Eslovènia va celebrar un referèndum per la seva independència de Iugoslàvia al desembre de 1990, en el que el sí va guanyar per una àmplia majoria i una alta participació. Setmanes després de la consulta, el periodista eslovè Ervin Hladnik Milharčič va entrevistar el president de Iugoslàvia, Janez Drnovšek, amb qui compartia nacionalitat. “Paradoxes del sistema federal”, comenta Hladnik Milharčič. “Considera que és el president d’un estat que existeix?”, li va preguntar. Un ofès Drnovšek, que amb els anys es convertiria en primer ministre i president d’Eslovènia, el va fer fora del seu despatx i Hladnik Milharčič es va quedar sense entrevista per només formular una pregunta. “Era el president d’un país que s’estava desmembrant i no tenia cap tipus d’interès en discutir sobre això”, bromeja el periodista.
Àcid i retòric, Hladnik Milhačič és un dels periodistes històrics del seu país. “És fàcil triomfar a Eslovènia, és un país petit”, confessa. És així com resta importància als més de quaranta anys de trajectòria professional. Ha narrat la mort Josip Broz Tito, la independència d’Eslovènia i les guerres que van esclatar a l’antiga república iugoslava. Corresponsal a l’Orient Mitjà, ha viscut a El Caire i a Jerusalem. I ha sopat amb Iàssir Arafat. Indubtablement, Hladnik Milhačič ha viscut en primera persona molts dels episodis que han marcat la història contemporània.
Enviat especial del diari eslovè Dnevnik, Hladnik Milhačič va cobrir el referèndum d’independència català de l’1 d’octubre, procés en el que troba moltes similituds amb l’eslovè, tot i que també assenyala diferències, com el context internacional en què produeix. En aquesta entrevista el periodista narra com Eslovènia va adreçar la seva independència, amb una mirada crítica i matisos de nostàlgia.

 

Què feia divergir Eslovènia de la resta de Iugoslàvia?

Eslovènia diferia en un aspecte: el seu idioma. L’eslovè és molt diferent del croata i el serbi, que eren les llengües que dominaven a Iugoslàvia. El sistema educatiu a Eslovènia s’impartia en eslovè i els llibres d’història estaven escrits des de la perspectiva eslovena perquè el seu passat no era totalment compartit amb la resta de repúbliques iugoslaves. Així, la percepció que tenien els eslovens de si mateixos era la d’una nació amb una entitat pròpia dintre de Iugoslàvia. Tots els eslovens podien parlar serbocrat, però els serbis i els croats mai es van preocupar en aprendre l’eslovè, ni tampoc ho van fer fins i tot aquells serbis i croats que vivien a Eslovènia.

Consegüentment, existia una identitat eslovena des que Iugoslàvia es va constituir com a país després de la Primera Guerra Mundial i aquesta diversitat cultural també va continuar pervivint quan l’estat va ser refet després de la Segona Guerra Mundial.

Quan canvia la relació entre Eslovènia i Iugoslàvia?

Dels anys cinquanta fins a finals dels setanta, els estàndards de vida a Iugoslàvia milloraven any rere any, el Producte Interior Brut (PIB) augmentava i també ho feien els salaris. Es per això que, fins a la dècada dels vuitanta, cap eslovè discutia la seva independència política respecte la república iugoslava. Sí que existien polèmiques sobre la dominació cultural i les diferències en com s’entenia la manera de viure entre ambdós països, però això era tot. Ara bé, al 1980, el desenvolupament econòmic iugoslau es va estancar i va ser llavors quan la política eslovena va començar a distanciar-se de la resta de Iugoslàvia.

La lògica que es va seguir per defensar la independència va ser que Eslovènia representava el 10% de la població de Iugoslàvia i que aportava el 25% del seu PIB, mentre que des de l’altra banda  s’argüia que el principal mercat pels eslovens era el conjunt de repúbliques iugoslaves i, per tant, els seus beneficis depenien d’aquestes.

Cronologia de la independència eslovena. CRISTINA MARTÍN.

Com va ser el camí per la independència eslovena?

Va ser llarg, aproximadament, va durar uns vuit anys. El referèndum per la independència, que es va celebrar el 23 de desembre de 1990, es va fer dins dels límits de la llei imperant. No estava clar fins a quin punt era realment constitucional. Els eslovens reivindicaven que es tractava d’un procés constitucional, però a Belgrad no estaven del tot convençuts. Tanmateix, el referèndum es va desenvolupar sense cap tipus d’intervenció violenta.

Després de la consulta, Eslovènia va fer dues declaracions. La primera va consistir en una declaració dels resultats del referèndum. Bàsicament, els vots van ser comptats i el parlament regional eslovè els va anunciar. Amb una participació del 92% de la població, el ‘sí’ a la separació de Iugoslàvia va guanyar amb un 95%. Això va ser el primer escenari i Eslovènia va posposar la declaració d’independència per més endavant. En aquells moments, es va discutir si aquesta jugada era intel·ligent o no ho era. Tant per tant, sis mesos després, el 25 de juny de 1991, es va declarar la independència d’Eslovènia.

Per què es va posposar?

La declaració d’independència es va endarrerir tant per la pressió internacional com per qüestions polítiques. Els polítics eslovens no estaven del tot preparats i necessitaven temps per organitzar-se. A més, durant aquests sis mesos d’aturada, Eslovènia va organitzar una força paramilitar, que va consistir en reorganitzar les forces de reserva iugoslaves i es va dur a terme en secret per part del govern. En conseqüència, quan es va produir la declaració d’independència i l’exèrcit iugoslau es va dirigir cap el territori eslovè, ja hi havia una força militar esperant-lo.

Què va passar?

El dia després de la declaració d’independència, el 26 de juny de 1991, es va iniciar un conflicte militar, conegut com la Guerra d’Independència d’Eslovènia o la Guerra dels deu dies. Al voltant d’una vuitantena de persones van morir, en la seva majoria soldats iugoslaus, però també van morir soldats eslovens, i persones estrangeres que es trobaven en la zona de conflicte, entre les que hi havia periodistes i camioners.

Per tant, no es va produir una gran guerra, va ser més un atac militar que va durar, aproximadament, uns deu dies. Les ciutats no va ser bombardejades, el que va passar és que unitats militars es van enfrontar les unes amb les altres.

entrevista independència eslovènia

El context internacional va jugar a favor d’Eslovènia per a proclamar la seva independència. IZTOC DIMC.

Què va jugar a favor d’Eslovènia per guanyar-se la seva independència?

La independència eslovena no es va guanyar només militarment, sinó també pel context en què va produir. L’atmosfera internacional estava marcada per la idea que el “vell ordre” estava arribant a la seva fi i això es va interpretar com una victòria de la democràcia sobre el totalitarisme. La Unió Soviètica s’estava desintegrant i, a més, Alemanya s’havia reunificat, fet que va acabar amb la premissa en contra de la independència que establia que les fronteres europees no es podien modificar. A més, la declaració d’independència eslovena es va produir quan Iugoslàvia ja estava immersa en altres conflictes militars i això va facilitar el seu reconeixement internacional amb la voluntat de protegir la “petita” Eslovènia. 

Aquest context internacional favorable Eslovènia el va aprofitar per engegar una bona campanya de relacions públiques, on es va definir com la petita nació treballadora i bona que només volia la llibertat. I, a l’altra banda, hi havia el brutal règim de Belgrad, dominat per una maquinària institucional regressiva.

Com va afectar la independència a l’economia eslovena?

Primerament, cal destacar que la presència d’empreses internacionals no predominava a principis dels anys noranta. La major part de la nostra economia era eslovena. Tot i això, existia la gran por que la independència faria col·lapsar l’economia, que els nostres productes no serien competitius en els mercats europeus i que els eslovens ens empobriríem.  No obstant, va resultar que aquesta temor no tenia cap tipus de sentit.

No es va produir cap gran desastre: l’economia eslovena es va adaptar molt ràpidament. Es va produir un breu període d’estancament, en el que els mercats es van haver d’ajustar a les noves condicions, però ho van fer àgilment. La por que tothom tenia d’un col·lapse econòmic s’havia exagerat.

“La por que tothom tenia d’un col·lapse econòmic s’havia exagerat”

Es van restablir les relacions econòmiques amb Iugoslàvia?

Va arribar un moment en què Eslovènia va construir una nova relació envers els mercats iugoslaus, procés que es va realitzar molt ràpidament. Aquells productes eslovens que Iugoslàvia necessitava, els comprava, i aquells no, no ho feia.

I després?

També va predominar la idea que la independència havia tingut una influència destructiva per l’economia, però és una premissa completament incorrecta. L’economia eslovena va millorar després de la separació de Iugoslàvia, com també ho va fer l’economia de la resta de països europeus fins la crisi del 2008, esdeveniment que no té res a veure amb la independència eslovena.

A més, l’economia eslovena va enriquir-se perquè va haver d’orientar-se envers els mercats europeus i això va significar que la qualitat dels productes va incrementar. Malauradament, la conseqüència negativa d’aquesta aproximació a Europa va ser que l’estat del benestar, molt potent abans de la independència, es va debilitar amb l’avenç del neoliberaslime arreu d’Europa.

Ara bé, cal emfatitzar que Eslovènia segueix el que fa Europa. Si Europa és comunista, Eslovènia també. Però a Europa es va estendre el neoliberalisme i també al meu país. No es pot esperar que una economia de la mida de l’eslovena amb una població de dos milions de persones pugui determinar quina és la situació europea. Tant per tant, ha millorat el nivell de vida, però les diferències socials són majors. Quan el neoliberalisme mana, existeix poca justícia social. És com funciona.

Conferència internacional impartida per Hladnik Milhačič a l’any 2015 sobre la cultura, política i identitat a Eslovènia.

Una vegada va ser declarada la independència, com va canviar l’escenari polític d’Eslovènia?

Es va modificar de moltes maneres. El primer que cal mencionar és que en el marc polític general hi havia consens. Totes les forces polítiques, de dretes, esquerres i centre, compartien dos objectius comuns molt importants: l’ingrés a la OTAN i l’ingrés a la Unió Europea. Això derivava en un efecte interessant, i és que tota nació que vulgui ser membre de la Unió Europea cal que reformi la seva constitució, que l’adapti. Eslovènia, en aquell context, va reformar-la en un consens absolut de totes les forces polítiques. Hi ha exemples de països que això els ha costat o els pot costar anys de discussió, en canvi en el cas eslovè va ser gairebé automàtic. No hi va haver un veritable debat polític sobre la reforma constitucional.

Pel que fa a l’ingrés a la OTAN, aquest es va sotmetre a referèndum, on el ‘sí’ va guanyar per majoria. Sigui com sigui, cal tenir en compte que la força militar eslovena és insignificant tenint en compte les dimensions del país. Formar part de la OTAN implicava complir uns requisits que al referèndum es va demostrar que s’acceptaven, com per exemples formar un exèrcit professional.

El fet de no haver tingut un debat polític sobre la reforma constitucional va tenir alguna conseqüència?

Evidentment. De fet, això explica com funciona Eslovènia a dia d’avui. En aquell moment no es va posar damunt la taula un debat sobre una reforma constitucional i no es va discutir sobre el sistema econòmic o l’ordre jurídic. El que va fer Eslovènia va ser adoptar directament el que dictaminava la Unió Europea. Les reformes eren articles traduïts directament de l’anglès a l’eslovè.

Podríem dir que Eslovènia es va comportar com una criatura, una nació aliena a les decisions importants que s’estaven prenent fora de les fronteres del país, de les que no érem partícips. Així, al parlament eslovè encara s’estava parlant sobre els resultats de la Segona Guerra Mundial, els dos bàndols… Mentre que a la resta d’Europa es discutien qüestions crucials que després ja traduiríem a l’eslovè.

Vint-i-sis anys després de la independència, quin pes té Eslovènia?

Vist amb perspectiva, quan Eslovènia va néixer com a país, era un desastre complet. Ara, la situació ha millorat a nivell econòmic i polític perquè s’assembla més a la resta d’Europa. Hi ha una dreta més neoliberal, una esquerra que ha anat guanyant forma i força… Mica en mica entrem en els cànons europeus. Però també és veritat que Eslovènia, des que es va proclamar com a nació, s’ha convertit en un país irrellevant, que no juga un paper important a Europa.

Eslovènia formava part d’un país de 20 milions d’habitants, però quan es va separar es va convertir en un país de dos milions d’habitants i en un país més entre els 28 que formen la Unió Europea. Eslovènia no va poder assumir un lideratge en cap matèria.

entrevista independència eslovènia

Després de 26 anys, Eslovènia ha millorat econòmica i políticament, tot i no poder assumir el lideratge europeu en cap matèria. IZTOC DIMC.

Quines altres conseqüències va provocar el procés d’independència?

Tota nació que acaba d’independitzar-se ha de desenvolupar seccions de la societat que abans no havia contemplat perquè no era competència seva. Em refereixo, per exemple, a la diplomàcia. En certa manera s’ha de dissenyar una estructura, definir unes personalitats que siguin capaces de representar el país com a país a nivell internacional. A part d’aquest cas, també haurà de formar part d’organitzacions internacionals europees, d’agències atòmiques, adoptar l’euro, establir un exèrcit… En definitiva, trobar la fórmula per encabir tot això en unes fronteres noves.

El més important, això sí, és ser capaç d’inventar noves relacions internacionals econòmiques. Val a dir que l’àrea geogràfica hi juga un paper determinant: hi ha nacions que per països fronterers o àrees ho tenen molt més fàcil que d’altres. En el cas eslovè i pel context del moment, ha sigut prou exitós.

“Amb la independència cal desenvolupar seccions de la societat que abans no s’havien contemplat”

Ha canviat la imatge que els eslovens tenen d’Europa des d’aleshores?

Al 1990 hi havia una visió totalment romàntica d’Europa. Era el màxim, l’exemple a seguir, l’èxit, la pau, qui controlava i qui garantia l’estabilitat, l’òrgan que no permetria mai que una nació s’ensorrés. Hi havia moltes il·lusions i la gent va arribar a modificar la seva conducta per ser més “europeus”. Però la imatge que es tenia d’Europa era una fantasia. I amb el temps un se n’adona que Europa és un procés d’aprenentatge.

Tanmateix, continuo creient que és millor formar part d’Europa. Qualsevol nació guanyarà més formant part de la Unió Europea que restant-ne fora, bàsicament, perquè si no n’ets membre tindràs els mateixos problemes que si en formes part, però amb la diferència que no tindràs la protecció simbòlica que t’atorga la Unió Europea. I, tot i així, una nació que no en sigui membre haurà de mantenir una relació amb ella perquè no se la pot ignorar. 

És per tot això que a Eslovènia hi ha cert realisme ara. Aquella idea inicial que es basava en que formar part d’Europa et feia automàticament més lliure i més ric s’ha reduït al que realment implica formar-ne part: la oportunitat de desenvolupar-te com a membre d’aquesta institució i que sempre dependrà dels teus límits i capacitats. 

Què recorden els que han viscut el procés d’independència?

La gent gran enyora aquell país de 20 milions d’habitants. Senten nostàlgia. Recorden la seva infància i ara viuen d’un record edulcorat, el recorden molt més feliç del que realment deuria ser, la seva vida de fa 40 anys no té res a veure amb l’actual.

I vostè?

Personalment, crec que qui aposta per la independència aposta per una aventura. Però un ha de ser conscient que amb la independència és començar pràcticament de zero. Canvies l’entorn, les responsabilitats, les decisions polítiques, els objectius… I tot de manera molt radical. En el moment en què estableixes una frontera, cal una reconversió íntegra del territori. Ara bé, s’ha de tenir en compte que les injustícies prèvies a la independència continuaran allà si no se solucionen explícitament. La independència no resol l’estructura social.

Imatges de Iztok Dimc.