IRBIL (Kurdistan). Cau la nit i el camp de refugiats de Mar Elia, al Kurdistan iraquià, s’omple de vida. Amb 53 graus a l’ombra durant el dia, el millor moment per sortir dels barracons és quan es pon el sol. Els nens juguen a voleibol, les àvies jeuen als bancs i en Ramy Waad s’ho mira tot amb els ulls tristos. És l’agost de 2015. Ha passat un any des que va fugir a corre-cuita de casa seva, a Mossul, i no veu perspectives de tornar. “No hi ha futur per nosaltres a l’Iraq. No ara mateix. L’Iraq és un país amb molta història, però sense cap futur”, es lamenta.

Avui, un any i mig després, al camp de Mar Elia no hi queden nens, ni àvies, ni tampoc en Ramy. Tots els habitants del centre, en la seva majoria cristians àrabs de la Vall de Nínive, han marxat. Alguns han aconseguit visats per Europa, d’altres s’han traslladat a pisos de la zona, d’altres són al Líban… En Ramy i la seva família viuen a Amman. La capital de Jordània acull més de 655.000 sirians i 58.400 iraquians refugiats. És el segon país del món amb més asilats per habitant segons l’ACNUR. Una proporció de 87 refugiats per cada 1.000 jordans.

 

Records que pesen

Per Skype, en Ramy sembla més tranquil que aquella nit d’agost a Irbil; però segueix amb una tristor profunda als ulls. Per molt que al seus 23 anys somrigui per haver-nos retrobat digitalment, en Ramy manté aquella mateixa mirada de vell esgotat de quan el vaig conèixer a l’Iraq. Una mirada de qui ha vist molt i ho ha perdut tot.

La família Waad al camp de refugiats de Mar Elia

La família Waad, amb en Ramy al mig, al barracó del camp de refugiats de Mar Elia. Font: cedida.

 

En Ramy no conserva res de la seva vida d’abans del 2014. Ni tan sols el passaport. Amb les presses se’l va deixar a casa, mentre fugia de l’Estat Islàmic. “Sóc un indocumentat al meu propi país”, m’explicava fa més d’un any. En Ramy va arribar al camp de Mar Elia amb poc més que la roba que duia a sobre, amb l’Estat Islàmic trepitjant-li els talons, i amb els crits dels seus veïns encara al cap: “Ja vénen!”. Tot mentre Occident mirava cap a una altra banda i el Govern iraquià no reaccionava. Mentre el món sencer s’oblidava de l’Iraq. “Jo recordo cada minut d’aquells dies com si fos ahir”, diu en Ramy.

Amb una proporció de 87 refugiats per cada milió de jordans, Jordània és el segon país del món amb més asilats per habitant

En Ramy tampoc oblida els mesos de malviure en tendes de campanya a Mar Elia. Ni l’any i escaig en què els seus pares, la seva germana i ell van dormir en una petita habitació prefabricada. En comparació, el pis d’Amman és un luxe. Me l’ensenya una mica. “No hi ha gaire llum, però és molt millor que el camp de refugiats”, diu. Li pregunto si tornaria a Mossul, ara que l’exèrcit iraquià i els peixmergues l’estan reconquerint. Riu, i afegeix trist: “De cap manera”.

 

Tornar o no tornar

Com en Ramy, molts iraquians musulmans, yazidites o cristians, no volen tornar als seus pobles d’origen. Ho sap bé Nasreen Barwari, professora de la Universitat de Duhok i exministra iraquiana. “El 60% dels desplaçats interns no tornaran”, opina. Barwari ha treballat estretament amb el govern kurd i els refugiats al nord de l’Iraq. Fa aquestes declaracions en el marc de l’Smart City Congress, celebrat fa unes setmanes a Barcelona, on ha participat per parlar del paper de les ciutats en la crisi dels refugiats.

Un jove soldat de les Ninveh Plain Forces peixmerga als carrers de Telskuf, a 30 kilometres de Mossul. PJ Armengou.

 

Barwari explica que la vida pels asilats, tant pels que estan dins del seu país -els desplaçats interns- com pels que són a l’estranger, no és fàcil. Els refugiats acostumen a estar sols en un lloc nou, a vegades es troben amb llengües i cultures molt diferents a les seves, en moltes ocasions els manquen els serveis més bàsics, tenen seqüeles físiques i psicològiques… A més, quan arriben ho fan en massa i això sempre resulta problemàtic.

“Quan Mossul va caure, milions de persones van fugir cap al nord de l’Iraq; amb l’actual ofensiva, n’esperem al menys un milió i mig més”, explica Barwari. L’allau de gent fa que no hi hagi lloc per tothom. Ni feina. Un dels problemes més greus amb què es troben els refugiats és l’atur. “És molt important que sapiguem aprofitar tot el capital social en edat productiva que suposen”, diu Barwari, “El més important tant pels desplaçats interns com pels asilats a l’estranger és que se sentin dignificats.”

Barwari: “Quan Mossul va caure, milions de persones van fugir cap al nord de l’Iraq; amb l’actual ofensiva, n’esperem al menys un milió i mig més”

Però qualsevol situació és millor que viure al territori controlat pel Daesh, el nom en àrab de l’Estat Islàmic. És fàcil trobar raons per no tornar. A vegades, els asilats troben feina. A vegades creen vincles personals si els nens van a l’escola o els joves es comprometen. D’altres, simplement, les condicions als camps no són tan dolentes. Nasreen Barwari explica que ella, que viu a només 80 kilòmetres de Mossul, moltes vegades no té llum; però que molts camps de refugiats sí que en tenen.

Tot i això, els camps no són cap hotel. I menys encara una llar. Una major comoditat o seguretat en comparació a les ciutats d’origen no és suficient per no voler tornar. La veritable raó és més profunda. Fins i tot quan Daesh sigui derrotat; el camí de tornada serà difícil. Quan els habitants de Mossul i les seves rodalies tornin a casa hi trobaran ferralla, mines i bombes-trampa. I quan tot el terreny estigui net, i els carrers i edificis siguin reconstruïts, encara hi quedarà molt de dolor.

Soldats peixmerga apunten cap a les posicions de l’Estat Islàmic, situades a uns cent metres. PJ Armengou.

 

En molts casos, els vincles entre els que van marxar de casa i els que s’hi van quedar s’han trencat per sempre. Alguns dels qui no van abandonar Mossul van col·laborar o militar amb Daesh. Molts d’ells van expulsar personalment els seus veïns. Tant a cristians com a musulmans o yazidites. Hi ha massa records trencats i massa mort a cada racó. I això és difícil d’oblidar.

 

Una fugida sense marxa enrere?

Repregunto a en Ramy si no voldria tornar a casa, un cop Daesh hagi desaparegut. S’ho pensa una mica més. “Potser d’aquí molts anys sí. Però no ara”, respon, “Potser quan l’Iraq torni a ser com era molt abans que arribessin els americans.” No és una resposta fàcil per a ell. Per molt que vegi clar que no ha de tornar a casa, la decisió li pesa.

Ramy: “Què trobaré quan torni a Mosul? Allò ja no és casa meva”

Tampoc hi ha una resposta fàcil ni unànime entre els altres refugiats. A l’agost del 2014, l’opinió majoritària al camp de Mar Elia era que calia marxar del país. Només alguns vells s’hi mostraven en contra, incapaços d’imaginar-se la vida lluny de la seva terra. La majoria de joves, com en Ramy, ni es plantejaven quedar-se.

Ara, m’escolto en Ramy i puc entendre que el seu dilema i el seu patiment segueixin. No és només la por a l’Estat Islàmic el que el lliga a Amman. Ni la certa estabilitat que per fi ha trobat. Són unes ferides més profundes les que tallen el seu vincle amb l’Iraq. Són els seus amics i familiars perduts. És el seu passat esborrat. És la sensació d’haver estat traït i abandonat pel seu govern, per molts dels seus veïns i per la comunitat internacional. “Què trobaré quan torni a Mossul? Allò ja no és casa meva”.