LIMA. “El deteriorament va arribar a ser tan gran que em deien per anar a veure el Papa i jo deia que l’anés a veure sa mare. No em penedeixo d’haver marxat. No m’interessa recordar-me d’ells”.

L’Óscar Osterling és exsodàlite. L’any 2012 va decidir sortir del Sodalici de Vida Cristiana (Sodalitium Christianae Vitae, SVC), una Societat de Vida Apostòlica fundada al Col·legi La Reparación de Lima l’any 1971 per Luis Fernando Figari. Va formar-ne part un total de 20 anys. Ara en té 42.

El que ha causat un major impacte mediàtic són els presumptes abusos sexuals que hauria perpetrat, durant anys, el fundador de la societat. Però només ha estat el detonant, la clau del bagul dels horrors, la punta d’un gran iceberg d’incongruències. El cop definitiu que ha obert la porta a un sense fi de barbaritats internes greus que han demostrat la foscor permanent en la qual el Sodalitium porta vivint més de quatre dècades.

 

EL SODALICI DE VIDA CRISTIANA

Sobre paper, el Sodalici de Vida Cristiana va sorgir com un espai on “forjar respostes a una societat en la qual cada ésser humà pugui sobreviure en llibertat i d’acord amb la seva dignitat”. El rumb per aconseguir la llibertat de la humanitat, amb el fundador al timó, passava per mirar la vida a través d’una lupa amb filtres de religiositat. Figari era Déu i l’Esperit Sant es manifestava a través de la seva persona, qui senyalava el camí espiritual cap a la santedat.

Germán Doig, el Papa Joan Pau II i Luis Fernando Figari, d’esquerra a dreta. Agències

 

Aquesta comunitat de vida apostòlica anhelava la creació d’un “home nou”. Algú intelectual i físicament superior a la resta de mortals. Joves rossos, de pell blanca, ulls clars i classe alta que podrien arribar a canviar el món. Reminiscències de la mitificada raça ària hitleriana.

Un dels pensadors idolatrats per Figari era el líder de la Falange Espanyola, el general José Antonio Primo de Rivera. El Superior General del Sodalici feia seves expressions del falangista i va agafar-se al peu de la lletra l’actitud militar representada per aquest, fins al punt que tots els sodàlites tenien les seves obres sobre la tauleta de nit. Per anar més lluny encara: l’himne de la Falange, el Cara al sol, s’ensenyava als membres de la comunitat.

Segons dictamina l’ideari del Sodalitium Christianae Vitae, “l’obediència és la columna vertebral de l’espiritualitat sodàlite”

El tresor de Luis Fernando Figari -i, per extensió, de la totalitat sodàlite- era trobar la veritat en una unió de pensament, oració, voluntat i servei. Aquest últim es convertiria en un servei militar i disciplinari. “El Sodalitium busca ser una santa milícia“, resa l’ideari de l’institució. Més que resar, ordena. I davant una ordre no hi ha precs, discussions ni debats possibles, perquè per les persones dedicades al moviment, “l’obediència és la columna vertebral de l’espiritualitat sodàlite”.

SOLDATS DE PENSAMENT ÚNIC

A l’Óscar, la formació militar característica del moviment no li produïa res: “que em fessin nedar en aigua congelada era un repte, una situació que va forjar la meva voluntat“. L’aspecte físic era una característica rellevant per la comunitat. Somriu amb certa innocència il·lògica quan recorda que dormien poc i que feien molts tipus d’exercicis. I, a vegades, també resaven.

En Pedro Salinas és agnòstic. I periodista, un de molt reconegut a Lima. També és el culpable de l’embranzida que la veritable faceta d’aquesta societat està agafant arreu. El passat octubre va publicar el llibre Mitad monjes, mitad soldados, una investigació periodística  sobre els innumerables interrogants del Sodalici de Vida Cristiana a partir del testimonis d’algunes víctimes.

Pedro Salinas, periodista i autor de Mitad monjes, mitad soldadosPedro Salinas, periodista i autor de Mitad monjes, mitad soldados. Pedro Cáceres

 

Ell va sobreviure el Sodalici durant set anys, de 1980 a 1987. Concretament, fins al gener de 1987. Té aquell dia gravat a l’ànima. “Em vaig fotre la borratxera de la meva vida”. Per al Sodalitium, en Pedro és un agent del dimoni, un traïdor. L’enemic, com tots els qui marxen. Amb el temps, mira enrere i se sorprèn d’haver suportat ordres que ara considera absurdes, però que en aquells moments representaven el credo estructural de la seva vida. Obediència, obediència, obediència.

Recorda que una nit el van fer llevar a les 3 de la matinada. Li van ordenar que es posés el banyador i que, després d’agafar un paper i un llapis, nedés fins una barca que hi havia uns 100 metres mar endins. Els dos objectes no podien tocar l’aigua. Un cop arribat a l’embarcació, havia d’escriure el primer que se li passés pel cap i tornar, de nou, sense mullar res que no fos ell mateix. I ho va fer.

També certes dinàmiques de grup que, més que això, eren episodis violents que giraven sota una hipotètica protecció del líder sodàlite. “Et deien que t’imaginessis que un grup venia a atemptar contra la vida de Luis Fernando. Venien tres cap a tu i no et podies defensar, només podries rebre cops; i els rebies”. O una vegada que, per ordre directa de Figari, va haver de posar el braç damunt una espelma mentre les flames li cremaven la pell. No pestanyejava, no sentia dolor. Dins del seu cap, només una idea: obeir.

Pedro Salinas: “T’entrenaven per donar la vida per Figari i, si t’ho deien, podies arribar a matar”

I continua. “Quan entres, ja hi ha un seguit d’idees clau o conceptes que van inoculant en el teu cap; et tornes un ésser autòmata i robotitzat, gairebé un esclau sense pensament propi, perquè hi ha un pensament únic fruit d’una rentada de cervell prèvia. Com expliques el musulmà que es posa una faixa amb explosius? Doncs dins el Sodalitium t’entrenaven per això, per donar la vida per Figari si era necessari”. S’atura un moment i respira. “I asseguro que, si t’ho deien, podies arribar a matar”.

EL DESPRÉS D’OBRIR ELS ULLS

Tornar a la vida real no és fàcil. Construir una nova lògica social i acceptar el passat, tampoc. Cada exsodàlite té la seva particular creu. Per l’Óscar, enfrontar-se al món laboral a la seva sortida va ser el més difícil. Després d’haver exercit durant set anys com a superior de comunitat i haver avançat personal i espiritualment, no podia fer un pas enrere. En la seva lògica de sodàlite, no s’ho podia permetre. Ni tampoc com a persona autoexigent.

Óscar Osterling, exsodàliteL’exsodàlite Óscar Osterling

 

Alguna cosa dins seu va canviar quan Sandro Moroni -qui és el Secretari General en l’actualitat- li va demanar que obrís les cames per, explícitament, “patejar-li” els testicles. Portava mesos dins la comunitat. “Des d’aquell moment em vaig dir que m’havia de portar bé perquè si no em pegaven. En aquell moment penses que t’ho mereixes, que ets un idiota. I em vaig convertir en un perfeccionista”. Els seus ulls reflecteixen un concepte de vida que sembla, encara i potser per sempre, lluny de desaparèixer.

Quan l’Óscar portava poc dins la comunitat, qui ara és Secretari General del Sodalici va ordenar-li que obrís les cames per poder “patejar-li” els testicles

De les dues dècades que l’Òscar va passar vivint en comunitat, només quatre anys van ser un infern. Fruit d’una exagerada reacció dels sodàlites superiors -arrel d’uns rumors que l’acusaven d’haver mantingut relacions impròpies amb una dona-, va ser relegat i humiliat per la institució. Les mesures de repressió venien de Figari. No podia sortir si no era acompanyat i el fundador li va retirar la paraula. “Era una sensació de culpabilitat, de traïció… per mi van ser els pitjors dies, no del Sodalici, sinó de la meva vida”.

Per en Pedro, el record de la relació amb el seu pare que el SCV li va robar encara pesa massa. Quan va començar a iniciar-se en la vida apostòlica, el pare de l’exsodàlite vivia a Caracas i van iniciar un vincle per correspondència. En Pedro mai va deixar d’escriure-li. Però un dia, de cop, les respostes a les seves cartes van deixar d’arribar, i el discurs que va adoptar el fundador del Sodalici va agafar una força desmesurada en la ment d’un jove que es creia orfe de figura paterna.

Aleshores celebraven una mena de sessions que la família sodàlite anomenava “correcció fraterna o introspecció”. En Pedro en diu bullying. “Estàvem asseguts en una taula i Figari es fixava en tu, i tothom començava a treure’t defectes, a especular sobre els teus complexes i traumes, i quan em va tocar a mi, ell va fer referència al meu pare i el va tractar de fracassat cap avall. Això va durar des de l’hora de dinar fins que es va fer fosc”. Vomita les paraules sense força física però amb un alt grau d’esforç psicològic. Aquella tarda, la cantarella va ser que el seu pare l’havia abandonat i com hi havia una correlació amb la realitat -perquè la comunicació era inexistent- s’ho va creure. “La sensació d’abandonament em va perseguir molt de temps”, lamenta.

L’any 1993, sis anys després de marxar del Sodalici, l’ambaixada de Veneçuela li va comunicar que l’home que li havia donat la vida s’estava morint. Va lligar caps quan el seu pare, postrat al llit de l’hospital, va preguntar-li per què li havia deixat d’escriure.”En aquell instant, els vaig odiar; van trencar la relació amb el meu pare. Em sembla una cosa molt forta”. El pare d’en Pedro va morir sis mesos després arran d’un càncer terminal.

 

ABUSOS SEXUALS EN NOM DE DÉU

El febrer de 2011, el qui havia estat la mà dreta i número dos de la família sodàlite, Germán Doig, va ser públicament acusat d’haver tingut una doble vida i de cometre abusos sexuals. La societat peruana va posar el crit al cel i els ciments del Sodalitium es van fragmentar. I és que Doig era el model a seguir per tots els sodàlites, l’exemple perfecte de tot el que un bon membre de la comunitat havia de ser. Quan va esclatar l’escàndol, es va aturar la seva canonització a Roma.

Portades de Diari 16Portades de Diario 16

Casualment, Figari havia deixat el càrrec uns mesos abans. Les especulacions sobre el coneixement que el Superior General tenia de les costums del seu segon van començar a créixer, i l’agost del mateix any van aparèixer informacions públiques que garanteixen l’existència de denúncies cap al fundador per haver perpetrat depravacions sexuals. Múltiples veus que portaven anys ofegades en el més profund silenci van aixecar la veu. No només víctimes sexuals, sinó tota mena de perfils que haurien patit altres tipus de violència en nom de la religió. “T’hi sumes perquè, per primer cop, ets víctima. Abans d’aquell moment ets un cregut, un exagerat, un mentider. Però en aquell moment ja em converteixo en víctima”, explica l’Óscar. Així, les vergonyes ocultes del Sodalici de Vida Cristiana van trobar un forat per on escapar.

UN PUNT DE LLUM ENTRE LA FOSCOR

Les primeres denúncies per abusos sexuals daten de 2008; tres anys abans que els mitjans es fessin ressò del Cas Doig. La institució ho va ocultar llavors i ha continuat mirant cap a una altra banda.

Actualment, n’hi ha una trentena, i la xifra va en augment. Però encara no ha passat res més enllà de la indignació social que ha generat la investigació de Pedro Salinas. Luis Fernando Figari està en parador desconegut, no ha estat expulsat del Sodalici i no ha donat la cara. L’Església està fragmentada. I el Vaticà no obre boca.

La prescripció dels delictes o l’impossibilitat de demostrar-los fan que la justícia arribi tard. Ningú no sap cap a quin destí va aquest vaixell, però les víctimes han trobat una ruta on aferrar-se, on desprendre’s d’un sentiment de culpa que no ha deixat de créixer. Un punt de llum que no es diu Déu, sinó esperança.