El Diego Salamanca és estudiant de Govern i Relacions Internacionals a la bogotana Universitat Externado de Colòmbia. D’ençà que dedica la seva vida professional a les ciències socials s’ha centrat en un únic objectiu i passió: formar-se per participar activament en la construcció de la pau al seu país. Ell ha viscut pas a pas el procés de negociacions entre les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l’Estat colombià, materialitzades en un acord que haurà de passar l’examen del plebiscit convocat avui. Més de 47 milions de colombians i colombianes decidiran refrendar o no el text que posaria fi a la guerra. Mentre l’ultraconservador expresident Álvaro Uribe acapara l’espai del No i el seu successor i actual president Juan Manuel Santos representa la principal força pel Sí, el Diego explica què significaria per a ell i la seva generació una victòria favorable a l’acord. 

Aquest 2 d’octubre els colombians hem de començar a defensar el que ens correspon. Tenim la possibilitat de votar mitjançant un plebiscit l’entrada en vigor de l’Acord per la fi del conflicte i la construcció d’una pau estable i duradora, resultat d’un procés de quatre anys de negociació entre el govern i les FARC.

Un fort moviment d’oposició s’ha forjat aquestes setmanes de campanya promovent un No que significaria avortar el procés de desmobilització, entrega d’armes i justícia transicional que començaria amb la ratificació dels acords. A més, els promotors del No han venut la seva postura malparlant del govern i de les FARC i presentant una bateria d’arguments, alguns de sensats i informats i molts d’altres fal·laços i encaminats a la desinformació.

Votaré Sí perquè entenc que l’acord és un fet històric que transcendeix al govern de torn, a l’oposició que ha generat i a les mateixes FARC

I sí, molta raó tenen els contradictors de l’acord firmat en els darrers dies a l’Havana en criticar de manera tant vehement el govern de torn i la guerrilla. Perquè és innegable que el capital polític de l’actual president Juan Manuel Santos està absolutament supeditat a la firma de la pau i que el seu govern ha estat en deute amb els colombians durant sis anys davant qüestions com la salut, l’educació, la integració social o l’administració dels recursos públics. I també és molt cert que la guerrilla de les FARC, i el conflicte armat en general, ha resultat ser un càncer per a Colòmbia que ha estancat en gran mesura la possibilitat de progrés del país.

Jo votaré Sí. Sense dubtes. Votaré Sí perquè entenc que l’acord és un fet històric que transcendeix al govern de torn, a l’oposició que ha generat i a les mateixes FARC. És alguna cosa molt més gran que tot això, és la possibilitat de començar a construir un nou país. El que ningú de la meva generació ni de la dels meus pares ha pogut veure. El que espero que les pròximes generacions puguin viure. Al cap i a la fi el que es pregunta no és si s’aprova el govern o si un mateix serà o no partidari de les FARC.

A més de ser l’oportunitat de canvi que tant hem esperat, considero l’acord un document seriós, desenvolupat tenint en compte els punts més importants per a la superació del conflicte i dotat de suficients eines polítiques, jurídiques i formals per construir la realitat de la pau en la mesura que les parts implicades – Estat, FARC i sobretot la societat civil – es comprometin amb aquesta fita. En aquest sentit, no vacil·lo en afirmar que l’acord ha assolit trobar l’equilibri entre una concessió de l’Estat que satisfés la guerrilla sense violentar els marcs institucionals, i una contundent transformació en les dinàmiques de les FARC que permeten que continuïn amb la seva lluita política canviant les bales i les mines per les paraules. A la vegada, castiga tots aquells que hagin comès crims contra la humanitat en el marc del conflicte, bé siguin guerrillers, agents de l’Estat o civils.

 Qui tingui por a veure les FARC participant en política té por a la democràcia mateixa

Tot i les crítiques que ha rebut l’acord – moltes d’elles comprensibles – és innegable que el que en ell s’estipula estableix les bases per a què els guerrillers es reincorporin a la vida civil en unes condicions molt dignes que permetrien la possibilitat real de participació política. Qui tingui por a veure les FARC participant en política té por a la democràcia mateixa. I el més important, l’acord permet que les víctimes del conflicte coneguin la veritat i siguin reparades com correspon, tant per la guerrilla com per l’Estat.

Aquest acord és ambiciós en la mesura que no entén el conflicte armat com un problema marginal de la societat, si no que és conscient que se’n desprenen moltes altres disfuncionalitats en el teixit de la societat. El text prova de donar-li una perspectiva incloent en matèries com la igualtat de gènere, la inclusió de poblacions històricament marginades com camperols o indígenes, la restitució de terres, entre d’altres. En la meva opinió, el text és profundament democràtic tot i l’ambigüitat i les excessives pretensions.

En definitiva, votar Sí a l’acord és, per una banda, una responsabilitat que ens correspon a totes i tots els colombians d’aquesta generació; la generació de la pau. Responsabilitat d’entendre que la guerra i la por mai han sigut el camí i que com va dir Jaime Garzón abans de ser assassinat per compartir la seva visió crítica mitjançant l’humor, “més morts no es necessiten”. A partir d’aquí, hem de començar a construir el país que ens mereixem. Per altra banda, el Sí representa també un repte que consistirà en aconseguir portar el pacte amb les FARC a la realitat per poder construir una pau estable i duradora. Una pau que només dependrà de la nostra acció, una pau sincera i transparent, sense ressentiments, amb memòria. Des de baix, amb la terra i enaltint la riquesa del nostre país. Incloent, democràtica, legítima i molt nostra. Difícilment ens tornarem a afrontar a una oportunitat com aquesta.