BUENOS AIRES (Argentina). “Que el tango, que el tango visqui en el teu cor”, escoltes mentre puges les escales de la milonga . A cada esglaó la música és més intensa, més apassionada. Et convida a pujar fins a la porta d’entrada del saló, així com ho fan els quadres de parelles ballant tango que donen vida al passadís. Sorprèn, però, que tractant-se d’una milonga queer els quadres només siguin de parelles heterosexuals.

Entres i veus una pista de ball ambientada amb una llum tènue, vermellosa, que va en sintonia amb la passió del tango. Homes amb homes, dones amb dones, homes i dones entre ells. És el tango queer, que es diferencia del tango tradicional perquè no entén de gèneres ni d’orientacions sexuals.

La principal característica del tango queer és la possibilitat de canviar els rols. A diferència del tango tradicional, on l’home condueix el ball i la dona és guiada per ell, en aquesta modalitat de tango qualsevol membre de la parella pot guiar o ser guiat. “En el moment en què tens la possibilitat de canviar els rols, la qüestió de la dominació es dissol”, explica Mariana Docampo. Com que tant una persona com l’altra pot dominar i ser dominada, la càrrega de poder simbòlic desapareix.

Cada vegada més parelles heterosexuals se sumen a compartir l’espai i trencar amb l’asimetria de poder del tango tradicional.

Hi ha parelles que canvien el rol a cada nova cançó, n’hi ha que ho fan dins el mateix ball o n’hi ha que no el canvien mai. L’elecció depèn del consens de la parella. Natalia Giacchino, professora de tango queer, valora positivament que els nous estudis de tango ensenyin les dues possibilitats de forma indiferent. A més, explica que si és cert que “en algunes milongas tradicionals no està ben vist que dues dones ballin juntes”, sí que cada vegada és més freqüent veure-hi com les dones són les que condueixen.

El tango queer s’entén des de “l’esperit de l’espai, un espai obert”, afegeix Mariana Docampo. “Està en sintonia amb la sensualitat gai i no té sentit ballar de la manera tradicional”, de manera que aquesta proposta s’obre a tot el món. El tango queer és cada vegada més acceptat dins del tango tradicional i cada vegada més parelles heterosexuals se sumen a compartir l’espai i trencar amb l’asimetria de poder del tango tradicional.

Tango Queer

Dues noies ballen tango juntes trencant amb la norma implícita del ball de l’home dirigint a la dona. JUDIT CASELLES

 

Els inicis del moviment queer es van viure amb clandestinitat. Docampo recorda com a principis del 2000 les classes que feia “eren en un espai tancat; per entrar es necessitava una contrasenya”. Es buscava un espai on les parelles homosexuals poguessin ballar tango sense ser discriminades, sense estar subjectes a la no-acceptació heteronormativa.

El tango en si mateix té un poder de visibilitat molt fort. Quan una parella balla, no ho fa tancada a casa seva, sinó que balla en una pista davant de molta altra gent. Sempre hi ha el joc de les mirades, la gent que balla sap que és mirada. Ballar tango amb algú del mateix sexe té molta visibilitat en si mateix. “Em sembla que ajuda que la gent accepti allò que està amagat”, diu Docampo.

El tango queer és cada vegada més acceptat dins del tango tradicional i de la societat argentina. La voluntat del moviment és que cada vegada més parelles se sumin a compartir espai. Com escrivia Jorge Luís Borges, “sense els carrers ni els vespres de Buenos Aires no es podia escriure un tango”. El tango no s’entén sense l’Argentina i l’Argentina no s’entén sense el tango, però tampoc es pot entendre sense que el ball sigui un espai de contacte i d’acceptació de la diversitat, tant a escala d’orientació sexual, nacional o social.