SANTIAGO DE XILE. Fa poc més d’un mes els mòbils van vibrar de matinada en rebre la notificació, així com va vibrar el món en llegir la notícia. Fidel Castro havia mort. Als seus 90 anys, l’etern comandant en cap de la revolució cubana, havent burlat la mort en una guerra i més de 600 intents d’assassinat posteriors a ella, va ser derrotat per l’únic adversari que se sap invencible: el temps. Amb ell molts van escriure que es donava per acabat el segle XX. Amb ell moria també un lideratge total, personalista fins a l’extrem.

“Jo em moro com vaig viure… els meus respectes comandant”, així l’acomiadava el diputat de la Regió de Magallanes i l’Antàrtida xilena, Gabriel Boric Font, des del seu compte de Twitter. Fumant un cigarret que li ofereix Gonzalo, un dels seus cinc assessors parlamentaris, Boric recita de memòria uns versos d’Una canción necesaria, que Vicente Feliú li va dedicar al Che Guevara. “Però mai no falta algú que t’alci en un altar / I faci llegenda la teva imatge formadora / I faci impossible el somni d’aconseguir-te / I aprengui algunes de les teves frases de memòria / Per dir seré com ell sense conèixer-te”.

Gabriel Boric llueix de cara a la galeria un gest seriós. Un gest que marca distàncies i mostra el seu caminar fent equilibris sobre la fina línia que separa el carrer de les institucions. Lluint una barba frondosa, descamisat i amb la corbata que mai va vestir, cremada en la foguera dels consensos de la Transició xilena, Gabriel Boric lluita per seguir sent, i sentint-se, un estrany entre els salons del Congrés.

“Som una dissidència legítima, un altaveu dels sectors que tradicionalment han estat exclosos de la política. Com deia Nicanor Parra, un mosquit en l’orella de l’elefant” afirma el diputat Boric. Ocupa un nosaltres que frega l’obsessió. Meditat, en la línia de la seva manera de fer. “És un reflexiu obsessiu” reconeix el seu germà menor Simon. Un nos que alguns li van acusar de majestàtic, però que encaixa més en una voluntat i consciència fèrria d’estar representant un projecte col·lectiu que es visualitza a través de la seva persona. Un nos conscient i gairebé sempre present que busca encarnar aquest líder “prescindible”, en les seves paraules, però protagonista, rellevant, connector. Complicat de reemplaçar. Difícilment prescindible.

 

PINOCHET, UN MOTIU PER ENTRAR EN POLÍTICA

La mitjanit del 16 d’octubre de 1998 Augusto Pinochet Ugarte era detingut per agents d’Scotland Yard a una clínica de Londres, on el qui va ser dictador de Xile entre 1973 i 1989 estava internat per una hèrnia discal lumbar. L’ordre d’arrest dictada pel jutge espanyol Baltasar Garzón per delictes de genocidi, terrorisme internacional, tortures i desaparició de persones va despertar en el Xile de llavors un debat que un petit Boric de 12 anys va seguir àvidament per televisió.

El qui va ser qualificat com l’enfant terrible de la política xilena va néixer a Punta Arenas l’11 de febrer de 1986. D’ascendència croata per part de pare i catalana per part de mare, en Gabriel és el major de tres germans, Simon (28) i Tomás (24). Asseguts a la taula de la casa familiar, Luís Javier Boric Scarpa, enginyer químic i durant més de 40 anys funcionari de l’Empresa Nacional del Petroli (ENAP), sempre va incitar els seus fills a debatre i reflexionar sobre la política. Militant de la Democràcia Cristiana, Luís Javier els va inculcar més el costum que no pas l’hàbit.

La detenció de Pinochet a Londres el 1998 va obrir un debat a Xile sobre la dictadura que repolititzà la societat

Entre Pinochet i el seu pare van introduir de ple a la lectura a un Gabriel Boric que ja hi demostrava inquietuds. Va guardar la novel·la fantàstica en el bagul de la infantesa i es va submergir en l’estudi de la història de Xile. “És un lector àvid i metòdic. Si esmorza sol, ho fa acompanyat d’un llibre” explica el seu germà mitjà Simon. “Un hàbit desgraciadament estrany al Congrés” reconeix Pablo Ortúzar; amics en la intimitat i rivals en la política, és director de l’Instituto de Estudios de la Sociedad (IES), think tank afí a la centredreta xilena.

De caràcter profundament reflexiu, un dels pocs espais on es permet expressar la irracionalitat és en el futbol. Conegut en les canchas de la seva Punta Arenas natal com “la Destral Boric”, per la seva tendència a entrar amb tot, és un incondicional de l’equip de la Universitat Catòlica. El futbol és una de les seves vàlvules de fuita davant el teatre que escenifiquen entre tots al Congrés.

Una tarda a Magallanes, María Soledad Font Aguilera va tornar del voluntariat que realitzava en un centre d’infància i va explicar al seu adolescent fill Gabriel que en una sessió de fotos un dels nois li acabava de confessar que no sabia somriure pel posat. “Exemples com aquest em van marcar molt i em van permetre anar-me fent conscient dels meus privilegis. I que els meus privilegis se sustentaven sobre la base de la misèria d’uns altres” rememora l’avui diputat.

 

UN MAGALLÀNIC CONQUEREIX SANTIAGO

Gabriel Boric comença l’assalt a la primera línia de la política en ser escollit president de la Federación de Estudiantes de la Universidad de Chile (Fech), en un país on aquest càrrec en les universitats públiques ha adquirit gran notorietat. Especialment des que el 2011 el moviment estudiantil va ser capaç d’esdevenir punta de llança del descontentament d’amplis sectors de la societat amb els pilars del Xile sorgit de la Transició.

El moviment estudiantil de 2011 va canalitzar el descontentament d’amplis sectors de la societat amb els pilars de la Transició

Però els primers anys d’un jove de províncies al gran Santiago no van ser fàcils. Immobilitzat pel bullici de la capital a la qual va aterrar amb 18 anys al 2005, Gabriel Boric es va refugiar en l’enyorança a través dels seus camarades magallànics, i va descuidar així els estudis de Dret jugant a cartes. En aquest temps va compartir pis durant un parell d’anys amb el seu germà mitjà Simon. “Moltes vegades xocàvem per la neteja dels espais comuns, que per a ell eren molt importants i per a mi no tant” recorda l’actual cap de premsa de la Universitat de Xile.

A l’enyorança la van desnonar per la força en 2008 la pena i les responsabilitats. Al seu germà menor Tomás li van diagnosticar un limfoma de Hodgkin i va haver de traslladar-se a Santiago amb la mare per seguir tractament. Vivien al mateix edifici que en Gabriel, però en pisos separats. Auster fins a l’extrem en els detalls d’aquest episodi, ja que “és molt sensible amb els seus” explica en Simon.

Tomás es va acabar recuperant i avui estudia Geografia a la Universitat de Xile. L’experiència va bolcar en Gabriel de ple en una carrera política hipermilitant i ascendent en la qual el 2008 va ser escollit conseller de la Fech, el 2009 president del Centre d’Estudiants de Dret de la Universitat de Xile i el 2010 i 2011 senador universitari. “El 2008 era famós en els cercles universitaris per les ocupacions de la facultat de Dret” recorda el diputat i amic de Boric, Giorgio Jackson, aleshores estudiant de la Universitat Catòlica.

El 7 de desembre de 2011, en plena erupció de les protestes estudiantils, Gabriel Boric guanya les eleccions a la presidència de la Federación de Estudiantes de la Universitat de Chile (Fech). “La mediatització era tal que teníem oficina de premsa fixa” recorda Gonzalo Winter, ja assessor en aquella campanya.

L’ESTUDIANT QUE VA TRENCAR AMB EL BINOMINAL

Als 27 anys, Gabriel Boric va trencar amb el sostre d’un sistema electoral amb el sobrenom popular de “binominal, per la seva tendència a assignar, de dos diputats, un diputat al centreesquerra i un altre al centredreta. Com a independent, Boric va ser l’opció més votada, amb un 26,6%. El magallànic que als 14 anys ratllava les parets de Punta Arenas amb uns quants amics sota el nom d’I^3 (Intransigencia Izquierda Insurreccionalista), el 2013 es va convertir en el seu diputat electe. Gabriel Boric va ser l’únic dels quatre exlíders estudiantils que avui són diputats i que ho va aconseguir sense un pacte amb la coalició oficialista de centreesquerra, Nueva Mayoría.

Boric va ser l’únic diputat escollit al marge d’un pacte amb el bipartidisme xilè

Simon, periodista de formació, el va acompanyar en aquella campanya. “Simplement esperàvem ocupar un espai d’altaveu que ens brindaven els comicis” reconeix. Aquella nit Gabriel va trigar en sortir a celebrar els resultats. Faltaven els últims vots d’algunes zones rurals i, tot i que el recompte semblava irreversible, l’avui diputat va preferir esperar. Mentre ho feia, va creuar el carrer que separava el seu centre de campanya per saludar als vaguistes del Sindicat de Treballadors del Casino de Punta Arenas. Construït sobre l’antic Gimnàs La Confederació, on els germans Boric anaven a veure combats de boxa de nois, la confirmació de la seva victòria i les càmeres que la van seguir van interrompre l’abraçada amb els treballadors a l’atur, en un gest donat a l’èpica “que ni molt menys vam tenir la destresa i anticipació de preparar” recorda divertit Simon. Com deia Maquiavel, si s’ha de triar entre semblar virtuós i ser-ho, millor semblar-ho.

 

EL PREU DE DEIXAR DE SER JOVE

“Hi ha una obra d’una companyia de teatre xilena ben coneguda, L’Ictus, que es diu Quants anys té un dia. El 2016 han passat dècades” reflexiona Boric. Tant d’aprenentatge i maduració brutal, com de ruptures colpidores.

Paradoxalment, en Gabriel comença a conèixer realment la vasta realitat del carrer quan entra al Parlament. “En ser escollit diputat surt de la Universitat de Xile i els moviments estudiantils, que al final són una elit intel·lectual que representa una petita part del país. El Parlament li va donar el recursos per recórrer el territori xilè, conèixer millor el pensament de la seva gent i els seus problemes” reconeix Gonzalo Winter, un dels seus assessors.

En ser escollit diputat Boric surt dels cercles universitaris i amplia la seva perspectiva sobre la realitat del país

Cada vegada que Boric puja les escales de l’hemicicle, abans de mirar a l’esquerra per entrar en la seva bancada, mira a la dreta. Entre instint d’alerta i superstició, com el jugador que entra sempre amb una cama i no l’altra al camp. Durant els tres anys que va saltar a la pista parlamentària d’aquesta manera -i ho segueix fent-, Gabriel Boric va anar “desestudiantilizant-se. En entrar en contacte de ple amb els conflictes laborals, del model econòmic, pel territori o d’altres, el magallànic va entendre que des de la seva tribuna aconseguida com a líder estudiantil havia de començar a representar més lluites.

Aquesta nova visió va xocar amb la tàctica de la seva antiga organització, Izquierda Autónoma, que aposta per centrar-se en les demandes estudiantils i delegar l’autonomia de les lluites a cada sector. El salt a la disputa de les places institucionals, en una organització on no tots van digerir bé que Gabriel Boric es presentés a diputat, va generar friccions a través de la candidatura que en aquell moment s’estava forjant i que conclouria amb la inesperada conquesta de Jorge Sharp de l’alcaldia de Valparaíso, una de les ciutats més importants de Xile.

El 29 de març de 2016 l’actual portaveu d’Izquierda Autónoma, Andrés Fielbaum -que va refusar respondre les preguntes d’aquest mitjà-, va anunciar a través d’un comunicat l’expulsió de l’actual diputat Gabriel Boric. El barbut va reaccionar formant una nova força política: el Movimento Autonomista. En col·lectiu, flanquejat pels 43 companys que al costat d’ell van abandonar Izquierda Autónoma, el diputat va avisar: “Sols no som suficients, caldrà teixir aliances”.

GABRIEL BORIC ANALITZA L’ESCENARI PREELECTORAL DE CARA A LES PRESIDENCIALS DE 2017.

 

FRONT AMPLI O MORT (POLÍTICA)

La revolució política avui a Xile es diu Frente Amplio. És la Unitat Popular d’Allende versió 2.0, tot i que de moment no té un Allende que la encapçali. La seva lògica no és la d’esdevenir un partit hegemònic d’esquerres -no és Podem- sinó construir un hegemonia d’esquerres, on a través d’aquest front popular s’aglutinin els diferents sectors, representats pels seus propis òrgans. El futur polític de Gabriel Boric és Frente Amplio o mort política. “No volen acabar sent quijotes” coincideix el diputat Giorgio Jackson de Revolució Democràtica, l’altra força a l’esquerra de la coalició oficialista amb representació parlamentària.

Les eleccions de 2017 són una finestra d’oportunitat perquè un tercer actor entri amb força al Congrés, tot i que aquesta només li permeti ser clau per a la governabilitat a la Nueva Mayoría. “Probablement ens haurem de limitar a córrer el tauler a l’esquerra” reconeix Jackson.

El Frente Amplio busca construir un projecte a llarg termini amb el risc de perdre l’oportunitat oberta per la crisi del bipartidisme

La hipòtesi del Frente Amplio parteix d’un erroni diagnòstic de la societat xilena, que consideren més radicalitzable del que en realitat és per poder trencar amb el centreesquerra” analitza Pablo Ortúzar, director de l’IES. “Tindrà incidència, però més en el plànol de la protesta o de condicionar l’agenda, com li està passant a Podem a Espanya o a Corbyn a Anglaterra” desenvolupa. O el que ja està fent un altre Frente Amplio a Perú, com a segona força parlamentària.

Boric és conscient del repte que tenen per davant i la seva dificultat. Han de triomfar on d’altres no ho han aconseguit. Sortir de la marginalitat que ha acusat l’esquerra extraparlamentària xilena les passades dècades, trencar la barrera d’aquestes capes joves ja polititzades, i seduir tant a sectors de les classes mitjanes com aquells estrats de rendes més baixes que viuen aliens a la política institucional. És en aquest 65% d’abstencionistes que té ara Xile on el Frente Amplio juga la partida, més enllà de recollir les engrunes dels descontents de la Nueva Mayoría. Boric no té totes les respostes, i es mesa la barba tot rumiant com aconseguirà sortir d’aquesta Sierra Maestra.

 

 

revista hemisferia banner