1 de gener de 1994, dos quarts d’una de la matinada. Els turistes ballen la nit de cap d’any al centre de San Cristóbal de las Casas, a l’estat de Chiapas. Els observen en la foscor els milers de barraques de formigó i sostres d’uralita que s’enfilen per sobre dels 2.100 metres de la ciutat per les parets de la vall.

Un grup d’indígenes armats amb fusells i passamuntanyes baixen de la serra selvàtica per entrar a la ciutat. Volen prendre San Cristóbal. Els guerrillers entren als edificis de govern, fereixen a aquells que s’oposen i fan una gran foguera amb tot allò que troben dins. No volen fer mal a la població civil, però tampoc estan disposats a torçar el braç. Fa deu anys que es preparen a la selva per aquest moment.

Hoy decimos ¡BASTA!”, resa la Primera Declaració de la Selva Lacandona, que ells mateixos difonen. Firma l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) que s’acaba de presentar en societat declarant-li la guerra a l’Estat mexicà. En aquell moment, els zapatistes van sorprendre el món amb el seu aixecament en armes. Ara, 24 anys més tard, és difícil no reconèixer l’antifaç negre i el fum de pipa que acostuma a tapar la cara del Subcomandante Marcos. Fem un repàs a l’abecé del zapatisme des dels seus primers passos fins l’actualitat.

 

D’ON SURT EL ZAPATISME?

El germen de la lluita armada de l’EZLN ve de molt enrere. Mèxic ha patit colonialisme de tots colors: espanyols, francesos i estatunidencs hi han ficat cullerada per dominar políticament i explotar els recursos naturals de la zona. Sense els centenars d’anys d’intervencionisme estranger i l’autoritarisme de la burgesia local, no es pot entendre el fenomen més rellevant de la història mexicana del segle XX que influenciarà als guerrillers: la revolució mexicana.

El 1910 el poble de Mèxic es va rebel·lar contra la dictadura militar de Porfirio Díaz, anomenada el porfiriato, qui durant els 30 anys va impulsar polítiques econòmiques molt agressives amb els més desfavorits. Els qui més ho van patir van ser els indígenes i els camperols, que treballaven sota les ordres dels latifundistes rics; quan va esclatar la revolució, només un 10% dels mexicans posseïen terres.

Wikimedia Commons

De la revolta del 1910 va néixer el Che Guevara mexicà: Emiliano Zapata Salazar. Zapata, de família pagesa molt humil, va disputar-li una lluita ferotge a la política agrària de Porfirio Díaz, apostant pel repartiment de parcel·les sota la màxima d’una de les cites més celebres seves: “la terra és de qui la treballa”.

En un primer moment, el líder revolucionari es va aliar amb el liberal Francisco Madero per acabar amb la dictadura, però quan aquest no va complir amb les demandes d’expropiació de terres, Zapata li va girar en contra el cos militar que dirigia, l’Exèrcit Llibertador del Sud, format per camperols i indígenes de l’estat de Morelos.

Encara que el projecte del revolucionari mexicà no arribés a complir-se mai en la seva totalitat, el moviment zapatista va influenciar molt en la redacció de les lleis agràries del moment. La lluita de Zapata encara es respira a qualsevol moviment social mexicà que, quan trepitja el carrer, ho fa al crit de “Zapata vive, la lucha sigue”.

 

QUÈ VOL L’EZLN?

Mèxic no només no va veure realitzat el projecte zapatista, sinó que ha vist com al llarg del segle XX empitjorava l’accés a drets polítics i socials al país. La persecució contra els moviments socials ha anat in crescendo, amb els records de repressió de la matança d’estudiants a la plaça Tlatelolco de la capital mexicana el 1968 o la recent desaparició dels 43 estudiants d’Ayotzinapa.

La revolució neoliberal va començar a desvalisar l’estat com a garant de l’equitat amb vendes de recursos naturals al millor postor i la desregularització de sectors públics. Aquell mateix 1 de gener de 1994, l’escollit pels zapatistes, entrava en vigor el Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord (TLCAN) entre el Canadà, Estats Units i Mèxic.

Els zapatistes rebutgen les institucions mexicanes com a legítimes i exerceixen un govern al marge, tot defensant les formes de vida originàries

L’EZLN va començar a recórrer el seu camí fora de la clandestinitat amb un objectiu: desbancar el president Carlos Salinas de Gortari, acusat de frau electoral, escollir un govern de transició i iniciar un procés de transformació del sistema polític mexicà. El principal mal de cap dels zapatistes era el Partit Revolucionari Instiucional (PRI), al que anomenen “el partit-Estat” i que ha dirigit Mèxic durant 71 anys seguits, actualment amb el president Enrique Peña-Nieto.

Els pilars rectors de la Primera Declaració de la Selva Lacandona destacaven com a prioritats la llutia per “treball, terra, sostre, alimentació, salut, educació, independència, llibertat, democràcia, justícia i pau”. Tal com defensava Emiliano Zapata, l’EZLN està en contra de l’explotació de la terra i dels recursos naturals per part de privats, i demana el reconeixement de la propietat del territori de les comunitats indígenes.

TRÀILER DE LA PEL·LÍCULA DOCUMENTAL Corazón del Tiempo, que enarra el modus de vida en un Municipi Zapatista

 

L’indigenisme pren un protagonisme indiscutible en l’ideari dels guerrillers. Els militants de l’organització són, majoritàriament, indígenes de l’estat de Chiapas. Defensen l’autonomia dels pobles originaris enfront l’estat, o el que és el mateix, rebutgen les institucions mexicanes com a legítimes i exerceixen un govern al marge, tot defensant les formes de vida originàries. Això no vol dir, però, que ignorin l’Estat: el seu objectiu és fer arribar el seu projecte a tot Mèxic i en la seva simbologia inclouen elements nacionals com la bandera mexicana.

Els zapatistes s’organitzen en estructures de presa de decisions horitzontals amb el mantra de mandar obedeciendo. A banda de l’EZLN, l’univers zapatista està format pels Municipis Autònoms Zapatistes, dividits per regions organitzaves anomenades Caracoles. Tots ells es coordinen mitjançant les Juntes de Bon Govern, formades per representants de cada municipi. A banda, també existeix el Congrés Nacional Indígena que aplega els pobles originaris de tot Mèxic i coordina les seves resistències.

 

QUÈ HAN ACONSEGUIT FINS ARA ELS ZAPATISTES?

Quan els indígenes armats i encaputxats de San Cristóbal van anunciar que volien deposar el govern mexicà, el president Salinas va decidir atacar amb totes les seves forces. Uns 12.000 militars van arribar a Chiapas per frenar les aspiracions dels zapatistes que, després de 12 dies de batalla i desenes de morts, van haver de deixar els pobles i replegar-se a la selva.

L’aixecament no va ser en va, però: el moviment, lluny de desaparèixer, es va consolidar en territori chiapanec. Arran de la primera maniobra militar, els zapatistes van aconseguir els acords de San Andrés sobre el “Dret a la Cultura Indígena”, amb els quals l’Estat es comprometia a reconèixer els pobles indígenes i la seva autonomia a la Constitució.

l’EZLN va protagonitzar l’any 2001 la Marcha del Color de la Tierra en la que els guerrillers, juntament amb el Congrés Nacional Indígena, es va desplaçar des de Chiapas fins a la Ciutat de Mèxic

Tot i el diàleg, la brutalitat militar del Govern no va cessar en cap moment. Els pobles originaris eren l’objectiu dels cossos desplegats a la zona. El terrible exemple del poble d’Acteal en va deixar rastre: 45 persones van ser assassinades en aquesta localitat indígena en mans de paramilitars vinculats al PRI.

Per tal de fer complir els Acords de San Andrés, l’EZLN va protagonitzar l’any 2001 la Marcha del Color de la Tierra en la que els guerrillers, juntament amb el Congrés Nacional Indígena, es van desplaçar des de Chiapas fins a Ciutat de Mèxic en una de les mobilitzacions més multitudinàries de la història del país.

Volien demanar diàleg amb l’estat i exigir el reconeixement dels drets dels indígenes, i el cert és que es va aconseguir una modificació de la Constitució mexicana en l’Article 2, en el qual es reconeix l’autonomia dels pobles originaris, però més enllà d’això el Govern va deixar de banda els acords de San Andrés i va negar el reconeixement de l’EZLN com a inerlocutor vàlid. Aquells fets van fer canviar l’aposta dels zapatistes: mai més buscarien una entesa amb el Govern.

Durant les eleccions presidencials del 2006 van protagonitzar La Otra Campaña, amb la qual van recórrer el país fent una crida a l’organització i l’acció política més enllà dels partits i dels processos electorals. Els èxits d’aquesta iniciativa però, van ser limitats. Més tard, el 2014, una de les cares més conegudes de l’EZLN, el Subcomandante Marcos, desapareixia del mapa per diluir el protagonisme que havia tingut durant els darrers anys.

Després d’aquell 1 de gener de 1994, de posicionar les reivindicacions de les persones indígenes i denunciar les desigualtats socials de Mèxic, d’anys exercint l’autonomia a Chiapas, el zapatisme torna a la càrrega aquest 2018: Maria de Jesús Patricio Martinez, coneguda com a Marichuy, intentarà presentar-se aquest estiu a les eleccions presidencials de Mèxic com a representant del Congrés Nacional Indígena. Serà un bon moment per mesurar les forces d’aquest moviment que acaba de complir 24 anys d’història.