La seva amiga Maruja Torres el compara amb Robert Fisk i, de fet, se’l podria anomenar el Fisk català si no fos perquè porta més anys vivint al Líban que a Catalunya. Tomás Alcoverro es confessa “mandrós” i per això es va instal·lar a Beirut en lloc d’una ciutat “més difícil” com El Caire. Els seus col·legues de professió encara li recorden quan va decidir comprar-se un pis a la zona musulmana de Beirut en plena guerra. Sigui com sigui, des de les pàgines de La Vanguardia ha retratat en primera persona la història del Llevant de l’últim mig segle. Des de les guerres del Líban de 1975 i 1980 fins la guerra de l’Iraq de 2003, passant per la revolució iraniana de Jomeini, la mort de Nasser a Egipte, l’ocupació turca de Xipre, les intifades palestines o la Primavera Àrab a Tahrir.

Portes molts anys al Líban. És un Estat molt peculiar.

El sistema institucional del Líban  només es troba en aquest país. És arcaic i manté a la societat en un sistema injust, ja que els càrrecs institucionals s’atribueixen per confessió religiosa. En el confessionalisme, el que compta no és la idea política, sinó que si ets d’una confessió o d’una altra. És un sistema horrible.

Però, d’altra banda, permet que les diferents comunitats mantinguin la seva identitat amb un equilibri, tot i que a vegades sigui difícil. Es respecten aquestes comunitats que poden ser grans o poden ser menys grans i que no passi el que passa a altres països, on, per exemple, els cristians han estat pràcticament anul·lats. Al Líban, els cristians encara tenen un pes. Fins quan? No crec que sigui per molt temps. Però és una cosa curiosa perquè el Líban és l’únic país àrab on un cristià és president de la República.

El focus informatiu al Llevant s’ha desplaçat cap a altres països, però, què està passant al Líban?

Està a a l’expectativa del que pugui passar a Síria. Hi ha preocupació pels refugiats que poden venir i és que el que passa al Líban no passa a cap lloc del món. És un país petit i dividit, on hi ha 1,2 milions de refugiats sirians quan la població és de 4 milions. Aquí a Europa ens peguem per si n’hi ha 200 més. I allà en tenen 1,2 milions i ningú els ajuda.

“Aquí a Europa ens peguem per si hi ha 200 refugiats més i al Líban en tenen 1,2 milions i ningú els ajuda”

A més, els refugiats sirians es queixen, i amb raó, perquè se’ls aplica un toc de queda i no poden moure’s entre les sis de la tarda i les sis del matí. El Líban no els vol considerar refugiats perquè no es repeteixi el que va passar amb els refugiats palestins: Actualment al Líban hi ha 300.000 refugiats palestins que s’hi quedaran tota la vida perquè Israel mai no acceptarà el seu retorn i tampoc aniran a Gaza perquè hi viurien pitjor.

I com ho veuen els libanesos?

Imagineu que dels  sirians que han arribat al Líban la meitat tornen a Síria quan s’acabi la guerra. En quedarien 600.000 en un país tan petit i fragmentat i això , insisteixo, és un problema. Els libanesos estan preocupats per la situació paupèrrima que viuen els sirians i cal distribuir aigua, les escoles estan desbordades… I a més, el Líban no rep ajuda internacional per fer-hi front.

Després de 15 anys de guerres els libanesos no volen començar-ne una altra. Eduard Ribas

 

Quin paper juga el Líban en l’actual tauler del Llevant?

De moment, es manté l’excepció libanesa sense grans sacsejades. Després de 15 anys de guerra els libanesos no estan disposats a començar-ne una altra. Però clar, en conflictes com el de Síria la voluntat dels pobles no hi pinta massa i esdevenen guerres de mig món. Però sembla ser que hi ha una sorprenent eficàcia dels serveis d’intel·ligència libanesos aturant atemptats i això ajuda que la situació no es desbordi i no s’obri un altre front.

A part d’això, els libanesos estan molt dividits pel que fa al conflicte sirià. Hi ha qui dóna suport a El Assad i hi ha qui està a favor de l’oposició, i dins d’aquests també hi ha qui està al costat del Daesh. Independentment de si són musulmans o cristians, tenen arguments per llogar-hi cadires!

L’estabilitat del Líban ajuda el govern sirià?

Penseu que la frontera entre el Líban i Síria és l’única que encara controla l’exèrcit sirià. La carretera entre Beirut i Damasc encara és transitable i segura, però si això fallés, Damasc perdria el control de totes les fronteres. No crec que això es desestabilitzi perquè ni Israel està interessada en entrar en un conflicte ni Hezbollah té forces per fer-ho. Però al ritme que van les coses, ningú no pot garantir que en quatre mesos les coses no es compliquin.

“La frontera entre el Líban i Síria és l’única que encara controla l’exèrcit sirià, no li interessa que es desestabilitzi”

La confrontació entre xiïtes i sunnites és realment un conflicte religiós o una eina política?

Jo veig molt clar que a Síria hi ha una majoria sunnita contra una minoria xiïta o alauita. Hi ha un fet de veritat i és que els xiïtes han estat oprimits durant segles. Quan vaig arribar al Líban no coneixia xiïtes, només en trobaves en un vell mercat molt exòtic. Arran de la revolució de l’Iran de 1979 va canviar tot. Els xiïtes van guanyar i van desprendre un ideal revolucionari que va afectar les comunitats del voltant, sobretot el Líban i Bahrain. Avui els xiïtes de Beirut, que abans ni es veien ni s’expressaven, són advocats, empresaris… hi ha hagut una revifada general. Però tot i això, cal distingir els xiïtes àrabs dels perses.

alcoverro bandera liban

Tomás Alcoverro amb una bandera del Líban, on ha viscut quasi cinc dècades. Eduard Ribas

 

I això?

Sí. Hi ha una dita que diu que aquell que creu que entén l’Orient Mitjà és perquè li han explicat malament. La cosa és molt complexa. Els xiïtes iranians són perses, no són exactament com els àrabs. Això es va veure molt bé a la guerra entre l’Iran i l’Iraq. La gent pensava que l’exèrcit de Saddam Hussein es dividiria perquè els xiïtes iraquians no voldrien lluitar contra els iranians, la qual cosa no es va complir. I és que a l’Orient Mitjà, la majoria de càlculs que es fan no funcionen.

“Aquell que creu que ha entès l’Orient Mitjà, li han explicat malament”

També és cert que l’Aràbia Saudita i l’Iran han instrumentalitzat aquestes diferències amb finalitats polítiques.

Sí, totalment. Existeix una diferència entre sunnites i xiïtes que els saudites i els iranians utilitzen per confrontar-se i guanyar influència a la regió. Però jo crec que hi ha un factor encara més important que és el control de La Meca. Actualment la controla l’Aràbia Saudita perquè es troba dins del seu territori. Però la revolució iraniana sempre va posar en dubte que els punts sagrats de La Meca i Medina estiguessin administrats per “una dinastia corrupta i venuda als EUA”. L’Iran vol que estiguin administrades per més països, és a dir, per ells.

Eugenio García Gascón escrivia el 2008, abans de les revoltes, que els àrabs no estaven per la democràcia i que era preferible un govern de Mubarak a Egipte abans que els germans Musulmans. Què en penses?

Garcia Gascón i jo estem completament d’acord sobre la Primavera Àrab. El càlcul que es va fer de voler acabar  amb dictadures militars que anaven bé a Occident, va ser una gran mistificació. Cridava l’atenció que a les manifestacions no s’hi cremaven ni banderes d’Israel ni dels EUA. Els més malpensats crèiem que hi havia una influència estatunidenca, la qual cosa em sembla bastant clara. Crec que des d’Occident es van magnificar molt les coses i es va vendre als pobles àrabs que nosaltres no érem els seus enemics sinó que ho eren les dictadures.

Alcoverro creu que des d’Occident es va mitificar la Primavera Àrab. Eduard Ribas

 

Però els joves i l’oposició democràtica també hi van jugar algun paper.

Hi va haver un gran entusiasme per part de la gent jove que té Internet, les ONG… però no es va voler veure que hi havia mans negres que manipulaven amb diners com ara Qatar o l’Aràbia Saudita. I això ho dic amb total convicció: el ximple de l’Obama ha fet més mal a l’Orient Mitjà que el Bush pare i el Bush fill. Aquells es van carregar l’Iraq però l’Obama s’ha carregat Líbia, Síria i mig món per la seva concepció de democràcia…

Quin ha estat el resultat de les revolucions, vist amb la perspectiva del temps?

No hi ha hagut cap revolució perquè no hi hagut un canvi entre les forces de poder. Però el resultat és espantós. Deixem-nos de paraules, si tu ara vas a qualsevol lloc de Síria o Líbia i preguntes: “Escolti, millor ara o abans?” i et preguntaran si els estàs prenent el pèl. Això està tan desfet i sense sortida que sempre crec que el pitjor està per arribar. No es pot comparar la república d’El Assad amb els bàrbars del Daesh, que van tenir el suport occidental.

“No hi ha hagut cap revolució perquè no hi hagut un canvi entre les forces de poder”

Per tant, quan Occident vol exportar la seva democràcia liberal al món àrab s’equivoca?

Absolutament. És el gran error dels qui volien a Egipte una tercera via que no passés ni per la dictadura laica de l’exèrcit ni pels islamistes dels Germans Musulmans. Ens deien que hi havia un espai per la gent jove i oberta al món i ara, veient que no ha funcionat, ens diuen que cal donar més temps, que a Europa ha necessitat segles per separar l’Estat de l’Església. Però, malauradament, la meva impressió és que anem cap a pitjor, la gent viu en pitjors condicions i tenim el temps perdut i els morts estan morts.

Quina importància ha tingut doncs la intervenció exterior al Llevant?

El problema de l’Orient Mitjà és que la intervenció exterior no ha parat mai. Les fronteres són fetes amb els acords de Sykes-Picot entre França i Regne Unit, que aquest any fan 100 anys. No es pot, per tant, entendre l’Orient Mitjà des de la caiguda de l’Imperi Otomà sense la intervenció constant d’Occident. I aquesta és una cosa que ells subratllen molt. Els Estats Units no podrien viure sense una guerra, és evident! Així funciona des de la guerra de Cuba contra Espanya. Hi ha una teoria que parla de la pentagonització d’Occident, que diu que sense les guerres la societat estatunidenca, productiva, no funcionaria. Si et poses a comptar guerres veus que no paren!