Any 1763: el rei d’Anglaterra Jordi III signa la Royal Proclamation. Els colons tenen estrictament prohibit per llei reclamar drets sobre el territori indígena. Prohibit. La terra ocupada per indígenes és indígena, fins que la Corona la compri. Respecte mutu. Vida paral·lela. Calma: existeix un dret de propietat aborigen.

“Però a partir del 1815 els indígenes són un problema. L’objectiu és crear una federació canadenca i per fer-ho s’ha de passar per terra indígena. Així que el Govern publica l’Acta dels Indis de 1876”. Jean Leclair, professor de Dret Constitucional a la Universitat de Montreal, explica que el diàleg entre pobles nadius i estat federal es va endurir: “el govern comença a signar tractats amb els indígenes. Volen que renunciïn als drets ancestrals sobre el territori i intercanvien terres tan grans com França per reserves de 20 km², on prometen privilegis com l’exempció d’impostos”.

L’Acta dels Indis també és un gran problema. Aquesta llei, vigent avui dia després de diverses modificacions, va comportar la destrucció de l’estructura política original, del dret autòcton i, sobretot, del criteri cultural de determinació de la identitat dels indígenes. El govern decideix unilateralment qui és i qui no és indígena utilitzant el criteri sanguini.

“La introducció de l’estatus d’indi -l’anomenat Indian Status– és per donar-nos a tots un nombre. Estrènyer la minoria. Tenir-nos sota control”. La Vanessa Gray té 23 anys i és activista. Membre de la Primera Nació Aamjiwnaang, al sud d’Ontario, està acusada de desobediència civil per sabotejar un oleoducte a Sarnia en defensa de territori indígena: “el govern canadenc no pot qualificar-se de racista perquè racista és la seva naturalesa. Si al principi l’únic indi bo, com deien, era l’indi mort”.

Jean Leclair cita la mateixa frase, pronunciada per primer cop per Duncan Campbell Scott, per introduir que és d’aquesta voluntat de la qual neixen els episodis traumàtics de les escoles residencials i el Sixties Scoop, les conseqüències dels quals determinen en bona manera la situació social actual dels indígenes. “Va ser monstruós”, diu Leclair. Sacseja el cap.

dona indígena canadàNuria Ribas

UN PASSAT FOSC

El meu besavi va ser maltractat. Així que quan els oficials van anar a emportar-se a la meva àvia i els seus germans, ell els va apuntar amb una pistola”. La Vanessa mira al terra. “Jo sóc aquí gràcies a actes de desafiament com aquests. Només perquè vaig tenir sort. Però molts no la van tenir”.

El govern canadenc va desenvolupar, a finals del segle XIX i fins al 1996, una política d’ “assimilació agressiva”, creant internats finançats pel govern i administrats per religiosos. L’assistència era obligatòria i la voluntat última del govern era fer disminuir -i, en última instància, eliminar- tota tradició nadiua.

“La idea inicial era que després d’anar a l’escola residencial perdies la teva condició d’indi davant la llei: esdevenies un blanc”. La Nakuset és indígena Cree, copresidenta de la Xarxa Urbana d’Estratègia Comunitària Aborigen de Montreal i directora del Refugi per a dones natives de Montreal.

“La idea inicial era que després d’anar a l’escola residencial perdies la teva condició d’indi davant la llei: esdevenies un blanc”

Ella també ha viscut de prop un altre episodi fosc, el Sixties Scoop. “Va ser enorme. Per tot el Canadà. Els nens i nenes indígenes eren posats en catàlegs on es deia ‘ajudeu-los, no els volen’; però no era veritat: érem robats”. La Nakuset va ser separada de les seves germanes Sonya i Rose quan només tenia dos anys.

El sistema de pares adoptius i de tutela, tot i les millores, encara avui arrossega pràctiques problemàtiques. Contra això lluita la Nakuset, col·laborant amb el departament de protecció de menors del govern.

La Constitució canadenca reconeix tres grups d’indígenes: les Primeres Nacions, els Inuit i els Métis. Davant tots ells va presentar disculpes el 2008 el llavors primer minsitre canadenc Stephen Harper per les escoles residencials; i el 2010 el ministre d’Afers Autòctons ho va fer davant els Inuit en concret per l’episodi de la reubicació –els Inuit van ser obligats a partir dels anys 50 a sedentaritzar-se–. Les disculpes, però, no són una solució a cap problema.

La pobresa i gran part dels problemes socials als quals les poblacions indígenes han de fer front avui dia estan directament relacionades amb les escoles residencials, el sixties scoop i l’Acta dels Indis”. El Dwight Dorey acaba de completar aquest octubre el seu mandat com a Cap Nacional del Congrés de Pobles Aborígens del Canadà. Per a ell, el racisme, els problemes psicològics o la manca d’habitatge són “un problema generacional” conseqüència de l’herència històrica.

 

Drets de la població aborígena del canadà

 

CONTRADICCIONS

Precisament en reconeixement d’aquestes lluites el govern va crear la secció 35 de la Constitució de 1982, on es protegeixen els drets aborígens derivats dels tractats i les reivindicacions territorials. “Ara bé, que això existeixi no vol dir res. La secció 35 és la closca buida d’una promesa constitucional”. La Pamela Palmater és membre de la Primera Nació Mi’kmaq de New Brunswick. Advocada, Doctora en Ciència del Dret i presidenta del Departament de Govern Indígena a la Ryerson University de Toronto, per a ella existeix un problema amb el sistema legislatiu al Canadà pel que fa als indígenes: “les promeses de la secció 35 les està definint el sistema judicial perquè el govern es nega a asseure’s a la taula i acabar la feina”.

Però  guanyar un judici no sempre equival a victòria per als indígenes. Per exemple, un punt en el qual és incerta la posició del govern és en relació als drets de Métis i indis sense condició, tot i l’existència d’una decisió judicial favorable, la CAP/Daniels Decision de 2016.

“Tradicionalment, aquestes dues etiquetes han sigut una manera que ha fet servir el govern per denegar a certes persones beneficis i serveis que es mereixien, perquè són tan indígenes com els que tenen el carnet”, explica la Dwight Dorey. “Ara veurem què passa, perquè el govern ja ha dit que respecta la decisió de la Cort Suprema però que aquesta no vol dir que els Métis i els indis sense condició puguin optar al reconeixement com a tal en virtut de l’Acta dels Indis.”

Les diferències -no només entre govern i indígenes, sinó entre també entre els grups indígenes mateixos- deixen un panorama on les solucions només passen per col·laborar, opina Dwight Dorey: “totes les jurisdiccions han d’ajuntar-se amb la comunitat, seure i buscar un pla. Un pla que haurà de ser diferent per diferents comunitats”.

Justin Holness és indígena, membre de la Primera Nació Ocean Man i productor musical i artista hip hop. Per a ell, la clau són tres pilars: desenvolupar aptituds, entrenar-les, i educar. “Hem de preparar els joves de les nostres comunitats per a sobreviure”.

Holness: “Hem de preparar els joves de les nostres comunitats per a sobreviure al Canadà”

L’educació és un dels punts clau del repte indígena. Al Canadà, el govern només és competent pel finançament de les escoles dins de les reserves. A fora d’aquestes, són els Ministeris d’Educació provincials els que s’ocupen de les escoles i instituts des d’educació infantil fins als setze anys. Així doncs, existeixen diferències que poden ser molt grans entre territoris.

Pel que fa al contingut sobre pobles indígenes, un punt d’inflexió va ser la publicació el desembre de 2015 de les Crides a l’Acció de la Comissió Veritat i Reconciliació (TRC, de l’anglès Truth and Reconciliation Comission) per superar el trauma de les escoles residencials. La crida 62.1 afecta a l’educació, demanant currículums que tractin extensament la història passada i contemporània dels pobles indígenes. En la pràctica, però, això no acaba de passar.

En un informe d’octubre de 2015 de l’organització KAIROS, cap de les províncies canadenques va rebre bona nota en l’aplicació de la crida a l’acció. I en zones tan poblades com el Quebec o Ontario, assenyala el mateix informe, no s’ensenya apropiadament seguint la TRC. Així ho feia notar en el programa Unreserved de la CBC la mestra Lisa Howell de l’escola Pierre Elliott Trudeau de Quebec, on explicava que a l’escola s’estudien les poblacions indígenes “com si fossin relíquies del passat”.

 

Vídeo realitzat per Indigenous and Northern Affairs Canada (INAC).

 

FERIDES I REPTES

La manca d’educació provoca desconeixement respecte focus de conflicte oberts, com són les reserves. Es tracta de territoris on només hi viuen poblacions indígenes  i estan gestionades pel govern, que adjudica finançament a programes segons una sèrie de criteris. Poden per tant existir reserves molt riques, perquè han aconseguit negociar molt bé, com la de Kahnawake, situada al Quebec, i d’altres molt pobres. “Hi ha excepcions, però a la majoria de reserves manquen recursos, com habitatge adequat o accés a aigua potable. També sol haver-hi problemes amb els joves: drogues, depressió o fins i tot suïcidis”, explica Dwight Dorey.

“És una realitat desafiant: alcohol, drogues… I com que no hi ha massa a fer és fàcil que els joves acabin involucrats en aquests cercles”, explica Justin Holness.

Unes realitats que també es repeteixen en terres Inuit. El Govern Regional de Kativik, al Quebec, explica que alguns dels majors reptes als quals s’enfronta la societat Inuit avui dia són “la superpoblació, la manca d’habitatge adequat i els alts costos de vida”. Tot això porta sovint aparellats problemes de salut, mentals i una alt nombre de suïcidis. Precisament per lluitar contra aquests, l’organització Inuit Tapiriit Kanatami ha creat el juliol d’enguany l’Estratègia Nacional de Prevenció de Suïcidi Inuit, a la qual el govern federal ha promès ajudar amb nou milions de dòlars en finançament.

És cert que existeixen esforços del govern, però encara hi ha feina per fer. L’Alia Wurdemann-Stam forma part de Roots to Harvest, una organització sense ànim de lucre basada a Thunder Bay. L’Alia explica que fora de la reserva també “hi ha pobresa, violència entre joves i manca d’habitatge. En general, es necessita treballar en la creació d’una vertadera xarxa de suport cultural i de comunitat”.

Els indígenes no són una població aïllada, marginal i desafortunada, malgrat l’existència de realitats complexes i situacions en que sí hi ha marginació i pobresa

Ara bé, els estigmes negatius i la generalització ha fet molt mal a la lluita nadiua. Els col·lectius s’han organitzat al llarg dels anys i zones com el Yukon se citen sovint com a exemples d’èxit. Els indígenes no són una població aïllada, marginal i desafortunada, malgrat l’existència de realitats complexes i situacions en què sí hi ha marginació i pobresa. Però dir que aquesta és la regla general és tan esbiaixat com dir que tots els indígenes viuen en reserves i que tots els Inuit van en trineu. “Moltes de les dones que van venir al refugi han acabat protagonitzant històries d’èxit”, explica la Nakuset.

Una altra de les iniciatives que té en marxa la directora del Refugi de Dones Natives a Montreal és per fer front a una de les lluites obertes més importants: les dones indígenes desaparegudes i assassinades (MMIW, de l’anglès Missing and Murdered Indigenous Women). Des de la Xarxa s’està intentant instaurar la figura d’una coordinadora per treballar de prop entre les persones afectades i la policia, que roman la peça clau del problema.

I és que el darrer agost el govern va posar en marxa la National Inquiry per a les MMIW, nomenant una comissió d’investigadors. Un moviment que ha posat esperança en els cors de molta gent, però que encara certes persones miren amb recel, com la Vanessa Gray: “El vertader problema aquí és el sistema policial. I està Canadà disposat a canviar això? No ho crec pas”.

 

EL DIA DE DEMÀ

El debat de si el govern de Trudeau farà que canvïi alguna cosa continua obert, i molt. Mentre alguns es confessen esperançats, d’altres no ho estan tant. La Vanessa està en aquesta segona línia: “un canvi real seria que el govern dugués a terme consultes reals per passar per les nostres terres. Honestament, crec que l’únic que veurem de Trudeau és com empeny l’Energy East Pipeline”. Aquest és un projecte que té al Canadà ben a l’expectació, i és que la companyia energètica TransCanada proposa un oleoducte de punta a punta del país que passaria per sobre de terres indígenes.

La pregunta de si cal concentrar-se en guarir o en reclamar autonomia està al darrere de tots els reptes i lluites indígenes. La Nakuset es pregunta si “estem preparats per ser sobirans. Alguns ho estan, d’altres no. El Two Row Wampum, la promesa de respecte mutu, està trencada. Ara mateix hi ha massa per guarir.”

Però és que defensar la sobirania i fer costat a la terra és guarir”, diu la Vanessa, alçant la veu.

“Si hi ha voluntat hi ha manera de fer-ho”, somriu Dwight Dorey. La voluntat existeix, i es manifesta en forma d’iniciatives com Idle No More. “S’ha ferit l’esperit” diu la Vanessa, fermament. Es posa les mans sobre el cor i diu, fluixet: “però l’esperit encara hi és”.