VIENTIANE (Laos). Una successió de pedres vermelles i blanques delimita el recorregut. A banda i banda, múltiples gerres de pedra que, tot i divergir en grandària i posició, convergeixen en la verdosa molsa que adorna les seves parets. A la planura de Xieng Khouang, província al nord-est de Laos, hi resta una de les col·leccions arqueològiques més enigmàtiques i perilloses del planeta. Misteriosa ho és en mancar una explicació única de la presència dels estranys atuells megalítics; temerària per l’existència d’artefactes explosius sense detonar en gran part de les àrees circumdants. A la Planura de les Gerres s’hi entrecreuen arqueòlegs amb equips de detecció i eliminació de les municions restants, constant record al visitant que Laos ha estat el país més bombardejat per càpita de la història de la Humanitat.

La Terra del milió d’elefants encara viu les conseqüències d’un conflicte de fa 40 anys. Tot i no participar activament a la guerra del Vietnam, Laos va convertir-se en objectiu militar de l’exèrcit estatunidenc, qui hi cercava evitar l’abastiment de les tropes nord-vietnamites a través de la denominada “ruta Ho Chi Minh, un complex sistema logístic que connectava la República Democràtica de Vietnam –el Vietnam del Nord- amb la República de Vietnam –el Vietnam del Sud- a través del territori laosià i cambotjà.

DSC_0462

Detall d’un expositor al Lao National Museum de Vientiane, on s’hi observen artefactes explosius del període entre 1963 i 1974. Raquel Pérez

 

Entre 1963 i 1974, més de 270 milions de bombes van ser llençades indiscriminadament sobre aquest petit país del sud-est asiàtic sense sortida al mar. L’equivalent a un avió carregat d’artefactes cada vuit minuts, 24 hores al dia, durant vuit anys. Sense descans, sense explicacions; però deixant una estela de destrucció encara ben viva avui en dia.

 

L’empremta de la guerra que no s’esborra

Dels dos milions de tones d’artefactes explosius que van ser llençats sobre la terra laosiana, s’estima que un 30% d’aquestes no van arribar a explotar. Uns 80 milions de petites bombes que no van detonar, d’una banda per l’argilosa orografia estatal i de l’altra, a causa de la baixa qualitat de producció de les màquines de mort per via aèria. Considerada “munició viva”, infesta províncies rurals senceres, com és el cas de la de Xieng Khuang, on centenars d’artefactes explosius sense detonar –UXO, en anglès- resten ocults a gairebé la pràctica totalitat dels seus camps.

La presència d’UXO és un dels principals obstacles que Laos ha de superar si vol sortir de la llista de països menys desenvolupats del món

Aquests explosius, coneguts per les persones locals com bombies, són la principal causa d’accidents al país asiàtic. Segons dades de l’últim recompte del Programa Nacional de Municions sense ExplotarUXO Lao-, entre 1996 i 2015 es van comptabilitzar 509 morts i 1106 ferits per aquest tipus d’armes, essent endemés un 50% de les víctimes infants. UNICEF es preguntava l’any 2006 per què, tot i els alts nivells de conscienciació sobre els riscos dels UXO que hi havia entre adults i criatures locals, les xifres eren tant elevades. La resposta restava en l’alt nivell d’interacció diària amb els explosius de moltes persones: la recol·lecció de ferralla, conreu agrícola o encesa de focs en terres on s’hi amaga munició sense detonar són algunes de les activitats darrera dels accidents.

La presència d’artefactes explosius sense detonar no és només una amenaça per la seguretat i benestar d’un 25% de la població laosiana, sinó també un obstacle gegant pel desenvolupament econòmic del país. El govern de Vientiane identifica els UXO com causa directa de pobresa i un dels principals objectius a sortejar per sortir de la llista de països menys desenvolupats del món abans del 2020. Algunes de les comunitats més contaminades pels UXO es troben també entre les més pobres de la República Popular Democràtica. La presència dels primers genera escassetat d’aliments en limitar les terres per on expandir la producció agrícola, alhora que dificulta i incrementa el preu de tota iniciativa de construcció de carreteres, escoles o equipaments turístics a causa de la necessitat d’invertir en la neteja de l’àrea.

Detectors de metall i pales per excavar en mà, les operacions de neteja són lentes. Detall d’una de les tècniques de detonació. FONT: Uxo Lao

 

El passat mes de setembre Barack Obama es convertia en el primer president estatunidenc en actiu en visitar Laos, en el marc d’una cimera de l’ASEAN –sigles en anglès de l’Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic-. Arribava al país amb la certesa que durant la seva Administració s’han augmentat dràsticament els fons per la detonació de les bombes laosianes –dels 2.5 milions de dòlars de farà una dècada a una partida esperada de 19.5 milions pel 2017-, però avançava un pas més al reconèixer la responsabilitat històrica i “l’obligació moral” de la potència nord-americana. Obama concretava les paraules en fets i prometia un projecte a tres anys vista de detonació d’UXOs en el qual Washington invertiria 90 milions de dòlars, alhora que la col·laboració del Pentàgon per determinar on van ser llençades les bombes. El president laosià Bounnhang Vorachit aplaudia la decisió amb l’ímpetu de qui hi veu una aposta per enfortir les relacions bilaterals entre ambdues nacions. Tanmateix, els Estats Units segueixen sense signar el Tractat de Bombes de Dispersió, efectiu des del 2010. Acadèmics com Karen Coates i Jerry Redfern recorden tot seguit que els EUA són el principal productor mundial d’armament, entre el qual fabrica artefactes de dispersió.

 

El COPE, esperança a la vora del riu

Proper al riu Mekong i al sur de Vientiane, s’hi amaga tímid el centre de visitants del COPE – de l’anglès Cooperative Orthotic and Prosthetic Enterprise-. Traspassada la porta d’entrada d’aquesta institució fundada el 1997 en col·laboració amb el Ministeri de Salut de Laos, dotzenes de pròtesis de cames reben als curiosos mentre pengen del sostre. A nivell de terra, una bomba de dispersió desactivada i les seves submunicions es barregen amb estris de cuina que habitants de poblats han fabricat amb restes de bombes.

L’organització s’encarrega de formar treballadors locals en la fabricació de pròtesis i ortesis, oferir tractaments de rehabilitació a les víctimes d’explosius i dotar de gratuïtat tots els serveis per aquelles persones que no se’ls puguin pagar en una de les cinc clíniques de la institució. La premissa del COPE: proporcionar cures i suport a la població afectada. Tot en base al finançament provinent de diversos països –entre ells els Estats Units- i de les donacions dels particulars que visiten les instal·lacions.

Pròtesis-Laos

COPE proveeix de pròtesis i rehabilitació gratuïtes a les víctimes que no poden pagar-se tals prestacions mèdiques. Raquel Pérez

 

El centre de COPE és un relat de com el país s’ha acostumat a conviure amb la constant amenaça dels explosius sense detonar, de com un terç dels 87.000 kmde la República resten contaminats mentre les labors de neteja transcorren a al ritme de 40km2 a l’any. Des de COPE s’explica que per salvaguardar una hectàrea fa falta un mínim de deu dies, més en cas que el terreny sigui muntanyós o cobert de vegetació. Organitzacions com UXO Lao s’encarreguen de rastrejar l’àrea amb detectors de metall i, una vegada es detecta un bombie, se’n prepara una demolició preferiblement in situ.

Un terç del territori laosià segueix sota l’amenaça dels UXO, la lenta neteja dels quals avança a 40km2 a l’any

La neteja del sòl laosià avança lenta i poc es pot fer per allunyar la població civil del perill. Des del centre es recorda com moltes persones d’àrees rurals estan acostumades a recol·lectar menjar o materials de construcció dels boscos del voltant dels seus vilatges. Que els infants siguin un 50% de les víctimes dels explosius s’explica per la semblança que moltes carcasses dels UXO tenen amb llums, tasses o esquelles, la curiositat que els desperta i el desig de portar algun ítem de valor a la llar –s’arriben a pagar de 1000 a 2000 kip per quilo de ferralla, l’equivalent a un 0,11 i 0,22 euros-.

Altres perills però resten silenciosos sota els habitatges.  El 10 de maig de 2010 la Thong es disposava a cuinar i encenia un foc a la planta inferior de casa. El calor de la foguera escalfava el terra circumcidant fins arribar a un bombie que s’hi amagava enterrat. L’artefacte explotava i tan la Thong com la seva filla de quinze anys eren ferides de gravetat per la metralla. Ambdues van sobreviure a l’explosió, però les seqüeles físiques els perduraran per sempre. Les ferides de la metralla, el recordatori que més de quaranta anys després de la guerra la mort segueix soterrada en la quotidianitat.