KAFOUNTINE (Senegal). Havia passat la mitjanit ja a Gàmbia i Yahya Jammeh seguia al poder sense obeir el termini donat per la Comunitat Econòmica d’Estats de l’Àfrica occidental (CEDAO) per deixar el càrrec. El passat mes de desembre, l’Adama Barrow, presentat com a candidat únic per l’oposició, guanyava les eleccions presidencials i tot apuntava que el país viuria un gir històric de 180 graus després de 22 anys sota el repressiu mandat de Jammeh, al poder després d’un cop d’estat el 1994. Una setmana després, però, Jammeh es retreia i decidia que “només Al·là el podria allunyar del seu càrrec”, alhora que afirmava que utilitzaria qualsevol mitjà a la seva disposició per seguir aferrat a un poder que porta anys resistint-se a deixar.

A Kafountine, un poble senegalès fronterer amb Gàmbia, els únics focs de llum que trencaven amb la densa obscuritat que cobria el llarg carrer principal eren els de les televisions dels bars i botigues a peu d’asfalt, al voltant dels quals es concentraven els homes atrets per les últimes notícies sobre els seus veïns. Durant els últims dies, una massa de gambians i estrangers residents a Gàmbia han anat arribant als pobles més al nord de la regió senegalesa de la Casamance. Fugien per por a una possible intervenció militar de la CEDEAO amb tropes enviades des de diversos països africans, però sobretot des del Senegal.

 

Desaparicions forçoses, detencions arbitràries o tortures. En les més de dues dècades de govern de Jammeh, la repressió ha estat sistèmica. FONT: Human Rights Watch.

 

En el silenci de la matinada els gendarmes senegalesos es resistien a donar més informació de la ja evident: estaven preparats per afrontar qualsevol situació que requerís les armes. De fet, asseguraven que entrar el dijous a Gàmbia no només era impossible, sinó que a més a més, el simple fet d’apropar-s’hi ja era arriscat. A la televisió, que per moments perdia el senyal,se succeïen les imatges de les últimes hores a Gàmbia: platges desertes, l’aeroport de Banjul col·lapsat i famílies gambianes amb la casa a l’esquena creuant les fronteres a peu, en cotxe o en vaixell.

L’oest africà se’n va anar a dormir tement una nova guerra a la zona. L’únic que sabien amb certesa llavors era que l’Adama Barrow, que es trobava refugiat a Dakar, seria investit nou president de Gàmbia a les quatre de la tarda. Però ni tan sols se sabia on ni pràcticament com.

 

UN DESPERTAR SENSE SORPRESES

L’implacable sol començava a escalfar ja els vermells camins d’arena i a il·luminar els frondosos boscos verds de la zona que uneix dos països tan semblants però a la vegada tan diferents com Gàmbia i el Senegal. Hi havia qui es despertava nerviós per veure si la matinada havia preparat alguna sorpresa però la cosa seguia igual. I així seguiria durant gran part del dia.

Malgrat tot, on no cessava l’activitat era a les fronteres. Eren dos quarts de tres a Diouloulou, un poble a 12km de Gàmbia, i en John descansava junt a un gran grup d’amics. Tots ells eren refugiats nigerians que havien sortit de Gàmbia després de l’anunci de l’estat d’emergència declarat el dimarts per Jammeh. “Entre que aquí la televisió és en francès i no arriben notícies clares des de Gàmbia, estem completament desinformats”, comentava amb rostre cansat. “Aquí, per això, estem segurs: ens han acollit molt bé, el menjar ens el donen gratuïtament, cosa que s’agraeix perquè estem patint molt psicològicament per culpa dels continus rumors i la tensió generalitzada”, afegia.

 

La d’en John, qui a la imatge vesteix una samarreta blava, és només una de les moltes històries de refugiats nigerians que han escapat de Gàmbia en les últimes hores. Álvaro García-Nieto.

 

En John porta vivint a Gàmbia des del 1998 i el seu negoci, que consisteix a vendre eines per a motos de segona mà, està patint molt per culpa de tot aquest enrenou. La seva família és a Nigèria des de principis de gener i, tot i que se sent arrelat al seu país d’acollida, assumeix que “si això no se soluciona, estem preparats per anar-nos-en a buscar la vida a qualsevol altre part”. Mentrestant, per la infinita recta que porta a Selety, l’últim poble senegalès abans de la frontera amb Gàmbia, els carros de combat passaven amb certa assiduïtat. “A Jammeh li desitjo tot el millor, com a tothom; només desitjo que no es vessi sang”, sentencia en John amb la mirada perduda.

 

NOU PRESIDENT; PUNT D’INFLEXIÓ

El ritme ndanka ndanka -que en wòlof, l’idioma parlat tant a Gàmbia com al Senegal, vol dir a poc a poc– que s’havia portat durant tota la primera part del dia començava a accelerar amb la investidura d’Adama Barrow. Una hora més tard del previst, a les cinc de la tarda, des de l’Ambaixada de Gàmbia a Dakar, Barrow jurava fidelitat al seu nou càrrec sobre l’Alcorà. A la frontera de Selety, la gent s’aglutinava davant les botigues per seguir en directe l’acte. Amb prou feines es podia escoltar al nou president, que començava amb un: “Aquest és el dia que cap gambià oblidarà mai”, per continuar dient que la bandera vermella, blava i verda onejaria alta com la d’un dels països més democràtics. Però el que realment marcava un punt d’inflexió era l’ordre donada com a cap de les forces armades a tots els soldats per tal que li fossin lleials a ell i a la Constitució.

Des de l’ambaixada de Gàmbia a Dakar, l’electe Barrow jurava el càrrec i ordenava lleialtat a les forces armades del país

Els nens reien mentre repetien el nom que no paraven d’escoltar “Adamabarrow, Adamabarrow!”. La realitat, tot i així, seguia sent molt desconcertant. Per la frontera no paraven de creuar gambians carregats amb maletes. Alguns d’ells buscaven desesperadament algú que els canviés dalasis per francs cfa, d’altres arribaven en bicicleta, i altres com en Daouda entraven al Senegal sense saber què fer ni a on dormir: “Només sé que a prop de la frontera no hi vull ser, vull anar-me’n lluny d’aquí”. “A Gàmbia tot està tancat per culpa de l’estat d’emergència i molta gent ha fugit. Marxo per por i perquè allà ja no tinc ni menjar…la gent està entrant a robar a les botigues per alimentar-se!”, exclamava sufocat, i continuava amb el seu relat pessimista del lloc des d’on venia: “La negociació no farà sortir en Jammeh, només la guerra”.

 

El president electe Adama Barrow jura el càrrec des de l’ambaixada de Gàmbia al Senegal. FONT: CGTN Africa.

 

A primera hora de la tarda quedava clar ja que si la CEDEAO no havia intervingut durant la matinada del dijous havia estat per la presència del president de Mauritània, Mohamed Abdel Aziz, a Banjul per intentar convèncer a Jammeh de la seva rendició. I que probablement fos qüestió d’hores o minuts que es portés a terme la intervenció militar per retirar un dirigent que durant les seves dècades de mandat va designar Gàmbia com República Islàmica o que va assegurar tenir la cura del VIH.

Daouda: “La negociació no farà sortir Jammeh, només la guerra”

“Estem esperant ordres; si estimeu les vostres vides, reculeu”. Era el missatge d’un comandant senegalès seguit d’un mig somriure als qui passejaven a prop de la seva divisió. “Activé! Activé!”, manava tot seguit als seus homes, que es reagrupaven amb les altres formacions. Poc després, un comboi de militars gambians entrava a territori senegalès. Es tractava d’una secció que, en cas de guerra, no volia lluitar del costat de Jammeh i buscava refugi al Senegal.

I entre rumors, especulacions i notícies més o menys contrastades, es va escoltar a la RFi -acrònim de Radio France Internationale, emissora pública del país gal- el que tot el món temia però al mateix temps esperava: a mitja tarda l’exèrcit senegalès, juntament amb tropes nigerianes, togoleses i malianes havien entrat a Banjul sense trobar resistència. L’acció semblava ser tan senzilla que fins i tot els militars senegalesos que esperaven ordres s’escapaven uns moments per veure dissimuladament com el Senegal guanyava ja per 2 a 0 a Zimbabwe a la Copa Àfrica.

 

UN DIVENDRES APARENTMENT TRANQUIL I EXTREMADAMENT DECISIU

Començava la nit i tot quedava tapat per un mantell negre. Jammeh estava ja totalment aïllat a Banjul, sense suports ni possibilitats de respondre a les tropes que havien pres el control del que havia estat el seu fortí durant 22 anys. En Jeremiah, un altre refugiat nigerià que va creuar la frontera passades les vuit de la nit, explicava encara insegur i amb por que quan ell va decidir sortir de Gàmbia, als carrers la gent estava ballant i cridant d’alegria: “Estan contents perquè tenen un nou president, però jo he preferit venir perquè realment no crec que la situació es calmi fins passats uns dies”.

Torna a ser de matinada a la regió senegalesa de la Casamance, una zona on en Yahya Jammeh ha tingut molta influència: ell es de l’ètnia diola, la majoritària en aquesta regió, i a més sempre va mostrar el seu suport als rebels independentistes d’aquí– un dels motius pels quals les relacions amb el Senegal eren nul·les. La gent se’n va a dormir mirant de reüll la televisió. Els seus veïns gambians afronten un divendres decisiu pel seu futur. Serà quan la CEDEAO intentarà per última vegada acordar una sortida per a Jammeh. Mentrestant, les tropes dels estats membres resten expectants a Banjul.

 

 

Agraïment a Aliou Diallo, per la seva inestimable ajuda sobre el terreny i amb la traducció.

 

revista hemisferia banner