PARÍS. Demà se celebra la segona volta de les eleccions regionals a França. En el primer assalt de diumenge passat el Front Nacional (FN) va endur-se una victòria folgada. Es tracta d’una nova demostració de força d’una formació que fa temps que s’ha consolidat i que amenaça amb conquerir quotes cada vegada més altes de poder al seu país i al continent.

L’auge de l’extrema dreta a Europa ja és un fet incontestable, i aquest ascens es veu encarnat millor que en cap altre cas pel partit liderat per la cobejosa Marine Le Pen. Amb un discurs carregat de populisme ha col·locat a l’epicentre del debat polític el problema de la immigració i les mancances de la Unió Europea.

La crisi dels refugiats i els atemptats a París han reforçat encara més la seva posició, que s’ha vist legitimada per la reacció del govern francès en adoptar polítiques pròpies de l’ultradreta. Mentrestant, Le Pen ha procurat allunyar-se del discurs de l’odi del seu pare i predecessor i maquillar així una imatge per tal que presenti un aspecte molt més amable.

Aquest article pretén despullar el relat del FN i respondre algunes qüestions: quina és la seva estratègia comunicativa?, quin és el seu mercat de vot?, com construeix la figura del líder?, quina és la tàctica d’ocupació de l’espai mediàtic?, què caracteritza el seu llenguatge polític?

 

L’ÚLTIM EUROPEU

L’escriptor francès Michel Houellebecq va definir Marcel Proust com un dels darrers europeus. La cultura europea, segons Houellebecq, va morir amb la generació de l’autor d’A la recerca del temps perdut i Thomas Mann. És la mateixa Europa que explica Stefan Zweig al seu El món d’ahir, un continent que va deixar d’existir amb l’esclat dels conflictes autodestructius i fratricides de la Primera i la Segona Guerra Mundial.

Després va venir la cursa armamentista de la Guerra Freda i el camí de no-retorn a un món global. Havíem entrat, sense saber-ho, a la postmodernitat, aquesta època tan ben retratada pel sociòleg, filòsof i assagista Zygmunt Bauman. El seu concepte de societat líquida expressa el sentit eteri i volàtil dels nous valors. Uns valors fruit de la societat de masses que es precipiten a una velocitat vertiginosa i fan impossible el seu pòsit. Els referents són fugissers, ens rellisquen de les mans.

 

L’ERA DE LA GLOBALITZACIÓ: IMMIGRACIÓ MASSIVA I ENVELLIMENT DE LA POBLACIÓ

A França, el 8,9% de la població és immigrant, segons dades de 2013 de l’Institut national de la statistique et des études économiques (Insee). El 2010, la població musulmana estimada a França era de 4,7 milions, un 7,5% del total d’habitants, segons dades del Pew Research Center. Europa està acostumada històricament a expulsar població, i no tant a rebre’n. Per això, l’arribada d’aquestes grans onades de migració ha esdevingut un xoc. Els partits majoritaris fan equilibris per entomar els nous ciutadans i alhora apaivagar els efectes de la seva arribada.

Al seu torn, els grups neopopulistes s’han trobat amb l’escenari ideal per desplegar el seu discurs xenòfob, més farcit de demagògia que de solucions reals. Aquest discurs ha aconseguit quallar encara amb més facilitat en temps de desigualtats socials i econòmiques. Davant la manca de valors i de referents ferms, la gent s’agafa al populisme.

A la immigració massiva s’hi suma un envelliment progressiu de la població, que esdevé un altre element fonamental en el triomf del nou populisme d’extrema dreta. Els europeus tenim un índex molt baix de natalitat i, a més de no tenir fills, ens fem vells: una quarta part ja ha superat els 60 anys.

L’urbanista Émile May ho explica amb un exemple clarificador: “A París, la gent que viu als barris perifèrics anomena el centre de la ciutat la ville des vieux [la ciutat dels vells] perquè per molts motius veuen París com una ciutat antiga; plena de museus, restaurants i gent rica, és la ciutat dels vells blancs, custodiada per unes tropes de joves d’origen nord-africà que ni s’atreveixen a travessar la ronda de circumval·lació que els separa.”

L’envelliment dels europeus queda encara més contrastat amb l’alta natalitat de la immigració: una tercera part dels nens de París ha nascut de mares estrangeres. I heus aquí la trampa de l’extrema dreta: la incompatibilitat de tenir una natalitat minsa, una taxa de creixement econòmic elevat, mantenir el millor estat del benestar i, alhora, no voler immigrants.

Tota aquesta conjuntura ha significat un autèntic caldo de cultiu pel populisme d’ultradreta. La terra fèrtil ideal per sembrar-hi el discurs de la por i la inseguretat. El periodista Rafael Jorba constata que “els governs que millor resisteixen a Europa són els que millor administren les pors, començant per la por de l’altre, i això explica tant el replegament dels vells estats nació com l’esclat dels nacionalismes que aspiren a emular-los”. Perquè, com diu Bauman, “si la gent no tingués por, seria difícil veure la necessitat d’un Estat”.

 

BREU HISTÒRIA DEL FRONT NACIONAL

L’extrema dreta europea té un nom propi: Le Pen. Jean-Marie, el pare de Marine, va fundar el partit l’any 1972. Va aconseguir unificar tres sectors de gran rellevància i presència en la història recent francesa: els veterans de la guerra d’Algèria que no acceptaven la concessió de la independència al país nord-africà per part de De Gaulle, els grups feixistes dels anys 30 i els col·laboracionistes del règim de Vichy. S’hi podria afegir un quart grup més heterogeni: els tradicionalistes catòlics.

El Front Nacional va néixer amb l’aspiració de governar, una ambició que es presentava com la gran novetat fins aleshores, atès que els grupuscles precedents ni es plantejaven arribar al poder. Des de la seva legalització, el partit ha comparegut a totes les convocatòries electorals.

Els anys 80 apareix ja com a tercera força política francesa, i el 2002 Jean-Marie Le Pen aconsegueix arribar a la segona volta de les eleccions presidencials. De sobte rebutja el paper d’etern perdedor i esdevé més pragmàtic. A més, les noves xarxes de comunicació de masses els permeten arribar a més gent. El salt definitiu es produeix l’any 2011 amb el traspàs de poder de pare a filla.

Marine Le Pen encarna com ningú el populisme d’extrema dreta renovat. Ha aconseguit fer forat de debò en el panorama polític i personifica la ruptura amb el feixisme, l’antisemitisme i els programes hiperdoctrinaris i tancats. Les crítiques a la immigració i als musulmans continuen sent el seu pal de paller, però ha abandonat el racisme d’ahir i ara enarbora valors republicans com la igualtat home-dona, la laïcitat, les llibertats individuals o la lliure expressió.

Estàtua Joana D'Arc

La Place des Pyramides, custodiada per l’estàtua de Joana d’Arc, és lloc de reunió de la militància del FN per ser-ne el símbol. Guillem Jané

 

A més, afegeix el discurs euroescèptic, que crida a un públic més gran que el discurs supremacista. Marine Le Pen va aconseguir els millors resultats de l’FN en unes eleccions presidencials l’any 2012 (17,9%), va assolir la primera posició a les eleccions europees de 2014 amb gairebé el 25% dels vots, i ara acaba de guanyar la primera volta de les regionals amb prop del 28% dels vots i obtenint 6 de les 13 regions metropolitanes.

 

LA CONSTRUCCIÓ DE LA LÍDER: UN RENTAT DE CARA

Els mitjans de comunicació ajuden a crear una imatge de líder, heroi o malvat. Aquesta figura ajuda a justificar i legitimar l’acció política. Es necessita una cara visible que encarni un moviment, per poder mitificar-ne la influència i responsabilitzar-ne els èxits, i també els fracassos. Ara per ara, parlar del Front Nacional és parlar de Marine Le Pen. Els moviments d’arrel autoritària beuen molt dels personalismes, i és per això que la figura del líder –en aquest cas la líder– té un pes cabdal en la formació.

Amb el seu pare ja era un partit molt personalista que requeria un cap amb carisma, i Marine ha sabut recollir el testimoni i erigir-se com la dona d’acer que planta cara als qui gosen vulnerar la nació, però alhora ho fa des de la humanització i la feminització que erosionen la seva duresa i la sensibilitzen. L’acaben fent més propera i més extrapolable a altres sectors de la societat.

La de Le Pen filla és una “història d’èxit desmesurat”, tal com la bateja la BBC. Des de les eleccions presidencials de 2012 ha consolidat el vot de la dreta més conservadora i reaccionària, en un moment en què el partit semblava moribund. Ha deixat de ser la formació pària, i bona part d’aquest èxit se l’hi ha d’atribuir a l’actual presidenta, que presenta una imatge molt diferent del seu pare, un racista convençut. Amb els seus dos divorcis, una feminitat acerada i la seva veu aspra de fumadora, la mare de tres fills es presenta com una candidata molt més normal o real que els seus rivals polítics.

Si hi ha un fet que va marcar la vida de Marine va ser el divorci dels seus pares. La seva mare se’n va anar amb el biògraf de Jean-Marie quan Marine tenia 16 anys. Això va suposar un autèntic trauma per a la jove adolescent, que admirava i seguia la seva mare a tot arreu. Una conseqüència directa d’aquesta ruptura sobtada entre mare i filla va ser el seu fort apropament a la figura paterna.

Va iniciar-se en política ben jove, aprenent l’ofici tot acompanyant el seu pare als mítings. La primera vegada que va fer campanya amb ell només tenia 13 anys. Va aprendre l’advocacia a una de les escoles més importants de Dret de França, i li va tocar defensar immigrants il·legals. És un fet anecdòtic, però alguns rivals dins el seu propi partit encara li retreuen.

El discurs de l’FN ha experimentat una mutació des de la seva presidència. Parla com mai del laïcisme, quan és precisament el que el seu pare criticava, i això ha fet allunyar els tradicionalistes catòlics del partit. “Però per què és laïcista el seu discurs?”, es pregunta Toni Cruanyes, excorresponsal de TV3 a París i autor de l’assaig Un antídot contra l’extrema dreta (2013). Doncs perquè “és una manera d’amagar la xenofòbia, és una manera d’atacar l’Islam i la seva presència a França”.

Un altre aspecte remarcable és la feminització, que contrasta amb el discurs masclista originari del partit, tradicionalista amb el paper de la dona a casa. “El fet que sigui una dona en un partit que fins aleshores ha estat dominat per homes el fa més amable”, assenyala Cruanyes, que afegeix que “un partit que diu aquestes coses però que les diu en boca d’una dona” el converteix en menys diabòlic.

Per últim, i aprofitant la conjuntura de crisi econòmica, ha aconseguit lligar el seu partit amb un discurs antiglobalització, atrapant l’atenció dels aturats que necessiten respostes. Cal tenir en compte l’extracte social d’on treu bona part dels seus vots: ella és consellera regional de Nord-Pas-de-Calais, una antiga zona industrial amb uns índexs d’atur molt més elevats que la mitjana estatal.

 

LES CLAUS DE L’ÈXIT

L’avidesa de Marine Le Pen és el gran baluard de la comunicació política de l’FN. Un discurs loquaç que enganxa l’oient és el secret de l’èxit. A això se li suma la desdiabolització a la qual s’ha sotmès el partit.

Una anècdota molt il·lustrativa d’aquest canvi es produeix el dia del relleu de Jean-Marie a Marine, el 16 de gener de 2011. Al Palau de Congressos de Tours s’hi celebra l’efemèride i dos nois de pell blanca, amb el cap rapat i ben tatuats intenten accedir-hi. Però els barren el pas, no poden entrar. Els nois demanen explicacions, volen parlar amb un dirigent del partit, i surt el que serà nomenat aquella mateixa nit secretari general, Steeve Briois.

Els diu que ja estaven advertits que avui hi havia molta premsa, que és un dia molt important. Ells responen que precisament per això han vingut des de tan lluny, per donar suport a Marine, volen ser-hi. “Res de caps rapats, avui, ho sento, ja ho sabeu”, els contesta. Ells insisteixen: “però si ens hem posat corbata i ens han deixat aquestes americanes…”. “Res de peròs. Em sap greu, ja tindrem una altra ocasió per celebrar-ho”, sentencia Briois. Aquesta estratègia de rentat de cara demana amagar unes bases del partit que, malgrat tot, continuen ben vives.

Una altra fortuna: l’FN es va trobar amb una oportunitat històrica quan François Mitterand va impulsar un canvi legislatiu per debilitar la dreta que va facilitar-li l’entrada a l’Assemblea Nacional. Aquest va ser un moment decisiu perquè va donar-li legitimitat i imatge de partit seriós, i a partir d’aleshores va començar a aparèixer a tots els mitjans i a ser una cara coneguda pels francesos.

Una de les seves grans armes és el discurs de la por. Bauman, a Miedo líquido (2007), explica que el flux d’immigrants impressiona molt als nadius, que no saben com reaccionar. Els recorda, de manera penetrant, la fragilitat de l’existència humana. I és també la por a l’estrany. Representen tot el que els autòctons temen, en especial les forces globals que decideixen les regles del joc on tots nosaltres –immigrants i nadius d’igual manera– en som meres peces.

Considerar la immigració com a causa de les seves pròpies misèries i fòbies pot semblar il·lògic, però esdevé d’una lògica aclaparadora: lluny queda el temps en què hi havia certesa en la feina i les perspectives de vida. És aleshores fàcil culpar els estrangers de la manca d’oportunitats i per tant la solució passa per expulsar-los i tot tornarà a ser senzill, segur i confortable. Una lògica del tot insostenible. Però atiar la por és el recurs més vell del populisme.

Cruanyes recorda que “els altres partits (UMP, PS) s’han cregut la premissa sobre la qual es basa l’FN i l’han acceptada com a bona. En comptes de combatre-la amb les idees el que fan és portar a la pràctica el que ells propugnen”. Per exemple amb les expulsions dels gitanos romanesos el 2013 o amb la reacció als atemptats primer de Charlie Hebdo, el gener de 2015 i, sobretot, als del 13 de novembre passat.

L’FN basa el seu llenguatge polític en la simplificació del missatge. És el que Rafael Jorba ha anomenat, més enllà d’un Tea Party europeu, un Tweet Party “que intenta respondre en 140 caràcters als reptes de la complexitat”. El llarg cicle de crisi combinat amb aquesta simplificació del missatge ha desfermat el neopopulisme que sacseja França i Europa.

Cruanyes explica que el partit de Le Pen busca, amb l’espectacularització de la política i el culte de l’emoció, colonitzar la presència als mitjans. L’ocupació de l’espai mediàtic és d’una eficàcia admirable. És la campanya permanent en estat pur. I, encara més, aconsegueix que els altres partits adoptin el seu discurs. Practica una estratègia tan antiga com el porta a porta però que els atorga una proximitat que d’altres desitjarien, i els fa estar més presents que ningú en l’imaginari dels electors francesos.

Segons un sondeig recent d’Ipsos, un 59% dels francesos considera que l’FN és “perillós per a la democràcia”, un 64% que “no proposa solucions realistes”; però un 53% dels enquestats diu que “és útil”. És un exemple més de la paradoxa que genera el nacionalpopulisme. El seu objectiu final: l’Elisi. Per assolir-lo han d’aconseguir desfer-se de l’etiqueta d’extrema dreta i aparentar ser un partit, malgrat que renovador, com els altres.