PARÍS. A tres dies de les eleccions, dijous al vespre París ha viscut un nou atemptat, reivindicat per Daeix. En ple centre, a l’avinguda dels Champs-Élysées, amb l’Arc de Triomf d’espectador impertèrrit, un home disparava contra uns policies. El balanç: un agent mort i dos de greument ferits, i l’assaltant abatut. És un escenari que es volia evitar de totes totes, però que d’alguna manera s’esperava, es temia, com un acte ineludible des de l’inici de campanya.

Pascal Perrineau, politòleg i especialista en sociologia electoral, insistia fa uns dies que “les preocupacions dels electors són radicalment noves”. Per ordre de prioritat: el terrorisme, l’atur, la immigració i la protecció social. I tot plegat sota un règim d’estat d’emergència que ha esdevingut permanent.

L’incident de dijous vespre reforçava encara més aquesta inquietud i, de retruc, aquells que se’n serveixen per fer el discurs de la por i de l’odi. Es desconeix quin efecte pot tenir en el resultat d’uns comicis que són a tocar i que ja es presentaven del tot imprevisibles, amb quatre candidats gairebé amb les mateixes opcions de passar a la contesa final, d’aquí dues setmanes.

 

EL MÓN MIRA A FRANÇA

Aquest diumenge 23 d’abril, doncs, el món fixa la mirada a França, on tindrà lloc la primera volta de les eleccions presidencials. Després de les victòries del Brexit al Regne Unit i de Trump als Estats Units, tota l’atenció se centra ara en la possibilitat que l’extrema dreta governi el país de la Il·lustració. França és exponent i símptoma del neguit i el desconcert que viu Europa.

“Es lliura una lluita entre la França inquieta que demana múltiples proteccions i la França optimista disposada a jugar al joc de l’obertura”, explicava Perrineau en una xerrada a Sciences Po. Així i tot, el sistema electoral francès de doble volta permet als electors corregir o rectificar la direcció del vot i aplicar així la coneguda barrera republicana, que ja va impedir el triomf de Jean-Marie Le Pen el 2002. Ara, però, no és tan evident que hi hagi una crida unitària per frenar l’avenç del Front Nacional, en cas que aquest superi el primer escull.

Nivat: “La diferència dreta-esquerra s’ha acabat. Macron i Le Pen ho han entès bé.”

El funcionament és relativament senzill: tret que hi hagi un candidat dels onze inscrits a la primera volta que obtingui més del 50% dels sufragis, els dos aspirants més votats passen a la segona ronda, que se celebrarà el dia 7 de maig. En aquest duel, el candidat amb més vots és proclamat president.

En les últimes dècades, ben poca cosa ha canviat a França: hi ha imperat un estancament tant polític com econòmic, i els seus ciutadans han vist com la seva nació perdia força i presència en l’escena internacional. I això cou i dol en un estat que “ha viscut sempre zelós i inquiet per la seva identitat, convençut, a més, de ser model universal del concepte de nació”, diu el filòsof Josep Ramoneda. L’Hexàgon sent la irremeiable pèrdua de la grandeur. França ha esdevingut d’un temps ençà un país que no s’agrada, que no es reconeix.

Una ràbia i un enuig que han anat coent-se a foc lent fruit de la deshonra soferta i que ara hi ha el perill que es vomitin en unes eleccions de resultat més incert que mai. Però si s’imposa l’extrema dreta, el país i de retruc Europa es veurien abocats a un estadi de turbulències que rememorarien una època que el Vell Continent no vol ni imaginar, i que s’ha esforçat a superar des de la fi de la Segona Guerra Mundial.

Una de les primeres accions del president és retre homenatge a la tomba del soldat desconegut, als peus de l’Arc de Triomf. Guillem Jané

 

“Detecto una certa tendència a la depressió en els meus col·legues francesos”, interpreta el filòsof alemany Jürgen Habermas en una entrevista conjunta a Le Monde i a Die Zeit. “És cert que observar la situació des de l’altre costat del Rin, com a veí implicat, és molt més fàcil”, puntualitza l’últim pensador de l’Escola de Frankfurt, “i d’altra banda, em falta un contacte immediat amb els esdeveniments quotidians del país. Feta aquesta reserva, la situació política a França no em sembla només confusa, sinó que també mostra signes d’esclariment benvinguts.” Un missatge esperançador.

En el darrer mig segle, un bipartidisme clàssic ha estat la regla: l’esquerra i la dreta tradicionals s’han alternat al poder –i fins i tot l’han compartit en el govern ChiracJospin de 1997– des de la instauració de la V República el 1958. Aquesta vegada, però, els candidats dels dos grans partits podrien quedar eliminats a la primera volta. I per primer cop en la història recent del país, dos dels candidats amb més opcions a passar a la segona volta defugen les etiquetes de dreta i esquerra.

“La diferència dreta-esquerra s’ha acabat. Emmanuel Macron i Marine Le Pen ho han entès bé, i refusen, cadascú en un registre diferent, aquesta clivella. Cap candidat suscita un entusiasme absolut”, analitza Anne Nivat, periodista, corresponsal de guerra i escriptora.

La filòsofa i politòloga belga Chantal Mouffe afirma que “els ideals de sobirania popular i d’una major igualtat han desaparegut i les eleccions ja no ofereixen als ciutadans la possibilitat d’escollir entre projectes polítics diferents”.

Si s’imposa l’extrema dreta, el país rememoraria una època que s’ha esforçat a superar després de la fi de la Segona Guerra Mundial

L’Emmanuelle encara no ha decidit el seu vot. Diu que no ha tingut temps de llegir els programes, i que probablement decanti la seva elecció a última hora, el mateix diumenge. Hi ha una gran bossa d’indecisos que pot ser determinant el dia D.

Als francesos els encanta debatre sobre filosofia, sociologia, cinema, literatura… i també sobre política. Explica Ramoneda que en un cafè de Saint-Germain-des-Prés una colla de joves discuteixen si votar Hamon, Mélenchon o Macron. A la taula del costat, uns altres es debaten entre Fillon, Le Pen i Macron. El candidat d’En Marche ! ha aconseguit ser a les dues taules, heus aquí el seu gran èxit. O el motiu de la seva desfeta. A França no es premia l’ambigüitat ideològica, i aquí en general la gent es defineix desacomplexadament de dretes o d’esquerres i té menys recança a confessar el seu vot.

“Votaré Mélenchon”. En François té 28 anys i fins ara s’havia abstingut a les presidencials, però aquest cop té clar que acudirà a les urnes. –“Creus que passarà a la segona volta?” –“Això espero”, respon esperançat. “Votaré Mélenchon, sens dubte”, assegura també el Tim. “Vista la situació general, qui proposa canvis dràstics és qui dóna esperança. I encara que sigui una esperança per fatalitat, almenys és algú que ho donarà tot per intentar el canvi”, afegeix. El missatge del candidat de la France Insoumise ha calat sobretot entre els joves.


No hi ha cap candidat que susciti un entusiasme absolut; per això, els resultats són imprevisibles. Guillem Jané

 

Mélenchon no és d’extrema esquerra, vaja… no el seu programa”, diu un votant seu. “Les seves conviccions ben personals se les reserva per a ell”. El propi candidat també fuig d’aquest encasellament, conscient que li fa més mal que bé en un moment en què té més a prop que mai superar el primer escull del recompte del sufragi.

En un trajecte de París a la Picardie, al nord de la capital, en Marc, un agent immobiliari de 43 anys, torna de la feina a casa amb el seu cotxe elèctric que omple de passatgers “per tenir companyia, poder xerrar i conèixer gent i, és clar, fer que el desplaçament em surti molt més barat”. De seguida surt el tema de les eleccions, i confessa que té por: “els extrems són nefastos, ens poden portar al desastre”. Està convençut que Macron és el millor candidat. “És una bogeria sortir d’Europa! No entenc com no ho veu la gent… recloure’s i tancar-se és una temeritat i una estupidesa que pot fer molt mal al país”, lamenta, i fa notar que “amb la UE es van acabar les guerres al continent”. Ara bé, “si França surt d’Europa, és el final de França i és el final d’Europa”, sentencia.

Un matrimoni benestant d’un dels barris burgesos de París explica que se senten orfes. No volen votar Fillon, l’escàndol de les feines fictícies de la seva dona i els seus fills l’ha embrutat massa. Però Macron no els genera confiança i Le Pen els fa por. “Abans els homes d’estat de la República tenien més talla: Charles de Gaulle, Mitterrand, Chirac…”. La nostàlgia del passat gloriós és un pòsit d’una part important d’aquest país.

 

ELS CINC CANDIDATS AMB MÉS OPCIONS

A la cursa per a l’Elisi hi ha quatre aspirants clarament avantatjats i un cinquè en discòrdia. Són la populista xenòfoba Marine Le Pen, el liberal centrista Emmanuel Macron, el conservador catòlic François Fillon, l’insubmís de l’esquerra alternativa Jean-Luc Mélenchon i, lluny de la resta, el socialdemòcrata Benoît Hamon. Els altres sis candidats –quatre independents, un anticapitalista i una comunista– no tenen cap opció de passar a la segona volta.

 

EMMANUEL MACRON, el seductor ambivalent

Macron és un alumne avantatjat de les escoles elitistes Sciences Po i École Nationale d’Administration. Va ser inspector de finances i va treballar de banquer per a Rothschild abans de convertir-se primer en assessor d’Hollande i després en el seu ministre d’Economia. Va abandonar el govern per emprendre el seu projecte personal i accentuadament personalista: En Marche !, nom que duu les seves inicials. “Macron és l’individu capaç de totes les ambivalències requerides per la situació especial: parlar i no dir res, ser a la vegada perfectament buit i perillosament ple”, diu d’ell l’economista i sociòleg Frédéric Lordon.

Als ulls de Perrineau, professor a la prestigiosa Sciences Po, Emmanuel Macron és un OPNI, un “objecte polític no identificat”. És fruit del sistema polític i del llegat d’Hollande, però ell s’emancipa d’ambdós.

Però el jove candidat també té defensors de pes. Habermas considera l’eventual victòria de Macron “una veritable ruptura en la història de la República francesa des de la postguerra. Aquesta iniciativa podria fer volar pels aires la configuració política que s’ha anquilosat en el temps, entre l’esquerra i la dreta. Si una pretensió suprapartidista sostingués aquesta iniciativa, com a home d’esquerres em preocuparia: qui es creu per sobre els partits polítics no és apolític, sinó simplement perillós”. Però Habermas veu en el candidat Macron l’impuls cap a una recomposició política saludable i inèdita, i de passada la contenció a l’auge del Front Nacional.

La llista de suports a l’heterodox candidat és, si més no, insòlita: va dels comunistes passats a la dreta als ultraliberals que romanen a la dreta, passant per la meitat dels governs Chirac a l’exili i tota la vasta facció del PS “venut al capital”, sentencia Lordon. Manuel Valls és l’últim cas sonat d’adhesió al candidat que també té el beneplàcit d’altres cares conegudes del socialisme francès com Ségolène Royal, el ministre de Defensa Jean-Yves Le Drian, l’alcalde de Lió Gérard Collomb o Bertrand Delanoë, exalcalde de París. El líder històric del centrisme, François Bayrou, també va donar una forta empenta a la candidatura de Macron quan va anunciar l’aliança entre els dos.

Macron ha gaudit d’una sobreexposició als mitjans de comunicació que l’ha catapultat al capdavant de les enquestes

Fora de França, va tenir molt de ressò l’adhesió del ministre de finances alemany Wolfgang Schäuble, que és demòcrata-cristià i per tant de la família política de François Fillon. Però del que presumeix més Macron és de la trucada que ha rebut aquest dijous de l’expresident dels Estats Units Barack Obama, que s’ha afanyat a precisar que no es tractava d’una mostra de suport, sinó interès per la campanya d’un país que veu com un dels grans aliats dels estatunidencs.

Macron ha gaudit d’una sobreexposició als mitjans que l’ha popularitzat fins a catapultar-lo a dalt de tot de les enquestes i designar-lo com l’home que ha de salvar França de l’extrema dreta. Ha sabut fer calar la idea que la seva és l’opció del vot útil per parar els peus a Le Pen. És un excel·lent producte de màrqueting polític capaç de vendre fum a preu de canvi i renovació. S’autoproclama rupturista i per contra és fruit de l’establishment. Ha creat una marca d’ell mateix, i sap cuidar l’estètica com cap altre dels seus contrincants.

És vist pels seus detractors a la dreta com un continuïsta d’Hollande, i a l’esquerra és vist com un perillós neoliberal. No té partit, i per tant no té implantació al territori. La seva és una candidatura volàtil. Se l’ataca per la seva inexperiència: amb només 39 anys i tot i haver estat ministre d’Economia, encara és un passerell en política. És el candidat més jove a optar a la presidència de la República.

PROGRAMA

Té el discurs més netament europeïsta, per oposició a Le Pen i Mélenchon. Pretén reforçar les relacions amb Alemanya per a una Europa forta, i vol dotar la zona euro d’un pressupost, un parlament i un ministre d’economia. Ha manifestat la seva intenció de suprimir 120.000 llocs de funcionaris. Preveu un estalvi de 60 milions d’euros durant el seu mandat, i un pla d’inversió de 50 milions. És el candidat més hostil amb Putin, per la seva aposta clara pro-UE i  la proximitat amb els Estats Units. Ha denunciat una intromissió del líder rus en la campanya, intentant condicionar els resultats, i fins i tot ha assegurat haver rebut ciberatacs del Kremlin.

 

 

MARINE LE PEN, la líder carismàtica

La líder del Front Nacional ha sabut aprofitar en benefici propi el malestar i la desemparança dels oblidats, i ha fet visibles els suposats problemes dels invisibles. Per això, els electors del Front Nacional fa molt temps que van deixar de ser un grupuscle de caps rapats. Els esforços de Le Pen des que va prendre la direcció del partit s’han centrat en allunyar-se de les posicions extremistes del seu pare i suavitzar el discurs per aconseguir fer-lo hegemònic. I ho ha aconseguit: els seus suports van des de la dreta més radical fins als excomunsites i la classe obrera que se senten abandonats i s’han cregut el discurs ultranacionalista i xenòfob per resoldre els problemes de fons del país, passant pels votants de la dreta tradicional desencantats i decebuts amb Fillon.

“L’FN sedueix un 41% d’obrers, 33% d’empleats, 33% de llogaters de pisos de protecció oficial i 35% d’aturats” resumeix Pascal Perrineau, un dels principals experts del FN, per definir el perfil del votant del partit. Però Le Pen fa trampes quan conrea l’adoctrinament del maniqueisme que ha servit des de sempre per justificar i legitimar l’acció política.

La classe treballadora és el principal suport de Le Pen. “S’ha erigit en dipositària de la bandera, desenvolupant un nacionalisme xenòfob i antieuropeu per capitalitzar la sensació d’intempèrie instal·lada en les classes populars”, explica d’ella Ramoneda.

Anne Nivat desxifra així l’èxit del partit antiimmigració: “El vot del FN fa por al microcosmos polític-mediàtic parisenc, però a províncies és completament desacomplexat. Ens colpirà sens dubte el seu resultat a la primera volta. Les raons són múltiples, però jo crec que un dels factors principals és el descrèdit de la política. La principal virtut de Marine Le Pen és la seva virginitat política: mai ha estat al poder. Això juga al seu favor”.

Obrers, empleats i aturats són el principal suport de Le Pen, que ha desenvolupat un nacionalisme xenòfob

El seu triomf a les urnes augura el que alguns ja s’han afanyat a definir com l’eurocalipsi, o la desintegració definitiva de la Unió Europea. Le Pen és obertament antieuropeïsta i amenaça amb sortir de la zona euro i de convocar un referèndum que seria la versió francesa del Brexit. Reclama el retorn de la sobirania a l’Estat. L’FN s’erigeix com el defensor de la identitat nacional, els valors i les tradicions de la civilització francesa.

La campanya de Le Pen també s’ha vist esquitxada per casos judicials, però la perícia de la seva líder ha capgirat l’embestida al seu favor: els electors la veuen com la víctima d’una operació per desprestigiar-la. I amb aquest victimisme que ja és marca de la casa, aconsegueix fer-se encara més forta. Havia de declarar sobre uns assistents que pagava el Parlament europeu però que en realitat treballarien pel seu partit. Es va acollir a la immunitat parlamentària de les institucions europees per evitar haver de declarar, les mateixes que ella denigra i que vol abandonar a corre-cuita. La justícia francesa ha demanat que se li aixequi aquesta immunitat per poder-la investigar.

PROGRAMA

Le Pen té previst crear 50.000 llocs a l’exèrcit. En matèria econòmica, malgrat la seva oposició a la globaltizació, defensa mesures majoritàriament liberals, com per exemple disminuir les cotitzacions socials. Està en contra de l’eutanàsia i restringeix la reproducció assistida a l’esterilitat. Es mostra també desfavorable al matrimoni homosexual, que és legal a França des de maig de 2013. Està en contra de l’eutanàsia. En el terreny internacional, desitja un apropament a la Rússia de Putin, el seu gran aliat. Els bancs russos han finançat la campanya de Le Pen, i la candidata es va reunir recentment amb el líder del Kremlin a Moscou.

 

 

FRANÇOIS FILLON, l’ultraliberal esquitxat

Va donar la sorpresa guanyant les primàries de la dreta i imposant-se a Nicolas Sarkozy i Alain Juppé, els clars favorits d’entrada. I podria no ser l’última: molts el donaven per mort, però és possible que no hagi dit l’última paraula.

La revelació que Fillon va tenir a sou la seva dona, Penelope, entre 1986 i 2013 per una feina d’assistent parlamentària que mai hauria fet i que hauria sigut remunerada amb uns 800.000€ públics, va marcar decisivament la seva campanya. Fillon va dir que no abandonaria la cursa electoral tret que l’imputessin, al·legant que no havia fet res il·legal. I va arribar la imputació, el 15 de març. I va seguir estoic, impertorbable, negant-se a rendir-se davant dels que considerava que volien la seva mort política. Lluny de renunciar a la seva candidatura, va presumir de múscul en una gran concentració a Trocadéro, ben a prop de la Torre Eiffel.

Però el diputat de París va veure la seva campanya completament trastornada. Des de l’esclat de l’afer judicial les seves opcions es van reduir considerablement, i va perdre molts suports pel camí, però els experts asseguren que està infravalorat a les enquestes. Molts votants no gosen dir-ho públicament, però acabaran optant per ell. I de fet, ja comença a remuntar. És la fe dels catòlics que acaben atorgant el perdó.

Malgrat la seva imputació, Fillon no ha renunciat i aquells que li donaven l’esquena han tornat per donar-li suport

A última hora ha aconseguit reunificar el partit, i aquells que li donaven l’esquena finalment han tornat per donar-li el suport que li negaven i apuntalar-lo cap a la victòria. Les fotos de la seva retrobada amb Juppé primer i Sarkozy després tenen un valor incalculable. La dreta arriba forta a l’esprint final.

L’escàndol de l’afer el va titllar d’operació orquestrada per dinamitar la seva carrera política. Una carrera que ha passat per tots els esglaons: Fillon ha estat conseller municipal, conseller regional, diputat, senador, ministre i primer ministre amb Nicolas Sarkozy. Tot, menys president de la República.

PROGRAMA

Fillon presenta un programa amb mesures d’inspiració molt liberal: fi de les 35 hores setmanals, jubilació als 65 anys, supressió de 500.000 funcionaris o fins i tot reforma de l’assegurança mèdica de la seguretat social. Preveu reduir la despesa pública en 100.000 milions d’euros, i fusionar i restringir les ajudes socials. Vol suprimir el dret a les parelles homosexuals a adoptar, i declina la reproducció assistida. És hostil a títol personal a l’avortament, però no posa aquest dret en qüestió.

És el menys ecologista dels candidats: s’oposa al tancament de les centrals nuclears i és favorable a la supressió del principi de precaució, que preveu l’adopció de mesures protectores davant l’amenaça que certs productes o tecnologies posin en risc la salut pública i el medi ambient. En el camp identitari defuig el terme multiculturalisme i defensa les arrels cristianes de França. Vol prohibir el burkini, i fer de l’assimilació cultural un requisit per obtenir la nacionalitat francesa.

Pel que fa a Europa, s’oposa a un federalisme europeu, desitja una Europa centrada en la zona euro i una França sobirana respecte la UE. Amenaça amb treure el seu país del Conveni Europeu de Drets Humans. En el terreny internacional opta per aixecar el bloqueig rus i cooperar amb Rússia a Síria. És favorable a un acostament a Rússia i a mantenir les relacions actuals amb els Estats Units. 

 

 

JEAN-LUC MÉLENCHON, el millor orador

Ha experimentat una pujada vertiginosa a les enquestes des de la seva aparició en els debats televisius, on s’ha mostrat l’home més fort i segur. Mélenchon és un gat vell que domina l’oratòria més que ningú i demostra un gran poder de convicció, fins i tot pels més allunyats d’ell ideològicament. “El seu discurs t’atrapa, encara que pensis que el que diu són ximpleries”, confessa un exvotant de Sarkozy que ara dubta entre Fillon i Macron.

Mélenchon és carismàtic i sap jugar les seves cartes en el terreny mediàtic. Ha apostat fort per una campanya a les xarxes. Té un canal de YouTube amb més de 300.000 seguidors. I va ser el primer en fer servir un holograma en un míting que va permetre-li ser simultàniament a Lió i a París. La seva campanya ha estat plena d’inventives. És el candidat de més edat però, en canvi, el més innovador.

Però Mélenchon també destaca per ser d’un marcat tarannà personalista, que alguns titllen d’autoritarisme. Confessa la seva admiració per l’Amèrica bolivariana i per Podemos, i tampoc amaga les seves simpaties amb la Rússia de Putin. Hugo Chávez i Fidel Castro són dos dels seus referents que més se li han retret, sobretot des de la premsa conservadora. Però ell prefereix citar Jean Jaurès o Victor Hugo.

La premsa conservadora li retreu a Mélenchon que tingui com a referents Hugo Chávez o Fidel Castro

“Pintat com un perillós extremista, Jean-Luc Mélenchon és atacat per tots aquells que consideren que no hi ha alternativa a la globalització neoliberal”, assenyala Chantal Mouffe, una de les inspiradores del moviment de la France Insoumise. Mélenchon ha rebut un gran suport internacional, des de la declaració de més de cent economistes de disset països demanant el seu vot fins a la recent crida del lingüista i filòsof Noam Chomsky i els actors nord-americans Mark Ruffalo i Danny Glover.

PROGRAMA

Entre les seves propostes en protecció social, Mélenchon advoca per reclutar més funcionaris i contractar 60.000 nous professors, aturar la liberalització dels serveis públics, proporcionar un subsidi familiar des del primer fill i crear una seguretat social professional.

Té la intenció d’augmentar el salari mínim el 16%, fins els 1342€ nets, i baixar l’edat de jubilació als 60 anys. La seva idea és instaurar un proteccionisme solidari per “imposar normes socials i medioambientals als productes importats”, sortir del FMI i el Banc Mundial i devaluar l’euro fins a nivells del dòlar. També vol abandonar els tractats de lliure comerç TTIP i CETA. “La Unió Europea o la canviem o en sortim”, sentencia rotund Mélenchon. Vol eximir els estats membres del pacte d’estabilitat i de les regles europees en matèria de dèficit.

Pel que fa a mesures ecologistes, proposa instaurar una regla verda de protecció de la natura a la Constitució, sortir de la nuclear, implementar una planificació ecològica i llençar un gran pla d’aïllament de l’habitatge per estalviar energia. A Mélenchon se l’ha titllat des de fora del país d’identitari, i fa afirmacions com “a partir del moment que s’és francès, un adopta el relat nacional”. Preveu regularitzar els treballadors sense papers i facilitar l’accés a la nacionalitat francesa a les persones estrangeres presents legalment al territori.

En política internacional, estima que els interessos de França passen per entendre’s amb Rússia, tot i que assegura que no té cap amistat personal amb Putin. Vol construir una nova aliança altermundista amb el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica.

Per últim, una de les seves grans apostes de la campanya és instaurar la VI República: vol reunir una assemblea constituent per escriure una nova Constitució.

 

 

BENOÎT HAMON, el candidat malaguanyat

Si hi ha un gran derrotat en aquestes eleccions, aquest és el Partit Socialista, que s’enfonsa en uns mínims de rècord i fa encara més evident que la socialdemocràcia ha perdut l’espai que ocupava. La principal víctima d’aquesta debacle és Benoît Hamon, que malgrat tot ha fet una bona campanya. Però el desprestigi d’Hollande i l’ascens fulgurant de Mélenchon li han passat factura. Va emergir amb força d’unes primàries socialistes en què va deixar fora de combat el reformista Manuel Valls, però les primàries també van fer evidents una fractura irreconciliable al partit. Hamon, de fet, encapçala el grup de dissidents que va abandonar el govern per discrepàncies amb el rumb que prenia l’executiu. Ara paga l’esfrondament del partit.

Hamon va fer una crida a una gran coalició d’esquerres amb els ecologistes, els comunistes i el moviment de la France Insoumise de l’exsocialista Jean-Luc Mélenchon, conscient que en la unió hi havia la clau de l’èxit i que junts tenien moltes opcions de passar a la segona volta. I no anava errat, però no va aconseguir convèncer un candidat que no hauria pogut acceptar relegar-se a un segon lloc. Ara Mélenchon és més a prop que mai de passar el primer tall de les presidencials, però potser a últim moment trobarà a faltar els vots de la rosa.

Hamon no ha aconseguit formar una gran coalició d’esquerres que li permetés passar a la segona volta electoral

Un dels referents internacionals d’Hamon és Bernie Sanders, i també se l’ha identificat amb Jeremy Corbyn. S’alinea doncs amb el costat més progressista del socialisme, defugint del reformisme d’Hollande i Valls, hereus d’una tradició iniciada al tombant de segle per Tony Blair al Regne Unit i estesa per Gerhard Schröder a Alemanya. Ell prefereix identificar-se amb François Mitterrand.

PROGRAMA

El candidat socialista vol reclutar 40.000 docents, augmentar el salari mínim i, la seva gran proposta de campanya, establir una renda bàsica universal. També vol apujar els recursos en protecció social i reduir l’horari laboral. Es mostra a favor de legalitzar el cànnabis i l’eutanàsia, tots dos subjectes de polèmica durant la campanya. És el candidat més ecologista, juntament amb Mélenchon: aposta per abandonar el dièsel el 2025 i desfer-se de l’energia nuclear per aconseguir energies 100% renovables a l’horitzó de 2050.

Està en contra de les quotes d’immigració i de fer de l’islam un problema per la República. És hostil a les polèmiques com la que va causar el burkini l’estiu passat. En política internacional Hamon aposta per una diplomàcia equidistant entre Rússia i els Estats Units, sense cap complaença amb els governs de Putin i Trump. També vol limitar l’acumulació de mandats a les institucions, i acordar el dret de vot dels estrangers a les municipals.

________________________________________________________________________________________

 

LA LÍDER DELS SONDEJOS: L’ABSTENCIÓ

No és Marine Le Pen, ni Emmanuel Macron, ni tampoc François Fillon: la líder de totes les enquestes de les eleccions presidencials és l’abstenció, que tot indica que assolirà registres de rècord en aquests comicis. S’augura al voltant del 32% a la segona volta en un país on la participació sempre gira al voltant del 80% –en les presidencials de 2012 l’abstenció a la segona volta va ser del 19,66%, a les del 2007 del 16,03% i a les del 2002 del 20,3%. Així doncs, es diu que l’abstenció és el primer partit d’aquestes eleccions. Tota una paradoxa quan tothom coincideix a dir que són les més decisives de la història recent del país.

 

FONT: Elaboració pròpia amb dades de Le Monde

 

Això no obstant, aquesta vegada bona part de l’absentisme a les urnes és deguda a gent altament polititzada. La seva opció és fruit d’una decisió meditada.

Com bé subratlla el filòsof, sociòleg i antropòleg francès Pierre Bourdieu, els sondejos d’opinió reflecteixen inquietuds polítiques, no demandes socials reals. Les problemàtiques que proposen els sondejos d’opinió estan subordinades a interessos polítics, i això determina el significat de les respostes. Els sondejos són, doncs, un instrument d’acció política. I se n’ha de fer un cas relatiu, perquè uniformatitzen la massa, assimilant tots els electors amb la mateixa competència política i el que Bourdieu anomena grau de delicadesa de la percepció.

Feta aquesta advertència, les mostres d’opinió són un dels únics indicatius de la intenció de vot en unes eleccions, i és per això que se’ls dóna tant pes. Les darreres enquestes donen un 24% de vots a Emmanuel Macron, 22% a Marine Le Pen, 20% per a François Fillon, 19% Jean-Luc Mélenchon i a una distància ja insalvable Benoît Hamon amb un 8% del sufragi.