Una entrevista en col·laboració amb José Bautista, de La Marea.
Frédéric Lordon (1962) és filòsof, economista i sociòleg, un dels intel·lectuals de referència de l’esquerra francesa. És director de recerca del Centre national de la recherche Scientifique (CNRS) i investigador al Centre de sociologie européenne (CSE). És també professor a l’École des hautes études en sciences sociales (EHESS) i membre del col·lectiu Les économistes atterrés, una associació d’economistes, investigadors i universitaris que es declaren “insubmissos a la dominació de l’ortodòxia neoliberal”. Els seus estudis en ciències socials i sociologia econòmica parteixen d’un programa de recerca spinozista. Es fa seva la fórmula de Michel Foucalt en considerar que “la política és la guerra continuada per altres mitjans”. És una de les veus més crítiques amb el capitalisme accionarial i els mercats financers, i carrega contra el reconegut autor d’El capital al segle XXI, Thomas Piketty. Li agrada polemitzar. I es nega una vegada i una altra a atendre els mitjans. Parlem amb ell sobre NuitDebout, el que ja es coneix com el 15M francès.

Recentment ha dit que “és possible que estiguem fent alguna cosa”. Què vol dir exactament amb això? On som en aquest moment?

Exactament, literalment això! “Alguna cosa”. Ràbies sordes, exasperacions terribles s’han anat acumulant els últims anys, fins i tot les últimes dècades, amb l’objectiu real no pas d’“el govern” o “els governs” –que, entre parèntesis, tots han dut a terme unes polítiques rigorosament idèntiques– sinó d’un cert tipus de societat que ha esdevingut odiosa en gran nombre. Entre el film Merci patron ! de François Ruffin i la llei “Treball”, ambdós catalitzadors, efectivament alguna cosa es va precipitar a la plaça République el dijous 31 de març. “Alguna cosa” i nosaltres mateixos no sabem què. Ja ho veurem. Com es construirà el moviment, si prendrà força o caurà, de quines polítiques serà capaç de realitzar, ningú ho sap.

En ple estat d’emergència, això és també un desafiament al govern?

És cert que tota la gent que hi ha a la plaça République ha estat extremament impactada per les decisions del govern sobre l’estat d’emergència i els seus projectes de retirada de la nacionalitat. Tot això està molt present en l’esperit dels ciutadans que es reuneixen a NuitDebout i ha contribuit al sentiment d’indignació que ha portat la gent al carrer i a les places.

Quines similituds i diferències veu entre la gent que ha anat a République i els indignats que van ocupar les places a l’Estat espanyol durant el moviment 15M?

No tinc prou coneixement del que va passar en els moviments espanyols del 15M i no sabria respondre amb precisió. La meva sensació és que a Espanya hi havia dos factors potents de catàlisi que no tenim a França: el deute immobiliari i els desnonaments, d’una banda, i la corrupció dels polítics a gran escala de l’altra. A França la qüestió social, la qüestió del treball segueix sent molt important. Però, precisament la particularitat d’aquest moviment és que no es conforma amb “reivindicar” per assegurar la feina, millorar les condicions de treball, o qualsevol cosa semblant, sinó per criticar fonamentalment les mateixes formes de treball i dels assalariats. És doncs una crítica mateixa del capitalisme.

“No ens interessa saber quin partit d’esquerres té més possibilitats d’arribar a l’Elisi, el que volem és acabar amb l’Elisi!”

Vostè parla sovint de la importància del contacte entre els joves i les classes obreres. Per què és tan rellevant aquest contacte?

Perquè no hi ha un moviment social fort que no passi per aquesta conjunció, a la qual a més serà decisiu sumar-hi la joventut segregada dels suburbis. Habitualment tota la sociologia s’oposa a aquesta trobada. I de fet, durant molt de temps les classes obreres han estat massacrades pel capitalisme neoliberal sense que ningú es commogui –i especialment la petita i mitjana burgesia urbana educada, els intel·lectuals precaris…

El que està passant amb el moviment NuitDebout té com a finalitat bàsica fer sorgir de nou allò que totes aquestes categories socials, generalment allunyades les unes de les altres, tenen fonamentalment en comú: la condició salarial! Fins i tot podem afegir-hi nombroses altres categories, com els agricultors per exemple, que tot i no ser assalariats no pateixen menys per la lògica general del capital. És aquesta lògica general, reprimida en els debats des de fa dècades, que apareix ara en discussió.

IMG_0120

“SIGUI NACIONALISTA, REPUBLICANA O SOCIALISTA, FEM FORA LA DRETA”. GUILLEM JANÉ

 

A Grècia trobem Syriza, a l’Estat espanyol Podem, a Portugal el Bloco d’Esquerda. Hi ha una alternativa real d’esquerra a França? Potser Jean-Luc Mélenchon? El podem veure a l’Elisi a dia d’avui?

Formular la pregunta d’aquesta manera és deixar de banda el problema real i el que estem intentant fer. No crec que hi hagi un Podem a la francesa i a més puc afegir que, per part meva, no ho desitjo. Per ser honest, em pregunto si Podem no és sinó una mena de contraexemple, el model d’allò que no hem de fer: el retorn al marc electoral, la renormalització institucional.

Un dels punts clau d’aquest moviment va més enllà de la llei El Khomri: és una crítica profunda a l’ordre social i institucional actual. Res ens sembla possible en el marc de les institucions de la V República, i res seria pitjor que reduir-ho al clàssic joc electoral, que és la mort assegurada de tot els moviments innovadors. Però llavors, em dirà, com podem convertir en assoliments polítics aquestes confluències perquè no s’hagin produit en va? És una pregunta estratègica de primer ordre. La meva resposta, per sortir d’aquest terrible atzucac, és que si tornar al joc electoral institucional clàssic és la mort, aleshores no ens queda res més com a sortida que refer les pròpies institucions. De fet és per aquesta raó que un dels objectius de NuitDebout és reescriure una constitució, refer i redefinir les institucions polítiques.

Hem d’escriure la constitució de la República social. Al contrari que la república actual, que és de fet la república burgesa, la vocació de la qual és sacralitzar el dret a la propietat. La República social, en canvi, tindria la tasca d’abolir el principi de la propietat lucrativa dels mitjans de producció i d’instaurar la propietat d’ús. Els mitjans de producció no pertanyen als accionistes, als propietaris, als capitalistes; han de pertànyer a aquells que se’n serveixen, lluny de tota finalitat d’aquest ús per a la rendibilitat. No ens interessa saber quin partit d’esquerres té més possibilitats d’arribar a l’Elisi, el que volem és acabar amb l’Elisi!

“No volem reivindicar, volem afirmar. Afirmar noves formes de treball i de política.”

Defineixi el perfil social de la gent de République. Hi ha una homogeneïtat? Es tracta d’una organització autònoma o a hores d’ara caldria parlar d’una confluència de lluites?

Per desgràcia sí, hi ha una homogeneïtat. Sens dubte era inevitable al principi i és el producte evident d’una localització geogràfica particular. Jo mateix vaig insistir en una assemblea general sobre el deure que tenim de sortir de les nostres classes urbanes, petita o mitjana burgesia ben educada, intel·lectuals precaris i demés. Per NuitDebout és vital o bé atraure altres categories socials o bé anar-les a buscar. Hi treballem molt. Ja han vingut agricultors, convidarem obrers i caixeres a prendre la paraula.

El meu somni és aconseguir que vingui tota la joventut segregada dels suburbis. Cal recordar que un dels lemes de NuitDebout és “convergence des luttes” (convergència de les lluites). No hem de caure sota cap circumstància en l’ocupació intransitiva, ocupar per ocupar ens condemnaria a l’incompliment de les nostres fites polítiques i a una homogeneïtat caricaturesca.IMG_0125

UNA DE LES ASSEMBLEES A PLACE DE LA RÉPUBLIQUE. GUILLEM JANÉ

 

I el vostre paper en aquest canvi?

No faig res més que ser partícip de la divisió del treball polític, amb els meus mitjans, els mitjans d’intervenció d’un intel·lectual, ni més ni menys. Aquest moviment no té líder i no se m’acudiria mai posar-m’hi al capdavant! Algunes de les meves intervencions han pogut produir efectes cristal·litzadors, millor. Però el meu paper acaba aquí.

D’altra banda, els moviments com el nostre són, amb raó, molt meticulosos i reticents a les temptatives de caputra individual i a les personalitzacions de les dinàmiques col·lectives. Si algú tingués la idea absurda de postular-se com a “líder” seria retornat sense contemplacions als seus estimats estudis! Però els mitjans són incapaços d’entendre-ho i estan obsessionats per l’”encarnació”, els “mascarons de proa”, els “líders” i tota aquesta quincalla d’una filosofia individualista i heroica de la història. I quan no troben el que busquen sigui com sigui, se l’inventen! És per aquests mateixos motius que rebutjo sistemàticament totes les invitacions dels mitjans a expressar-me, totes les demandes de “perfil”, no deixo de veure articles que em presenten com a “figura prominent” per, al cap i a la fi, personalitzar allò que és impresonalitzable. És una mica aclaparador.

“El meu somni és aconseguir que vingui tota la joventut segregada dels suburbis.”

Hi ha una lluita entre la solidaritat i la por a França i a la resta del món. Té una visió més aviat optimista o pessimista a curt i a mitjà termini pel que fa al canvi social a França?

Com puc respondre aquesta pregunta? No sé com aniran les coses. Tot i així no puc evitar pensar que el capitalisme neoliberal ha maltractat tan profundament el cos social que és impossible que no hi hagi, en un moment o altre, una reacció violenta. Aquest moment és ara? O bé el moviment es desinflarà? No ho sé. Del que estic segur és que encara que això fracassi de cara en fora, realment no haurà fracassat: haurà plantat alguna cosa en l’esperit de la gent. I aquesta “alguna cosa” acabarà tornant.

La llei El Khomri ha despertat la indignació d’una gran part de la població francesa. Si el govern renuncia a aquesta llei, creu que aquesta indignació es desinflarà?

Aquest és el gran repte del nostre moviment. Que no és un moviment reivindicatiu, és aquesta la gran novetat. No reinvidiquem que es retiri la llei El Khomri. Al final aquesta llei se’ns en fum! Ha estat el detonant d’altres coses, molt més fonamentals. Encara que la llei sigui retirada, encara que el govern salti, nosaltres seguirem, ja que el que volem fer va molt més enllà: no volem reivindicar, volem afirmar. Afirmar noves formes de treball i de política.