en directe i projectades a la pantalla. Així, aquells que no hi senten tenen la possibilitat de llegir en directe el que la resta està dient.

De la mateixa manera, el cinema també ofereix voluntaris que ajuden el públic amb els aspectes més rutinaris d’anar al cinema, com comprar les entrades i les crispetes. Ho fa en col·laboració amb el grup de teatre escocès Solar Bear, una organització que treballa per fer les arts totalment inclusives per a la comunitat de persones amb qualsevol grau de sordesa.

NEGOCI O COMPROMÍS?

Per què no hi ha més projectes així a Escòcia –i al món? Per McDougall, la raó és que no genera un benefici econòmic: “Portar-ho endavant és força car, i els cinemes tenen poques possibilitats de guanyar diners”.

La coordinadora de participació pública del Glasgow Film Theatre Jodie Wilkinson creu que el problema va més enllà de la quantitat de lliures: “No és que els cinemes no vulguin oferir open captions sinó que, quasi sempre, les pel·lícules arriben als cinemes sense un arxiu amb subtítols, a no ser que siguin produccions estrangeres”, explica. Per Wilkinson, la responsabilitat “és de les distribuïdores”, que no volen invertir en subtitular els seus films.

Un 74% creu que se’ls ha denegat ascensos pel fet de tenir una deficiència auditiva

Des d’aquest cinema es reivindica que s’acabi amb el discurs que els subtítols distreuen i porten menys públic; i, sobretot, volen que des de tots els estrats de la indústria cinematogràfica es prengui consciència que una part dels espectadors té un grau deficiència auditiva parcial o total. “Totes les pel·lícules disponibles haurien de portar captions fins que es converteixi en un costum”, diu Wilkinson. “Per això no considero el Visible Cinema Club un projecte, sinó un compromís necessari amb una part del nostre públic”.

L’SCoD ha elogiat els esforços del cinema per portar endavant un projecte com aquest. “Tot allò que reconegui les barreres a les quals la gent amb deficiència auditiva s’enfronta és important. Aquesta iniciativa ho fa i ofereix més d’una solució”, diu la directora de l’SCoD, Janis McDonald, que lamenta la desigualtat que existeix a Escòcia entre les persones que tenen sordesa parcial o total. “Hi ha moltes activitats que són d’accés restringit, que només són pensades per a persones amb capacitats auditives plenes i això no està bé. Hi ha una escletxa cultural”.

El Glasgow Film Theatre insisteix en la importància no tan sols de l’accessibilitat al cinema del públic amb diversos nivells de deficiència auditiva, sinó que també en la seva integració a la societat. “Visible Cinema és una oportunitat excepcional perquè comunitats diverses que amb freqüència estan allunyades les unes de les altres s’uneixin”, es pot llegir al seu web. “Avui en dia, una de cada sis persones usen la llengua de signes britànica. És per això que la comunitat sorda es considera una minoria lingüística, no amb una discapacitat”.