Els laboristes continuen sent el partit més votat a Noruega, però malgrat la persistència, es veuen incapaços d’aconseguir els suports necessaris per superar la majoria d’escons al Parlament i s’han quedat, un cop més, a les portes del govern. Després de les eleccions celebrades al país el passat dilluns 11 de setembre, la conservadora Erna Solberg ha estat reescollida com a primera ministra de Noruega gràcies a la coalició del bloc conservador. Quines són les claus, doncs, d’aquest “thriller electoral” –tal com titllava el diari Aftenposten la trobada a les urnes– que s’ha saldat amb la pervivència de l’statu quo?

Les enquestes donaven per primera vegada a la història un empat entre els dos grans partits, els laboristes, que havien estat els més votats des de 1924 i els conservadors, al poder en l’última legislatura gràcies a la coalició de centre-dretes. Els sondejos no erraven del tot i, malgrat que el Partit del Treball va tornar a ser el més votat amb 49 diputats, el bloc conservador tornarà a governar el que és el sisè país més ric del món segons l’FMI, amb 89 escons dels 169 de la cambra, 45 dels quals pertanyen al Partit Conservador.

 

LA SEGONA LEGISLATURA

Si bé Erna Soldberg es mantindrà en el càrrec de primera ministra durant quatre anys més, les seves declaracions amb la primera ressaca de les eleccions la feien cridar a la prudència, ja que no té la majoria absoluta i les negociacions s’auguren com a llargues. Feia bé. En una societat tant plural i on cap dels dos grans partits assoleix la majoria absoluta al Parlament, és clau el paper que tenen la resta de partits i les vuit forces restants han tornat a ser determinants.

El bloc conservador es troba immers en la difícil tasca de negociar les línies d’actuació en els  delicats temes centrals que han ocupat la major part dels discursos de campanya: el petroli, la immigració i els impostos. Des dels comicis del 2013, el Partit Conservador de Solberg ha governat en minoria conjuntament amb la formació més contundent contra la immigració, l’ultradretà Partit del Progrés, i ha comptat amb el suport ocasional dels demòcrates-cristians i els liberals. Ara els quatre partits han de trobar el punt d’equilibri en el discurs conjunt, malgrat que en l’anterior legislatura ja van mostrar posicions discordants en els principals punts d’interès que preocupen la societat noruega, desavinences que, de forma poc esperançadora, han anat augmentant en el transcurs de la campanya electoral.

NoruegaTres temes centrals que han ocupat la major part dels discursos de campanya: el petroli, la immigració i els impostos. Marc Frigola

 

SOSTINGUDA PER UN PARTIT XENÒFOB

“Aneu, aneu a votar. Però feu-ho amb cap, penseu amb les meves paraules i no us deixeu enganyar. Potser d’aquí a uns mesos em fan fora per culpa vostra”, cridava, durant la jornada electoral, una persona migrada en el trajecte entre dues parades del tramvia davant la mirada atònita dels passatgers. Molta gent com ella se sent estanya a Noruega, i tenen motius per a mostrar-se preocupats. El tercer partit més votat, l’ultradretà Partit del Progrés, va ocupar a la passada legislatura els ministeris amb més vocació social, com Agricultura i alimentació, Petroli i energia, Seguretat pública, Economia o Immigració.

Però al Partit Conservador ja li funciona l’estratègia de ser el ‘policia bo’ mentre les declaracions més contundents les signa el partit populista. Un exemple són les polèmiques paraules que l’exministra d’Immigració, Sylvi Listhaug, va dirigir als assistents a un míting de campanya on assegurava que “aquí mengem porc, bevem alcohol i mostrem les nostres cares. Els que vinguin han de complir amb la regulació i les lleis noruegues”. El fort atac a la comunitat musulmana, que només representa el 4% de la societat a Noruega, va ser suavitzat posteriorment per Solberg, que s’encarregava de rentar la cara de la branca més radical de la coalició que ha format per governar novament.

Solberg necessita la ultradreta del Partit del Progrés per mantenir-se al govern, i per això mateix es dedica a rentar la cara de les seves declaracions més radicals

A través de Twitter, l’exministra, que previsiblement renovarà el càrrec, també va treure a passejar el seu discurs antiimmigració quan va afirmar que “Jesús es preocupava perquè ajudéssim a tantes persones com fos possible. A Noruega ja no en podem atendre més”. Les dures crítiques no van trigar a bombardejar al seu compte a la xarxa social. Per voler treure ferro a l’assumpte, uns dies més tard va viatjar al Mediterrani i es va banyar a la ruta de l’Àrtic a 30 graus sota zero per “sentir el mateix que els refugiats”; això sí, ben resguardada en el neoprè.

NoruegaL’ultradretà Partit del Progrés ha centrat bona part dels seus esforços a atacar la comunitat musulmana. Marc Frigola

 

JOVES ECOLOGISTES CONTRA EL PETROLI

A més de la immigració hi ha una segona qüestió a la que s’haurà d’enfrontar el nou govern: el petroli. Hi ha un sentiment creixent entre els més joves –una generació coneguda com a “generació Utoya” per haver viscut de prop l’atac al laborisme noruec– que pensa que Noruega no pot seguir sent un país mixt.

Actualment, el país és el principal productor de petroli i gas natural d’Europa i els beneficis que li aporta l’activitat econòmica signifiquen la meitat del total d’exportacions que realitza, però el nou corrent apunta que Noruega ha d’acabar amb les extraccions i convertir-se en un país verd del tot. La societat es troba a mig camí entre les energies renovables i els combustibles fòssils, i tot indica que la gallina dels ous d’or continuarà sent un dels principals culpables de nodrir el país escandinau econòmicament perquè ni conservadors ni populistes tenen al cap aturar les extraccions.

Noruega és el principal productor de petroli i gas natural d’Europa, però les noves generacions aposten per aturar les extraccions

Tanmateix, el govern continua tenint pendent el que es va qualificar de “el judici del segle”, després que atorgués deu llicències al Cercle Polar Àrtic i Greenpeace, associada amb Nature and Youth –l’ONG mediambiental més important del país– interposessin demandes perquè la decisió vulnerava els compromisos als quals es va arribar a l’acord de París sobre el canvi climàtic.

Amb totes aquestes incògnites per resoldre, a més de fer front a la més que probable pujada d’impostos, la societat noruega es veu abocada a un futur incert pel que fa a temes centrals que seran determinants per l’opinió pública a l’hora de jutjar la tasca del govern de dretes. La crisi del petroli ja va obligar a Solberg a extreure per primera vegada diners del fons de prestacions per invalidesa, fet que va produir un creixement econòmic del 0,7%, una petita medalla a favor seu que esgrimeix a l’hora de fer balanç de la legislatura anterior. Així doncs, amb els tres fronts centrals en interrogant, caldrà esperar l’esdevenir de les properes decisions del nou govern per veure si la primera ministra mantindrà l’escletxa social o és capaç de guanyar-se el poble noruec.