BUENOS AIRES. L’Argentina és un estat amb forta tradició sindical. Avui el país es lleva en jornada de paro nacional. Es tracta de la 55a vaga estatal des que va iniciar-se l’actual període de democràcia l’any 1983. Gairebé dos anys després de la darrera, Mauricio Macri s’enfronta a la primera vaga general des que és president enmig d’un clima de tensió creixent. El que s’ha conegut com a marzo caliente ha mobilitzat diferents sectors socials. “La massivitat del carrer aquest darrer mes fins i tot es pot comparar amb les grans mobilitzacions de finals dels 90 i la dècada del 2000, explica la Melisa, estudiant de Belles Arts, i afegeix: “estem davant un moment històric perquè, a diferència de l’últim paro, es qüestiona la política econòmica del govern de Macri”.

Ella i el seu company, en Juan, viuen de lloguer a San Fernando, una localitat metropolitana dins la província de Buenos Aires. Ambdós estudien i treballen malgrat que l’Argentina té la taxa d’atur juvenil més alta d’Amèrica Llatina amb un 19,4%. Aquesta realitat situa el jovent per damunt de la taxa de pobresa mitjana del país: un 38,5% de joves són pobres. Una de les dificultats més grans amb què es troben la Melisa i en Juan és el preu de l’habitatge, que els treu la meitat del sou, alhora que el cost a l’Argentina de l’habitatge i els serveis bàsics va pujar un 70% l’any 2016.

La Melisa i en Juan formen part de la generació de joves a qui afecta especialment la pujada del 70% dels preus dels productes bàsics i de l’habitatge viscuda l’any 2016. Marc Corominas

“Ens adherim a la jornada de vaga perquè volem tenir protagonisme en la discussió del rumb que està prenent el país”, explica en Juan. També es queixa que el salari en termes nominals creix, però no en termes reals, al costat de l’inflació, que el 2016 es va situar per sobre del 40%.

CLAM DES DE LES AULES CONTRA LA INFLACIÓ

Tot i que l’educació és una competència traslladada a les províncies i que el reclam docent és recurrent a principis de curs, enguany el conflicte és molt més dur. “La gent està enfadada, la inflació ha pujat molt i tot indica que continuarà alta: el que ens ofereixen és insultant” diu la Mariela, professora d’història d’un institut de Buenos Aires.

Els docents han estat un dels gremis que ha plantejat un conflicte més obert i continuat, tant amb el govern nacional com amb els provincials. En el darrer mes el professorat ha estat el ram que més s’ha mobilitzat, “la lluita docent està afectant molt més que una vaga aïllada i dominguera de la CGT, la nostra és una lluita continuada, amb crítica i confrontació”. S’han convocat, en algunes zones, més de 10 dies de vaga des de l’inici de les classes a principis de març.

Els docents són els primers en negociar les paritàries (reunions on es pacta el salari anual segons les previsions d’inflació) i per a molts el resultat del conflicte marcarà la tendència en la resta dels sectors. Marc Corominas

Els docents són els primers en negociar les paritàries (reunions on es pacta el salari anual segons les previsions d’inflació) i per a molts el resultat del conflicte marcarà la tendència en la resta dels sectors. De moment, però, el govern nacional es nega a convocar una paritària a tot l’Estat. Aquest immobilisme i els percentatges d’augment de sou que mostren les diferents províncies són els motius principals de les protestes del professorat. “Reclamem un 40% d’augment de la nòmina base i que el sou mínim sigui de 16.000 pesos (975€) que és l’equivalent a la cistella familiar”. Actualment el mínim d’un docent primerenc és de 11.372  pesos (693€) i els augments que planteja el govern de la ciutat de Buenos Aires són d’un 18%.

Si bé la inflació és un conflicte que afecta per igual tota la població, en el cas dels docents s’hi han sumat altres qüestions. Per comprendre gran part del conflicte, primer cal entendre com funciona la seva nòmina: “Són inintel·ligibles fins i tot per nosaltres i ens resulta difícil predir quant cobrarem exactament cada mes”, es lamenta la Mariela. Aquest desconcert es deu al fet que els docents cobren aproximadament la meitat del seu sou en negre. “L’Estat és el primer ocupador en negre del país”, es lamenta la professora.

Els professors no saben exactament quant cobraran cada mes, ja que l’Estat els paga aproximadament la meitat del sou en negre

La Mariela té 31 anys i en fa 6 que treballa com a docent. Des que va començar a treballar no s’ha convocat cap concurs de places fixes per a professors de secundària i actualment està apuntada a les llistes per ocupar places de substitució o interinatge. A causa de la situació econòmica, la Mariela ha de fer més hores de docència que abans per mantenir el mateix nivell de vida. És per això que està fent classes en tres instituts: “Jo encara tinc sort perquè n’he pogut concentrar moltes en un sol centre, però hi ha companys que van a cinc o sis centres diferents”.

Juntament amb la seva parella, que també és docent de secundària, estan esperant un fill. Ells, però, tenen la sort de no pagar lloguer perquè la casa on viuen era de la mare d’ell. “Els companys que estan de lloguer destinen gairebé un sou sencer a pagar-lo, nosaltres de moment en tenim prou amb aquest pis però a la llarga se’ns farà petit amb el nen.”

La marxa del 7 de març va reunir treballadors de tot el país a Buenos Aires com a mobilització prèvia al paro nacional del 6 d’abril. Marc Corominas

El clam per una vaga general fa temps que és exigit per part de la societat, un 60% de la població argentina recolza la convocatòria, segons dades del Centro de Estudios de Opinión Pública (CEOP). La demanda es va cristal·litzar el darrer 7 de març durant una manifestació gremial nacional convocada per la CGT, la principal central sindical de qui depèn la convocatòria de vaga general. Els seus dirigents havien anunciat que hi hauria vaga, però havien anat endarrerint la convocatòria oficial. En ple acte de la mateixa CGT, alguns manifestants van saltar a l’escenari per reclamar una data per la vaga general. Aquella va ser una jornada nacional que va congregar treballadors i treballadores de tot el país al centre de Bueno Aires.

LA DESINDUSTRIALITZACIÓ DEL PAÍS

La indústria durant el kirchnerisme va travessar un fort creixement, amb una política que finançava part de l’energia. Amb l’arribada de Macri al govern, aquesta inversió va caure ja que es van eliminar les retencions a les principals exportacions nacionals, d’on s’obtenia el fons de subsidi. El cost energètic va pujar no només per al sector industrial, sinó també per a les llars. Això ha causat una baixada del consum intern i una menor demanda. Alhora, s’han accentuat les importacions i per tant la competència a la que ha de fer front la indústria nacional.

Tierra del Fuego, la província més austral de l’Argentina, havia estat durant els 12 anys de govern Kirchner un dels símbols de la reindustrialització del país amb un gran pol industrial vinculat, entre d’altres sectors, a l’àmbit informàtic i tecnològic. Ara alguns creuen que la situació fins i tot és pitjor que la viscuda durant els anys 90.

La convocatòria de paritàries nacionals i lliures, la frenada a les importacions i l’aturada dels acomiadaments són les reivindicacions que uneixen els diferents sectors laborals. Marc Corominas

En Ricardo és un jove de 27 anys de Río Grande, població situada a la província de Tierra del Fuego, llicenciat en Turisme.  Està a l’atur després que la consultora de serveis informàtics on ha treballat els darrers tres anys hagi tancat per la baixada en la productivitat de les empreses que contractaven els seus serveis. “La meva forma de viure ha canviat de manera radical”, relata en Ricardo que tot i que de moment es manté gràcies a la indemnització que va rebre, lamenta que “va ser molt menor del que havia de ser perquè cobrava una part en negre”.

Mentre es sustenta amb els estalvis i els diners de la indemnització, en Ricardo ha començat un grau en Economia, però com molts altres habitants de la zona es planteja marxar: “Les perspectives de futur són bastant negatives, la província està vivint un èxode massiu a causa del panorama econòmic i l’augment de la taxa d’atur”.

Les reivindicacions que uneixen els diferents sectors laborals en aquesta jornada són la convocatòria de paritàries nacionals i lliures, que es frenin les importacions que competeixen amb la producció local amb major proteccionisme i que s’aturin els acomiadaments que està estenent el model de flexibilització laboral.

AGR-CLARÍN, LA DEFENSA DELS DRETS CONQUERITS

En Daniel i l’Héctor Eduardo són treballadors de la planta impressora AGR (Artes Gráficas Rioplatense), de 30 i 25 anys d’antiguitat, respectivament. Fa mesos, un tancament patronal va interrompre la seva activitat laboral, “el 16 de gener, sense previ avís ni justificació, ens vam trobar les persianes baixades i ens van fer fora a 360 treballadors, tots els de la planta” explica l’Héctor. Des d’aleshores estan ocupant la fàbrica per reclamar la seva reincorporació i la reobertura de la planta. Es tracta del taller d’arts gràfiques de major capacitat de l’Argentina, que alhora treballa per Grupo Clarín S. A., el grup mediàtic més gran del país.  

En Daniel i l’Héctor Eduardo ocupen la fàbrica d’AGR des del 16 de gener per exigir que es revoqui el tancament de la planta i l’acomiadament dels seus 360 treballadors. Marc Corominas

Legalment, a l’Argentina, per acomiadar més del 15% del personal d’una empresa s’han de justificar les causes. Clarín al·lega pèrdues econòmiques, però no hi ha cap aval legal que ho corrobori. “Clarín segueix comprant empreses: no hi ha un procés de fallida” afirma en Daniel, i afegeix: “El material que produïa AGR segueix en circulació, però la feina s’ha desviat a altres tallers, la majoria precaritzats, amb poques condicions de higiene i seguretat, costos menors i sense organització sindical”.  

El personal d’AGR destaca per haver aconseguit bones condicions laborals dins del gremi, gràcies a anys d’organització i pressió sindical. Però les mesures del govern s’encaminen cap a un model basat en la flexibilització. Així, condicions presents en la plantilla d’AGR com la contractació indefinida, el salari anual complementari o els complements d’antiguitat poden estar en perill.

De moment no hi ha hagut intenció de negociar per part de l’empresa. De fet, els treballadors relaten que a més de l’acomiadament il·legal, l’empresa els deu el pagament de l’última quinzena treballada. Són moltes les famílies que han perdut un sou mentre han de seguir fent-se càrrec de les despeses. L’Héctor, per exemple, viu amb la seva dona i els seus tres fills: “És dur, és fonamental que tots els que quedem tenim un suport de les famílies que ens dóna fermesa”. A més, a casa de l’Héctor, així com a la de tants altres treballadors, han rebut trucades telefòniques i telegrames intimidatoris, per això destaca que treballar les qüestions emocionals és intrínsec de la situació que estan vivint.

Clarín al·lega pèrdues econòmiques sense cap aval legal que ho corrobori, mentre que els treballadors assenyalen que el grup mediàtic segueix comprant empreses a dia d’avui. Marc Corominas

Els vaguistes disposen d’un fons comú per sostenir-se econòmicament i assistir les famílies amb més dificultats: “Quan veiem que a un company li falten diners, tractem d’enfocar-nos-hi per poder ajudar-lo i que no hagi d’abandonar la lluita” afirma en Daniel, i recalca la col·laboració de la societat, no només en la vessant econòmica, sinó també socialment com a canal de difusió del conflicte.  

La vaga general es materialitza un any i mig després de l’arribada al govern de Macri, el primer president no peronista de l’Argentina. La jornada es presenta com una síntesi del que ha estat el mes de març al país amb la mobilització al carrer com a realitat de primer odre. La caiguda de la indústria nacional, el conflicte obert del sector docent o l’acomiadament del personal gràfic de Clarín exemplifiquen una tensió política i econòmica latent.

La caiguda de la indústria nacional, el conflicte obert del sector docent o l’acomiadament del personal gràfic de Clarín exemplifiquen una tensió política i econòmica latent

El reclam de la vaga ha estat una reivindicació estesa dins la societat argentina. Tot i que la resposta instucional no preveu canvis en la seva línia d’actuació, el 2017 és any electoral. A l’octubre es celebren els comicis al Parlament i al Senat i tothom té clar que seran un examen per a Macri i les seves polítiques liberals. S’haurà de veure doncs si la vaga conté els ànims d’una població afectada per l’estat de l’economia nacional, o si per contra serà un punt més en una escalada de conflicte amb el govern.