La Nassira Sediri és una activista provinent de Tunísia i especialitzada en feminisme. L’Omar Weshahy és un jove metge egipci que també acumula hores d’activisme a l’esquena. Tots dos van participar activament a les revoltes que van sacsejar els seus països ara fa quasi set anys. Però si alguna cosa els diferencia és el to amb què parlen de la seva terra. Mentre la Nassira entona de manera optimista que Tunísia pot tenir una democràcia millor que les europees, l’Omar lamenta provenir d’una societat malalta.

I és que el llegat que ha deixat la coneguda com a Primavera Àrab és tan heterogeni com diversos són els països que conformen el món àrab. Si dues d’aquelles revoltes van esdevenir icòniques a finals del 2010 i principis del 2011 van ser, precisament, les de Tunísia i Egipte. La Nassira i l’Omar van participar la setmana passada en una taula rodona organitzada pel Grup de Treball de Periodisme Solidari per parlar-ne.

 

TUNÍSIA: DEL NEPOTISME A L’ESPERANÇA

“Fins al 2011 no sabíem res de Ben Alí ni de la seva família. Només el que ens arribava de la premsa que ell mateix controlava”. Així és com recorda la Nassira la persona que va dirigir Tunísia durant 23 anys, guanyant successivament les fraudulentes eleccions amb més d’un 89% dels vots. Ben Alí era l’hereu de la dictadura laica i occidentalista construïda per Burguiba, pare de la independència tunisiana. La dictadura havia instaurat a Tunísia una sèrie de drets socials inexistents als seus veïns. Segons relata la Nassira, la poligàmia estava prohibida, existia el dret al divorci i l’educació era universal, motiu pel qual l’analfabetisme no arriba a l’1% al país.

Tanmateix, la diversitat política era pràcticament inexistent a la Tunísia anterior a la revolució. No hi havia partits polítics amb possibilitats reals d’arribar al poder més enllà del de Ben Alí, i la dictadura perseguia els moviments islamistes amb fermesa. Malgrat la imatge idíl·lica de Tunísia com un paradís pel turisme promoguda internacionalment, la Nassira recorda que “hi havia molta pobresa entre la població perquè tot el que es guanyava s’ho quedava Ben Alí i la seva família”. I és que el règim va destacar pel seu nepotisme exacerbat fins al punt que es deia que la dona de Ben Alí dominava l’economia del país.

 

Narissa Sediri activista Tunisia Primavera Àrab

Nassita Sediri afirma que Tunísia assolirà una democràcia equiparable o millor que l’europea. Eduard Ribas

 

“Se’ns havia dit que la primera dama tenia un doctorat en Drets Humans però el 2011 vam descobrir que realment era perruquera”, explica la Nassira com a anècdota del poc accés a la informació que tenien famílies humils com la seva. El que sí que percebien els tunisians eren les males condicions econòmiques i la corrupció policial que va portar al jove Mohamed Bouazizi a immolar-se provocant una onada de manifestacions i protestes que van desembocar en la fugida de Ben Alí cap a l’Aràbia Saudita un mes després.

Des de llavors, la transició democràtica tunisiana ha pogut superar alguns obstacles com ara l’enorme polarització entre laics i islamistes que es va evidenciar a les eleccions constituents. Malgrat tot, la Constitució de Tunísia va poder ser aprovada amb un ampli consens el 2013. “Avui dia podem expressar les nostres opinions sense problema i l’índex de democràcia s’ha doblat a Tunísia”, celebra la Nassira. Cal tenir en compte, però, que Tunísia ha esdevingut un objectiu per Daeix, malmetent el turisme i la seva delicada economia. Sigui com sigui, això no torça l’optimisme de la Nassira: “Tenim obstacles dins i fora. El camí serà llarg però estic convençuda que aconseguirem una democràcia com la d’Europa i, fins i tot, millor”.

 

EGIPTE: EL FRACÀS DE LA POLÍTICA

“Durant les revoltes la gent exigia pa, llibertat i justícia. Al final no ha quedat ni pa, ni llibertat ni justícia ni res”, lamenta l’Omar, que  ha fet un gran esforç per assistir a l’acte, ja que fa dos anys que no vol parlar de la Primavera Àrab egípcia pel dolor que li provoca. “Vaig ser-hi des del principi i vaig perdre-hi molts amics”, recorda. Actualment a Egipte hi governa un executiu militar contrarevolucionari que va derrocar el president islamista Mohamed Morsi, guanyador d’unes eleccions lliures celebrades arran de les revoltes.

“La  gent exigia pa, llibertat i justícia. Al final no ha quedat ni pa, ni llibertat ni justícia ni res”, relata l’Omar, que va perdre molts amics durant la revolució

L’any 2011, l’Omar feia guàrdies a l’Hospital Universitari d’El Caire, un dels més prestigiosos d’Egipte. Explica que durant les protestes, un policia va portar al centre hospitalari el cos d’un manifestant que havia mort torturat i va exigir a l’Omar que fes un informe mèdic relatant que l’home havia mort d’una aturada cardiorespiratòria. “Em va agafar de la bata i em va preguntar si volia que em passés el mateix”. Així és com exemplifica l’Omar la brutal repressió de la policia i l’exèrcit del dictador Hosni Mubarak contra els milers de persones concentrades a la plaça Tahrir que seguien l’estela tunisiana.

“Els règims com el de Mubarak no volen que la gent pensi perquè si penses comences a preguntar pels teus drets”, relata l’Omar. Però després de 60 anys de règim militar egipci, bona part de la població va dir prou. “Tothom participava d’una manera o altra en la revolució”, recorda l’activista. Amb tot, Mubarak es va veure obligat a dimitir l’11 de febrer després que els militars li retiressin el suport i se sumessin a les protestes que havien estat reprimint. A partir d’aquest moment, la transició democràtica quedava en mans dels polítics que, segons l’Omar, “no van saber entendre un moviment que no es tornarà a repetir”.

 

Omar Weshahy activista egipci primavera arab eipte

Omar Weshahy critica els polítics egipcis i lamenta pertànyer a una societat que qualifica de malalta. Eduard Ribas

 

Malgrat que les revoltes havien nascut de les xarxes socials per part de joves estudiants laics, els islamistes Germans Musulmans, que gaudien d’un ampli teixit social, s’hi van sumar i van capitalitzar la victòria electoral. “Van pujar per l’escala de la democràcia i la van tallar perquè ningú més hi pogués pujar”, explica l’Omar. Ell va participar en una trobada amb altres activistes que es van reunir amb el candidat presidencial islamista Mohamed Mursi. Aquest, a canvi del seu suport, els va prometre que nomenaria un vicepresident jove, una vicepresidenta dona i tres cristians al govern. En guanyar les eleccions, “va llençar l’acord a les escombraries”.

Actualment Mursi es troba a la presó, els Germans Musulmas han estat il·legalitzats per la Junta Militar que governa el país i Mubarak ha estat alliberat per la justícia. Aquest no és el resultat que molts joves com l’Omar esperaven. Ell creu que la nova Constitució hauria d’haver-se redactat per les diferents forces de la revolució i no per una assemblea constituent islamista. “No perdonaré mai els polítics”, explica. “L’única esperança que em queda és que el primer pas per curar una malaltia és saber que estàs malalt. La Primavera Àrab ens ha permès saber com de malalta està la nostra societat”, conclou.