SANTIAGO DE XILE. Onze de setembre de 1973, passen 10 minuts de les nou del matí i el president xilè Salvador Allende pronuncia el seu últim discurs per Radio Magallanes: “Segurament aquesta és l’última oportunitat en què em pugui dirigir a vostès”. Confinat a La Moneda, el palau presidencial, Allende narra al poble xilè que les forces armades estan donant un cop d’estat per derrocar el seu govern. Al migdia, les forces aèries comencen a bombardejar La Moneda, Allende se suïcida i el cop triomfa amb el general Augusto Pinochet al capdavant. I amb ell comença una dictadura marcada per la repressió i la violació de drets humans que s’allargarà fins al 1990.

 

DE LA REVOLUCIÓ A LA CRISI

Tres anys abans, al 1970, Salvador Allende es convertia en el primer president socialista de la història en arribar al poder a través de les urnes. La Unidad Popular, formada per l’aliança de socialistes, comunistes i altres partits d’esquerres, guanyava les eleccions i formava un govern que iniciaria la revolució con empanadas y vino tinto.

Venint de la dècada dels seixanta on, com explica l’historiador Cristián Gazmuri, “la joventut del món radicalitza les seves postures” i més a Llatinoamèrica per la influència de la revolució cubana, “la població xilena estava en ànims revolucionaris”. Ja el president de la democràcia cristiana Eduardo Frei havia iniciat algunes reformes però, en paraules de Gazmuri, “Allende oferia més que Frei” i això el va ajudar a guanyar.

Salvador Allende es va convertir el 1970 en el primer president socialista de la història en arribar al poder a través de les urnes

A partir d’aquell moment es van succeir les reformes i les expropiacions a grans empreses i latifundis. També es va engegar un pla econòmic que, segons l’historiador Mario Garcés, creia que “estimulant la demanda hi havia capacitats de producció suficients per pujar la oferta”. I al principi va funcionar. “Van pujar els salaris, això va estimular la indústria, es produïa més i l’economia creixia”, descriu Garcés.

Però els problemes van començar a partir de 1972. Van augmentar els preus, la inflació es va disparar, les reformes van continuar i l’oposició va començar a actuar. Garcés assenyala que els grans empresaris van començar a “alterar els circuits de distribució”, va créixer el mercat negre i va provocar l’escassetat de productes bàsics generant així “un sentiment de crisi i de malestar”, afirma Gazmuri.

Dins d’aquesta situació de conflicte i deteriorament de l’economia, van arribar les eleccions parlamentàries al març de l’any 1973. I allà s’enfrontaven dos grans blocs que representaven la divisió de la societat xilena: la Unidad Popular i l’oposició, que es va unir amb l’objectiu de “guanyar dues terceres parts del Senat per acusar constitucionalment el president i destituir-lo”, apunta l’historiador Mario Valdés. Però els resultats van ser ben diferents, la coalició d’esquerres va pujar i l’oposició va guanyar aconseguint una petita majoria però no amb els dos terços de manera que “es va esgotar la possibilitat de derrocar constitucionalment a Allende”, com diu Garcés.

 

EL CULTIU DEL COP

La societat dividida, la conflictivitat creixent, l’economia deteriorada i, en definitiva, “una situació d’anarquia dins de Xile”, defineix Gazmuri. Aquest era el clima que es respirava al país els mesos previs a l’11 de setembre de 1973. A això s’afegien uns mitjans de comunicació dominats per la dreta que pressionaven la dimissió d’Allende, una oposició que, en paraules de Garcés, volia derrocar el president perquè “el govern havia presentat una amenaça directa als interessos econòmics de la vella oligarquia xilena i dels grans propietaris”, i el paper d’Estats Units que no volia que el socialisme s’estengués en plena Guerra Freda. A més, l’aparició del Front Nacionalista Pàtria i Llibertat -un grup d’ultra dreta amb una imatge semblant al nazisme- i les vagues de gremis importants de grans empresaris com els camioners, finançades per Estats Units com s’ha revelat més endavant, van començar a conrear la llavor del cop d’estat.

En minoria al Parlament, el govern d’Allende tampoc tenia molt marge de maniobra ja que, segons Garcés, els partits de l’oposició es van dedicar a “bloquejar la Unidad Popular al parlament, fent-li la vida impossible”. I per “enfortir el seu govern davant d’aquesta situació de crisi”, segons Gazmuri, Allende va posar militars al govern. Així doncs, tres militars van entrar a La Moneda i, tot i que no van aconseguir calmar l’ambient, “ja es van adonar del poder que tenien”, diu Gazmuri.

El 29 de juny de 1973 un regiment de l’exèrcit va sortir als carrers amb tancs i es van dirigir a La Moneda en l’anomenat tanquetazo. Els tancs rodejaven el palau presidencial, hi havia algun tiroteig aïllat però la resta de les forces armades no van donar-hi suport de manera que aquest intent de cop d’estat va fracassar. Segons Garcés va ser perquè l’exèrcit sabia que “per fer un cop exitós havia d’estar vertebrat institucionalment”. A més, tot i que va fracassar, Gazmuri creu que “va servir perquè els militars s’acabessin d’adonar que si ells actuaven ningú s’oposaria”.

 

LA CONXORXA DEFINITIVA

Amb tot això, els mesos previs a l’11 de setembre el fantasma d’un possible cop d’estat sobrevolava el país. Els partits de l’oposició van anar radicalitzant-se i, com creu Mario Valdés, “van encoratjar el cop”. Però, segons Gazmuri, “Allende creia que els militars es dividirien”. I és que dins de l’exèrcit hi havia veus que donaven suport a la constitució com és el cas del comandant en cap de l’exèrcit, Carlos Prats.

Però hi havia sectors de militars que sí que donaven suport a fer caure el govern. Segons Garcés, “Estats Units estava connectat amb l’alt comandament xilè”. Ja al 1970, mesos abans de l’elecció d’Allende, Estats Units havia intentat un cop d’estat a Xile que va fracassar. El que van fer el 1973, en paraules de l’historiador, va ser “col·laborar amb el segment colpista de l’exèrcit amb suport econòmic, logístic i en la formació”.

Així doncs, la marina, les forces aèries i els carabineros -la policia xilena- estaven d’acord en derrocar el govern, només faltava l’exèrcit. Amb part de les forces armades conspirant per fer un cop d’estat, Prats, declarat constitucionalista, va començar a rebre pressions i va dimitir posant al seu lloc a “un home al qui creu incondicional d’Allende: Augusto Pinochet Ugarte”, explica Gazmuri.

Allende: “molt més d’hora que tard, s’obriran de nou les grans alberedes per on passi l’home lliure, per construir una societat millor”

Però Pinochet va pactar amb els colpistes i, com explica Valdés, “el setembre de 1973 les quatre branques de les forces armades estaven conduïdes per oficials que pretenien acabar amb el govern popular”. L’esquerra, que s’esperava el cop, encara confiava en què l’exèrcit es dividiria i “per això no es va armar”, diu Gazmuri. Però, a excepció d’alguns militars que van ser reprimits ràpidament, l’exèrcit no es va dividir.

La revolta militar va iniciar-se a Valparaíso i ja al matí els militars van començar a actuar a la capital. Sense pràcticament oposició, les forces armades van començar a prendre Santiago, van bombardejar La Moneda i en 48 hores ja dominaven el país. Abans de suïcidar-se, Allende esperonava el poble xilè dient: “molt més d’hora que tard, s’obriran de nou les grans alberedes per on passi l’home lliure, per construir una societat millor”. Però aquell 11 de setembre de 1973 Xile va començar un període d’ombres que durant 17 anys van enfosquir les grans alberedes de l’home lliure.

 

El reportatge serà cedit al Museo de Memoria y Derechos Humanos de Santiago de Xile, a petició de la pròpia entitat.